5. Cultivar l'empatia

Si hi ha una actitud necessària per a una bona convivència

és l'empatia, la facultat de posar-se

en el lloc de l'altre,

de fer-se el càrrec de la situació que viu.

És imprescindible per als pares, mestres, monitors, per a ajudar realment a créixer. I també per als metges i terapeutes per a ajudar a refer-se. El gran valor d'aquesta actitud l'apreciem sobretot quan la trobem a faltar: per exemple, un mestre que ja no es recorda del camí que ha hagut de fer fins a arribar a saber tot el que sap i perd la paciència; un pare o una mare que només saben tractar els fills des del sentiment, oblidant el senderi; un metge que mira d'arreglar-te com el mecànic t'adoba el cotxe, però no et sap acompanyar com a persona en la dificultat d'una malaltia...

Ser empàtic no s'aprèn des de fora, no és una mena de gimnàstica que aprens de fer. Per a aprendre l'empatia em cal entrar dins meu. En la mesura que visc des de dintre, puc sentir vibrar en mi la situació de l'altre, la dificultat o el gran goig que viu.

Vivint des de dintre descobreixo la immensa set que cadascú té de ser ben tractat, respectat i estimat. I aquesta set la vaig trobant en tota persona que tracto. Llavors, només si visc des de dintre, experimentant aquesta set, descobreixo també la potestat que tinc de calmar-la amb el bon tracte, el respecte i l'estimació a tothom qui m'envolta. El qui viu des de fora pensa que això és una feinada que fa de bon estalviar, sense adonar-se que per aquest camí de la superficialitat i l'egoisme no descobrirà mai en si mateix tot el goig de contribuir del cert al benestar dels altres fent possible que visquin una vida més plena de sentit.

4. Cultivar la transparència

La transparència és un valor amb moltes branques:

veracitat, sinceritat, autenticitat...,

que mostren la veritat d'un mateix i dels altres, 

una veritat que farem bé de descobrir, estimar i cultivar.

Valoro les persones autèntiques i descobreixo que només les puc acollir de debò des de la meva pròpia essència, la meva pròpia veritat, amb naturalitat i tota senzillesa. Poques coses hi ha tan incòmodes com una persona postissa! Quin paper em deu estar representant? La seva xerrameca sona falsa, com un plat esquerdat.

No ens hauríem de cansar de cultivar la transparència; ella ens mostrarà ben clarament en quins moments i en quines qüestions no ens acabem de dir del tot la veritat. Per a obrir-nos a la transparència ens faran nosa les justificacions i excuses, i farem bé d'escombrar-les amb coratge, sabent que dir-se la veritat sempre allibera.

La veracitat es viu a dins i pren forma en la sinceritat. Al primer cop d'ull ens semblaria que això de ser sincers afecta únicament la paraula. Si ho pensem una mica bé, però, comprenem que afecta tota la nostra vida: actituds, accions concretes, estil de vida, maneres de fer i de parlar... Fins i tot el «subsòl»! És a dir, les motivacions. No solament el que faig, sinó per què ho faig. Normalment, en el subsòl no hi ha gaire claror i és molt fàcil enganyar-se. Per tant, necessitaré encendre el focus de la sinceritat per a no fer-me trampes: per exemple, per què faig un voluntariat que faig?, pel goig d'aportar gratuïtament una cosa bona?, perquè els meus millors amics ho fan i jo no vull ser menys?, perquè a casa em moriria d'avorriment? Si cal, després ja treballaré per purificar els meus interessos. Però, primer de tot, m'haig de dir la veritat.

3. Cultivar la bona fe 

No es tracta de ser el que en diem «un bona fe»,

com si la bondat, més o menys,

formés part de la beneiteria,

sinó de mantenir sempre la bona fe,

cosa que és bastant diferent.

El món s'aguanta per totes les persones que cultiven de debò la bona fe, que els diccionaris defineixen com a bona intenció o rectitud d'intenció. Totes aquestes persones poden mantenir la bona fe en tota ocasió, favorable o desfavorable, gràcies al fet de cultivar-la sense cansar-se'n.

Jo ho descric senzillament tal com ho entenc, ho veig i ho sento dintre meu. Les persones tenim només tres àmbits des d'on podem actuar: la bona fe, la mala fe i una mena de terreny desfet i inestable —l'estupidesa— que, desenganyem-nos, acaba esllavissant-se fatalment cap a l'àmbit de la mala fe. Claudicar en l'àmbit de la bona fe vol dir entrar inexorablement en molt mal lloc: el de la mala fe, o bé en el de l'estupidesa, que, a més de no ser gens recomanable, acaba també desembocant-hi.

La mala fe, que es concreta en una àmplia gamma de despropòsits —els interessos, les segones intencions, la voracitat, el convenciment que el fi justifica els mitjans, etc.— fa malbé la convivència i ho ensorra tot. Ser-ne conscient segurament és el primer pas per a no establir-s'hi. Des de la consciència, un va descobrint milers de petits passos a fer per a anar cultivant la bona fe, bàsicament en dues direccions: cap enfora, aprenent dels altres, i cap endintre, estant molt atent a les pròpies motivacions.

 

2. Cultivar l'objectivitat

Ser objectiu és acostar-se a les coses tal com són,

mirant de no alterar-les amb els prejudicis:

ni deformar-les amb les meves fòbies,

ni embellir-les amb les meves fílies.

No hi donem gaire importància, a l'objectivitat, i tanta que en té! Conviure amb una persona poc objectiva s'assembla a fer una travessia amb una embarcació petita quan fa mala mar: tota situació va quedant més o menys desfigurada per estats d'ànim, sentiments, reaccions impensades que et fan acabar ben marejat.  En canvi, a prop d'una persona objectiva és molt més fàcil mantenir l'estabilitat: s'assembla a trepitjar per fi terra ferma.

Encara que hi ha persones que per temperament són més objectives que altres, val la pena que tots plegats fem l'esforç de cultivar l'objectivitat des del punt de partida, sigui quin sigui. Un camí molt útil, per no dir imprescindible, és l'autoconeixement. No es tracta tant de mirar-se un mateix, com d'observar atentament tots els senyals que m'aporten els altres amb la seva actitud, amb comentaris, crítiques, lloances, reconvencions, suggeriments, consells... Perquè puguin expressar-se amb tota franquesa, la meva actitud haurà de ser planera, assequible, senzilla, abordable... I els sentiments que es remouran dins meu m'ensenyaran moltes coses que sovint queden amagades.

Després podré treballar sobre la informació que rebo i que dono constantment. Contrastar notícies, buscar sempre les fonts més fiables, prestar atenció al que diuen o escriuen aquelles persones que trobo més ponderades..., procurant no barrejar els fets i els sentiments que em provoquen, que són dues coses ben diferents. El conreu de l'objectivitat és sempre molt necessari, però avui diria que encara més, immersos com estem en un corrent sensacionalista i xaró, en què sembla que el qui la diu més grossa és el que té més raó.