2. Cultivar l'objectivitat

Ser objectiu és acostar-se a les coses tal com són,

mirant de no alterar-les amb els prejudicis:

ni deformar-les amb les meves fòbies,

ni embellir-les amb les meves fílies.

No hi donem gaire importància, a l'objectivitat, i tanta que en té! Conviure amb una persona poc objectiva s'assembla a fer una travessia amb una embarcació petita quan fa mala mar: tota situació va quedant més o menys desfigurada per estats d'ànim, sentiments, reaccions impensades que et fan acabar ben marejat.  En canvi, a prop d'una persona objectiva és molt més fàcil mantenir l'estabilitat: s'assembla a trepitjar per fi terra ferma.

Encara que hi ha persones que per temperament són més objectives que altres, val la pena que tots plegats fem l'esforç de cultivar l'objectivitat des del punt de partida, sigui quin sigui. Un camí molt útil, per no dir imprescindible, és l'autoconeixement. No es tracta tant de mirar-se un mateix, com d'observar atentament tots els senyals que m'aporten els altres amb la seva actitud, amb comentaris, crítiques, lloances, reconvencions, suggeriments, consells... Perquè puguin expressar-se amb tota franquesa, la meva actitud haurà de ser planera, assequible, senzilla, abordable... I els sentiments que es remouran dins meu m'ensenyaran moltes coses que sovint queden amagades.

Després podré treballar sobre la informació que rebo i que dono constantment. Contrastar notícies, buscar sempre les fonts més fiables, prestar atenció al que diuen o escriuen aquelles persones que trobo més ponderades..., procurant no barrejar els fets i els sentiments que em provoquen, que són dues coses ben diferents. El conreu de l'objectivitat és sempre molt necessari, però avui diria que encara més, immersos com estem en un corrent sensacionalista i xaró, en què sembla que el qui la diu més grossa és el que té més raó.