El delicte d'estupidesa

Quan un home depravat s'aprofita d'una noia

generalment va a parar a la presó,

on potser trobarà la soledat,

la quietud i l'estona

per a reflexionar tant com fins ara

havia evitat de fer, i una mica més i tot. 

El que em meravella és que amb variacions ínfimes, en aquesta mena de fets, que per desgràcia no són escadussers, hi ha sempre un modus operandi que es va repetint fins a la sacietat i encara hi ha noies —perdó, que anava a dir idiotes— que fan el joc al primer paio viciós que se'ls planta al davant.

Gairebé sempre aquests fets passen de matinada i comencen en un local d'oci nocturn —com ara una discoteca, un club, una sala de festes, etc.—, on les copes van que volen, és a dir, que el poc o molt senderi que pot tenir cadascú ja està emboirat i enterbolit —molt, poc o una mica, que sempre és massa—. M'hi jugo un peixet de colors que a qualsevol hora del dia, en un entorn de persones realment interessants i bevent aigua de l'aixeta o prenent un cafetó, coses aberrants d'aquestes no passen.

Em faig creus que encara hi hagi cap filla d'Eva que s'acosti a un bandarra d'aquests, que, tot sigui dit de pas, es veu d'una hora lluny que ho és, per més que vagi molt perfumat i ben vestit. Em sembla que, a més del delicte d'agressió, abús o violació comès pel brètol de torn, segons correspongui, que ha de ser castigat sense contemplacions, també hi ha un clar delicte d'estupidesa de moltes noietes, que, només que fossin una mica conscients de la seva dignitat, es mantindrien a quilòmetres de distància de tota aquesta gentussa. ¿A vosaltres se us acudiria de fer estiraments i acrobàcies just al caire d'un cingle?

El roure i el jonc

 

Diu la faula que hi havia un roure 

monumental, fort i ben arrelat. 

Allí a la vora, en un reguerot

creixia també un jonc escarransit.

Miraves el roure i et cridava l'atenció la seva força: un tronc poderós, ample i retorçat, una capçada enorme, unes arrels ben arrapades a terra. Miraves el jonc i et fixaves de seguida en la seva estampa més aviat precària; bastant esquifit, vivia en una mica de terra tova, fosca i humida.

Diu la faula que, després d'uns quants dies de pluja, va començar a bufar un vent de nord fred i amb ratxes molt fortes. De bon matí tothom va quedar parat en veure el gran roure tombat: el fort vent l'havia arrencat de soca-rel. En canvi, el jonc esquifit es mantenia en el reguerot, com si durant la nit no hagués bufat sinó una brisa suau. Evidentment, la força de la ventada havia estat la mateixa per a tots dos, i si el jonc havia resistit era gràcies a la seva flexibilitat: les seves tiges tan primes no oferien resistència, es doblegaven i, passada la bufada més forta, es tornaven a adreçar com si res. Després de la torbonada, el roure jeia esqueixat; potser només serviria per a cremar. El jonc, en canvi, continuava vivint un tros enllà en el reguerot. 

En el concepte que tenim de força i resistència, si volguéssim ser ajustats, hi hauríem d'incorporar la flexibilitat com a característica principal, no fa? Doncs ja se'ns ha girat feina, que una cosa és llegir una faula i una altra de ben diferent, incorporar en la pròpia vida els seus ensenyaments. Però d'això es tracta, precisament.

 

El desig d'un bon any nou

A vegades et desitgen un bon any nou

com si per a aconseguir-ho,

haguéssim d'esperar una alineació especial dels astres

o vés a saber quina cosa fantàstica.

La consecució d'aquest bon desig, que acostumem a expressar els primers dies de cada any a tots aquells amb qui parlem, no depèn pas de la sort, com si fos una mena de loteria, sinó que això de construir un bon any està, sobretot, a les nostres mans; és a dir, a les mans de tots: lletrats, illetrats, macos, lletjos, amb possibles o sense...

Cada dia de l'any tenim el repte de viure'l de la millor manera possible per a nosaltres i per a tots els altres, cosa que a vegades separem, però que sembla que va junta d'una manera natural. Quan comença un nou curs o bé quan estrenem un any tenim exactament el mateix repte, però sens dubte la solemnitat de l'ocasió ens ajuda a ser-ne més conscients.

Res de màgies, sortilegis o loteries, doncs. Consciència, coherència i conseqüència, com sempre i en tot, i diligència: posar mans a l'obra i procurar encaixar bé dia a dia la realitat tal com se'ns presenti, que en això es demostra el grau de saviesa a què ha arribat cadascú. Per força, no sempre ens vindran ocasions magnífiques, dolces i agradables, també hi haurà dificultats, obstacles i adversitats. En aquestes ocasions es veurà ben clar que construir un bon any és cosa nostra i no dels déus de l'Olimp: dependrà de la fortalesa, creativitat, esforç, constància i bon humor que posem en joc, que sapiguem tirar endavant i fer d'un moment difícil un moment molt profitós o, contràriament, que ens ensorrem d'una manera lamentable. Us desitjo de debò un bon 2023.

Elogi de la generositat 

En una societat de garrepes com la nostra,

la generositat brilla com una llum clara

i s'ofereix com un fruit gustós

i ben assaonat.

La vida ens ha estat donada i la mereixem donant-la. Tot i la garreperia regnant, hem de reconèixer que la generositat està a l'origen de tot. Tots hem entrat en la història per la generositat de dues persones o, en el pitjor dels casos, d'una sola persona. Pot ser un bon exercici rescatar moments de les diferents etapes de la nostra vida i reconèixer i agrair tota la paciència, l'estimació, la dedicació i la companyia que hem rebut generosament de pares, avis, mestres, monitors i un llarguíssim etcètera.

D'aquí neix normalment la nostra capacitat de ser generosos. Primer potser és una generositat més o menys inconscient, però després, a mesura que es va consolidant, anem sent despresos per convicció: ¿on podríem trobar el goig vibrant que ens dona la generositat? Hi ha gent infeliç que encara creu que el qui és generós hi perd. Desventurats... En tots els àmbits, en la generositat és on ens descobrim creadors i ens hi sentim, amb tota la raó del món.

Viure amb generositat és viure a pler. És com quan fem exercici físic: tot el cos funciona bé, respirem a fons, la sang circula, ens sentim vius, elàstics i en plena forma. Perquè la generositat és un gran dinamisme que ens fa gaudir, a nosaltres i als altres. No negaré pas que beneficia molt els qui en reben els fruits, però encara beneficia més, molt més, el qui dona. El dia que els garrepes provessin de practicar-ho, deixarien de ser-ho en un tancar i obrir d'ulls.