El roure i el jonc

 

Diu la faula que hi havia un roure 

monumental, fort i ben arrelat. 

Allí a la vora, en un reguerot

creixia també un jonc escarransit.

Miraves el roure i et cridava l'atenció la seva força: un tronc poderós, ample i retorçat, una capçada enorme, unes arrels ben arrapades a terra. Miraves el jonc i et fixaves de seguida en la seva estampa més aviat precària; bastant esquifit, vivia en una mica de terra tova, fosca i humida.

Diu la faula que, després d'uns quants dies de pluja, va començar a bufar un vent de nord fred i amb ratxes molt fortes. De bon matí tothom va quedar parat en veure el gran roure tombat: el fort vent l'havia arrencat de soca-rel. En canvi, el jonc esquifit es mantenia en el reguerot, com si durant la nit no hagués bufat sinó una brisa suau. Evidentment, la força de la ventada havia estat la mateixa per a tots dos, i si el jonc havia resistit era gràcies a la seva flexibilitat: les seves tiges tan primes no oferien resistència, es doblegaven i, passada la bufada més forta, es tornaven a adreçar com si res. Després de la torbonada, el roure jeia esqueixat; potser només serviria per a cremar. El jonc, en canvi, continuava vivint un tros enllà en el reguerot. 

En el concepte que tenim de força i resistència, si volguéssim ser ajustats, hi hauríem d'incorporar la flexibilitat com a característica principal, no fa? Doncs ja se'ns ha girat feina, que una cosa és llegir una faula i una altra de ben diferent, incorporar en la pròpia vida els seus ensenyaments. Però d'això es tracta, precisament.