39. Cultivar la bona voluntat

Poques coses hi ha més convenients

que cultivar la bona voluntat.

Ens obre totes les portes,

fins i tot les del cel,

tant si hi creiem com si no.

La bona voluntat la podem associar a la sinceritat i a la coherència mínima, a la capacitat de respondre a l'altre amb una actitud humana i compassiva, sense escarafalls. Sabem que tenim bona voluntat quan som capaços de reaccionar a una situació determinada optant per la solució que més pot afavorir l'altre, quan ens fem càrrec dels altres i procurem comprendre'ls.

Per contra, trobem que la bona voluntat se'ns esfuma quan ens vencen suspicàcies i recels, quan ens tanquem, quan deixem que la rutina ens dissequi, que la gelor de la indiferència s'apoderi de nosaltres —com aquell fred terrible que se't fica als ossos, et fa petar de dents i no se te'n va si no és amb una bona dutxa ben calenta—, quan amunteguem excuses i més excuses per defensar-nos de la generositat més elemental i del compromís de ser com creiem que som en essència.

Com es deu cultivar, això de la bona voluntat? Pot ser que, sobretot, sigui cosa d'exercitar-nos a pensar, a observar, en especial dins nostre, a provar sense por de viure sense cuirasses, crosses ni proteccions. Sobretot de viure tan a fons com sentim que podem arribar a fer-ho, posant en joc aquesta bondat innata que tots portem a dintre, d'una manera conscient, decidida, entusiasta i absolutament personal. Cadascú haurà d'obrir-se i de trobar la seva pròpia manera d'entendre-ho i de fer-ho, personal i intransferible.

 

 Bon Nadal,

gent de bona voluntat!

Cada any per aquestes dates despenjo de la llibreria

El poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, 

i el deixo a mà per anar-lo rellegint.

El final m'agrada molt.

Com que ho diu tan bé,

el deixo parlar i jo callo.

Va ser una nit que va florir l'estrella,

i va néixer l'Infant!

Imaginem que fou la nit més bella,

més musical, més flamejant!...

I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna

el nostre pit, per atiar l'oblit,

per fer-nos infidels, però retorna

cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s'afigura

que està damunt del bé i del mal,

mes no hi val ganivet, ni ànima dura,

és més forta la nit de Nadal!

Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!

Seríem tros de carn i pensament

que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para;

pell d'home arrossegada pel corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre

amb un vermell precís i decidit,

i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

de terra, de nissaga i d'esperit.

I ens dóna un punt d'humilitat de cendra

per estimar un racó dintre l'espai,

i desperta en el cor aquell blau tendre

que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures

amorosint el baladreig raspós,

i diguem: «Glòria a Déu en les altures»

amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,

i l'orgull de la nostra soledat,

almenys aquesta nit fem el possible

per ser uns homes de bona voluntat.

 

38. Cultivar el silenci

El silenci ens «obliga» a entrar dins nostre i a estar-nos-hi,

així garanteix el nostre equilibri com a persones

i fa que les nostres paraules siguin realment

comunicació de pensaments i sentiments,

en lloc de xerrameca insubstancial.

En un món tan sorollós com el nostre, el silenci ens és necessari i fins i tot terapèutic. La quietud ens refà de la tensió i de l'esgotament, facilita la reflexió, ens permet preparar adequadament qualsevol decisió que hàgim de prendre i, sobretot, fa possible i fàcil entrar dins nostre i estar-nos-hi, un dels millors «llocs» on podem estar.

Per a viure de veritat i sanament necessitem equilibrar el silenci i la comunicació. Sense el primer, la comunicació molt sovint deixa de ser-ho i es queda en una xerrameca buida i superficial. És bastant fàcil passar de comunicar pensaments, sentiments i experiències a deixar anar un bla-bla-bla banal i intranscendent sobre les cosetes que van passant. El que costa precisament és entrar a dins i mantenir-s'hi, buscant el sentit de tot el que experimentem. I el sentit es troba a dintre...

Com podem cultivar el silenci vivint en un pis corrent d'un barri qualsevol? Diguem-ho clar: no cal convertir-se forçosament en un anacoreta ni anar-se'n en un lloc desert. Si fos així, el silenci seria només per a unes quantes persones molt especials, i no; tots necessitem la quietud i la podem cultivar de moltes maneres, com ara: i si mantinguéssim apagada la televisió i la ràdio, llevat de quan volem escoltar un programa concret? I si no parléssim tan fort com ho fem sense ni adonar-nos-en? I si procuréssim suprimir sorolls innecessaris? I si aprenguéssim a estar estones en silenci? I si ens acostuméssim a escoltar música de qualitat?... Tot és començar.

 

37. Cultivar la tendresa

En un món massa fred, sec i deshumanitzat en molts àmbits,

amb gruixudes barreres d'indiferència,

necessitem cultivar la tendresa,

i repartir-la arreu generosament.

En la composició de la tendresa hi trobem moltes més coses que sentiment i afecte: hi ha coneixement, comprensió, valoració, suport, afirmació de la persona, implicació i compromís amb qui tractem amb delicadesa... Volem que aquella persona estigui bé i se senti estimada sincerament per nosaltres. Si en el nostre tracte hi faltés la sinceritat o bé hi faltessin tots aquests valors que la componen, la tendresa seria només teatre de mala mena o bé expressió inequívoca de blederia.

La tendresa és el llenguatge dels enamorats, tot i que també hi ha parelles que pujarien al podi en un concurs de maneres bròfegues. Si som persones sanes i decents, acostumem a tractar amb tendresa els vellets i les criatures. Però, sobretot les persones que porten una càrrega feixuga, de malaltia, de soledat no volguda o d'incomprensions, que de tot hi ha per aquests mons de Déu.

Com podem cultivar la tendresa? Segurament un dels primers passos serà netejar la mirada, fer-la més penetrant, més empàtica i oberta, sense judicis; després ens caldrà treballar alhora la sinceritat i l'afecte. No es tracta de buscar la millor manera d'omplir-nos el cor d'afecte, de dolcesa, de melositat apresa, sinó de deixar sortir tota la que hi tenim: desencarcarar-nos i desinhibir-nos una mica per a expressar sincerament i sense vergonya la nostra estima, perquè l'altre se senti veritablement acceptat, valorat i estimat. Precisament, com és que associem gairebé sempre la sinceritat amb cantar les quaranta? ¿No deu ser perquè la fem servir massa poc per a subratllar les coses bones que de bo de bo tenen els altres?

 

 

36. Cultivar la soledat

Si una persona adulta no sap ser amiga de si mateixa,

malament rai, no entrarà mai dintre seu

i no podrà tastar la soledat positiva,

allà on, en definitiva,

 aprenem a viure.

Les coses essencials s'aprenen a dins, no a fora. Per això necessitem cultivar la soledat. No aquella soledat feta d'aïllament, de somnolència i galvana o d'egoisme, que cerca impúdicament la pròpia comoditat per damunt de tot, passant per espolsar-se tota mena d'obligacions morals, sempre vistes com a traves, i desemboca simplement a procurar fer sempre el que li dona la gana. 

Malauradament, aquest camí té unes roderes molt marcades, perquè són molts els que el segueixen, contents i enganyats, ben convençuts que per aquí arribaran a la felicitat, com aquell qui arriba a un parc, a una avinguda o a un monument qualsevol. Per sort, no hi arriben, i llavors ja poden començar a preguntar-se si hi ha manera de poder conèixer l'altra mena de soledat, la que permet entrar a dins.

Cultivar la soledat positiva ens és més necessari que el pa al ventre. Necessitem prendre consciència, sentir-nos vius, analitzar les possibilitats, prendre decisions i «pesar» els fruits que n'hem tret i els que en podíem haver tret fent-ho d'una altra manera. Aprendre a dir-nos sempre la veritat, tant si és dolça com si és amarga; també aprendre a estar bé sense necessitar que ens facin titelles constantment... Puc cultivar la soledat començant per dedicar-hi estones curtes, que potser aviat ja voldré que siguin una mica més llargues. Adonant-me de com ens arriba a agradar distreure'ns i atrevint-me a descobrir l'interès, sovint misteriós i ben poc conegut, de les coses essencials. Cuidant, sí, l'harmonia i la bellesa de l'espai, però, sobretot, la fervent amistat amb un mateix, perquè, en realitat, jo no hauria de ser una desconeguda per a mi mateixa, ni ningú amb qui discutir constantment, ni a qui renyar i exigir sense treva, sinó l'amiga més íntima i pròxima que tinc, que es mereix que estigui sempre a favor seu i que li ofereixi poder gaudir d'aquest àmbit deliciós, imprescindible per a viure de debò.