Què és valuós per a mi?

33. La lectura restauradora

Hi ha moltes menes de lectures:

de distracció, de coneixements, 

de formació sobre qualsevol aspecte,

però jo em refereixo a aquella lectura

que fa reflexionar i que pot

restaurar-nos.

A vegades ens sentim una mica col·lapsats, més atrafegats del compte i molt cansats; necessitem sense cap mena de dubte estones buides, més hores de descans, delegar totes les tasques que puguem, buscar més col·laboradors, potser també airejar-nos una mica, canviant de tasques o de ritme.

Però no sempre el cansament és principalment de caràcter físic o psíquic; a vegades és bastant més profund: és més aviat d'ordre espiritual. Qui sap si hi ha hagut algun canvi en la nostra vida per al qual encara no estem prou preparats, o potser, sense adonar-nos-en, hem anat perdent consciència del propi camí i la nostra vida ha perdut progressivament altura i horitzó... Pot ser el moment de buscar una lectura restauradora: profunda, reflexiva, quieta, no per a il·lustrar-nos, sinó per a fer-ne experiència. Aquesta lectura no ens porta a la distracció ni ens encamina a l'evasió; al contrari, ens fa tancar una a una totes les portes per on ens podríem esmunyir i ens encara amb la pròpia realitat. És així com ens comencem a restaurar, perquè ens hem anat acostant a l'essencial.

No sempre tenim la sort de tenir a la vora, disponible, una persona profunda, cultivada, experimentada en això de viure amb sentit. Però hi ha centenars de llibres d'homes savis —no vull dir erudits, sinó mestres de vida— que ens poden ajudar molt. Ens encaren a la nostra realitat i ens ajuden a trobar tots els «punts escapats» per collir-los i continuar vivint, però amb més sentit i en la bona direcció. Això sí que és profundament restaurador! Llegir d'aquesta manera ens refà. I també rellegir. Hi ha llibres que tenen prou «substància» per a rellegir-los una bona colla de vegades. D'aquesta manera, recordant vagament el contingut del llibre o bé l'efecte que ens va fer treballar-lo en una ocasió determinada, el podem tornar a cercar en una situació semblant.

 

 

 

 

Què és valuós per a mi?

32. Temps quiet en porcions

A vegades la vida corre una mica massa de pressa

i diries que en un dia passen més coses

de les que sembla que pots realment «digerir».

Aquesta sensació desagradable d'anar tothora forçant la màquina per no perdre del tot el fil del que em va passant, segurament no em portarà a l'hospital ni encara menys al cementiri, però indiscutiblement m'allunya de la salut, de l'equilibri, en una paraula: del goig de viure.

La vida, imperceptiblement, deixa de fluir i es torna àrdua, esforçada. Ja no la percebo tal com és: un regal immerescut, i més aviat se'm va tornant feixuga i exigent com una obligació poc desitjada. Tot aquest procés s'ha anat desencadenant molt a poc a poc, de tal manera que m'ha passat ben desapercebut. Si faig una bona aturada, però, vaig descobrint algunes fites concretes en el camí d'una imperceptible pèrdua de sentit o d'orientació. Què m'ha passat? Què necessito per a refer-me? Què em cal recuperar?

Potser simplement necessito anar-me regalant petites porcions de temps quiet, de temps de qualitat: per a adonar-me del que passa dia a dia, per a fer-me'n conscient, per a recuperar i mantenir l'actitud més adequada per a afrontar tot allò que va venint... Necessito aquestes porcions de temps per a pensar, per a percebre, per a assimilar, per a cercar, per a agrair, per a ressituar-me, per a recuperar el buf si l'he perdut, per a restaurar el que se m'ha fet malbé, per a recuperar el meu lloc si m'he desorientat... I les necessito per a reordenar les meves expectatives, que sovint van per lliure i fan de les seves sense gaire seny. En una paraula: necessito temps quiet i de qualitat en porcions per a viure realment i no haver-me de conformar amb fer la viu-viu.

 

Què és valuós per a mi?

31. L'entrega

Si mirem el diccionari veiem que entregar-se

—o lliurar-se, tant se val—

no és sinó donar-se sense reserva.

A què?, podríem preguntar-nos per arrodonir-ho; a una de les moltes causes nobles que hi ha, que entregar-se a una cosa sense valor, per exemple, entregar-se a la beguda o a qualsevol vici, no deixaria de ser una immensa bestiesa sense cap mena de sentit. L'entrega i la noblesa de la bona causa a què un es dona sense reserves, diria que s'exigeixen l'una a l'altra. Potser sí que hi pot haver algú que s'entregui als negocis, per la simple motivació de fer calés; o bé que, per alguna raó lamentable, s'entregui a la desesperació perquè no sàpiga trobar cap altra sortida, però el que jo valoro és l'entrega com a capacitat de donar-se generosament a una bona causa.

No creix com un bolet, l'entrega, en qualsevol lloc, sigui de la mena que sigui. És ben clar que no sorgeix mai en un àmbit ple d'indiferència, competitiu ni farcit d'interessos egoistes, sinó en un context sensible, obert a les necessitats dels altres i ple de desig de fer-hi alguna cosa. L'entrega porta al compromís. I aquí hi ha un error molt estès: ¿quants n'hi ha que parlen de la persona entregada com si —pobreta— es tractés d'una víctima? No, senyors, estan ben equivocats: la persona entregada no hi perd, sinó que hi guanya, perquè resulta que només tenim el que donem. Per tant, donar no és perdre sinó guanyar.

Només una breu recomanació a tota persona bona i entregada: dorm vuit hores i, si ets gran, una mica més i tot. Menja a les hores, amb ordre i calma. No et deixis «menjar» ni per les necessitats, ni per l'aburgesament imperant ni per la por de treballar massa. Comparteix amb els bons amics, que són un autèntic tresor. Llegeix, cultiva't... Mantingues el sentit positiu i gaudeix de poder entregar la teva vida per una causa que valgui la pena. I que per molts anys puguis continuar sent una persona generosa, creativa i entregada!

 

Què és valuós per a mi?

30. Fortalesa davant la dificultat

La fortalesa

és una mena de força interior

capaç d'afrontar el perill amb coratge

i d'aguantar l'adversitat sense rendir-se

ni ensorrar-se.

Com la paciència i moltes altres actituds, com més s'exercita més se'n té, perquè és més un múscul que no pas un do extraordinari. Això m'omple d'alegria, perquè no és un bé per a quatre privilegiats, sinó per a tothom, ja que depèn sobretot de la voluntat i la perseverança, que són actituds que depenen sempre de cadascú.

La por, aquest ingredient tan indesitjable com esmunyedís, amenaça sempre la nostra fortalesa, com l'òxid amenaça qualsevol metall, per fort que sembli, o com els tèrmits amenacen la meva cadira de fusta, per bona que sigui. Em surt sempre de trascantó, intentant presentar-se d'una manera que faci patxoca, i no té cap angúnia de disfressar-se de qualsevol cosa, sempre amb el mateix objectiu: desactivar-me totalment sense que es noti gaire. La por és un enemic molt perillós, que sovint se'm presenta com a prudència, com a responsabilitat, com a seny..., també com a fatalisme —«d'això no me'n podré pas sortir mai...»— i així m'intenta engalipar i desactivar-me.

La por només serveix per a paralitzar-me fins a fer-me desertar de tot camí que porti vers els horitzons que anhelo. Per tant, m'he de concentrar a detectar-la ben aviat, porti la disfressa que porti, i a desempallegar-me'n de seguida. Potser no serà bufar i fer ampolles, però si una persona humana aconsegueix de fer-ho, una altra del mateix gremi, per què no hauria de poder? Realment, tenim molta més energia que no pensem. Al llarg de la vida, ¿quantes situacions difícils no hem sabut superar que al primer cop d'ull ens semblaven insuperables? Doncs continuem per aquest mateix camí, que no anem pas malament.

 Què és valuós per a mi?

29. La compassió

Sense gens de compassió

no podem arribar ni tan sols a ser humans,

perquè se'ns esfumen totes les actituds que

s'hi assemblen, en deriven o hi porten:

comprensió, solidaritat, bondat, generositat...

Contra el que creuen alguns sense haver pensat gaire, la persona que se sap compadir de qui ho passa malament per la raó que sigui, no hi perd, sinó que hi guanya. Sense cap mena de dubte, és molt més rica i millor la vida del qui és prou sensible per a intuir una necessitat i es presta a col·laborar amb el qui està amoïnat, que no pas la del qui viu només per a donar-se gust, i acaba, pel cap baix, ben fastiguejat d'ell mateix, com era previsible.

En la nostra societat veiem massa sovint rampells d'un egoisme molt decebedor, com si els individus s'haguessin tornat incapaços d'obrar amb bondat. Per això ens cal aturar-nos i preguntar-nos cadascú a si mateix: I jo, quina mena de persona vull ser? No pot pas ser que ens acostumem a obrar d'una manera automàtica, reactiva, rutinària i irreflexiva...

El qui es compadeix de debò es compromet en la millora de la situació de l'altre, és a dir, li ajuda a portar la càrrega, l'acompanya i l'anima perquè pugui sortir-se'n i tirar endavant. Si compadir-se comporta acompanyar en el patiment, sembla que, d'entrada, hauríem d'aprendre a patir bé. El fet de patir per ell mateix no beneficia ningú. Alerta, doncs! ¿No hauríem d'aprendre una mica més a dominar l'angoixa i la por, i a transformar decididament el patiment que generen en ajuda, en opcions de millora, en creativitat per a superar una situació negativa? Si hi ha una dificultat, ¿m'he de posar a patir com una desesperada? No, i ara! Més aviat he de mantenir el cap clar i ben despert per a poder descobrir aviat com anar superant el problema meu o de l'altre. Patir? No. De què serveix? Més val pensar, consultar, pregar, ajudar o demanar ajuda, inventar formes de suport..., coses evidentment molt més efectives. No us sembla?

 

Què és valuós per a mi?

28. L'obertura

Sense una mica mica d'obertura,

ens convertim en una mena de frontó

on s'estavella i rebota tot el que ens podria fer bé,

si ho deixéssim entrar i ho sabéssim acollir.

No es tracta pas d'un valor amb força prestigi, però més aviat extern i tirant a decoratiu, ja que és del domini públic que és més presentable ser una persona oberta que tancada... No. És molt més essencial. He vist persones amb dificultats que malauradament no saben acollir un concepte alliberador que podria esquinçar les tenebres en què viuen obsessivament recloses. I no el saben acollir perquè no saben reconèixer d'entrada els efectes benèfics que els poden arribar a produir.

Una de les primeres coses que hauríem d'aprendre és a reconèixer tota cosa bona —paraula, concepte, invitació, proposta, prec, consell, reconvenció, fins i tot un lleu suggeriment—, perquè pugui deixar-nos tots els beneficis que conté. En segon lloc, hauríem d'aprendre com més aviat millor a deixar arribar, deixar entrar, acollir tota cosa bona que ens és proposada, perquè no tots som capaços sempre i en tota circumstància de procurar-nos allò que més ens convé, sobretot en moments de dificultat. Sí, «com més aviat millor», abans el tancament no se'ns converteixi en rutina i la rutina no se'ns endureixi com una closca de tortuga.

Si aprenguéssim aquestes dues coses ben apreses —reconèixer la raó i la llum en tot allò de bo que ens ofereixen els altres, i acollir-ho, renunciant humilment a les nostres manies i obsessions—, tot seria més fàcil i viuríem més contents, exactament amb les mateixes dificultats que tenim ara: al nostre camí hi hauria aquí i allà moltes llums que ens evitarien d'extraviar-nos i ens ajudarien a caminar amb més confiança.

 

  

 

Què és valuós per a mi?

27. Tenir un criteri assenyat

El criteri es va construint amb l'experiència,

d'acord amb les pròpies conviccions

i amb el sentit comú.

No hi ha construcció de criteri sense consciència ni reflexió. Potser perquè això dels criteris és més racional que emocional, veiem de tot al nostre voltant: gent que tan aviat fa una cosa en una direcció determinada com en la direcció contrària; gent sense cap mena de criteri; gent amb criteris egoistes, o interessats, o d'autopromoció sense cap mena de vergonya... Tal com sigui jo, serà el meu criteri: potser estricte, potser desmanegat, qui sap si sense solta ni volta...

La construcció del propi criteri dura molts anys, més o menys els que dura la pròpia maduració. Hi intervenen bàsicament els criteris amb què vam ser educats —que sabem que són molt importants— i la reflexió que hàgim fet sobre aquests criteris i sobre la manera com ens els van aplicar. En una persona normal, els criteris no deixen mai d'estar en construcció: els anem perfeccionant sempre d'acord amb la nostra experiència i amb tot allò que anem aprenent dia a dia. El problema d'un criteri, però, no és que trigui més o menys temps a construir-se, ni fins i tot que sigui massa d'una manera determinada o massa poc, sinó que no n'hi hagi cap.

Avui dia em sembla que en la qüestió dels criteris encara ens falta molt per a arribar a uns mínims compartits pel comú de la gent adulta. Per això veiem coses tan aberrants com que un pare respongui al rebombori que fan els nens jugant, un dia amb una rialleta i l'endemà amb un càstig extremat. O bé com aquella tieta que em deia que comprava al seu nebot tot el que li demanava perquè només en tenia un. Manoi, quin criteri més galdós! ¿No se li havia acudit que, abans de mirar si ho podia pagar o no, li calia mirar si allò convenia al nebot capritxós, i anar d'acord amb la mare del noi? Sens dubte, trobo que ens cal continuar treballant bastant més tant els conceptes com els criteris.

Què és valuós per a mi?

26. L'esperit positiu

En tots els aspectes de la vida

—que és com ara dir de la realitat—,

hi ha una mena de tendència constructiva

que apunta sempre a més plenitud.

Per a mi l'esperit positiu neix d'haver copsat aquesta tendència positiva que és la fibra constitutiva de tota la realitat, molt més enllà d'un optimisme més aviat  superficial i de bon mostrar. És clar que, si hagués de triar entre una actitud optimista i una de pessimista, no em caldria rumiar gaire per a escollir la primera a ulls clucs, tenint en compte la convivència en la vida quotidiana, amb els seus imprevistos i les seves dificultats, ben difícil de suportar amb una actitud negativa, desconfiada o derrotista.

No és res extern, ni és tampoc qüestió d'expectatives ni de punts de vista, sinó de percebre la realitat i de connectar-hi. Per a trobar la tendència última de tot el que existeix cal viure conscientment: amb atenció, observar els fets, les accions i reaccions, reflexionar sobre el que visc i he viscut, recordar el passat recent i valorar el camí que va fent tot i també el que anem fent tots plegats...

L'esperit positiu no ens fa veure les coses de color de rosa si no ho són —això seria beneiteria o daltonisme—, però sobretot en moments d'incertesa o de contradicció ens recorda que no ens hem de deixar arrossegar pels senyals amenaçadors, sinó agafar-nos fort als pilars que sostenen la nostra vida, mantenir la serenitat i esperar novament la calma, amb la confiança que ens dona haver connectat amb la tendència de tot cap a la realització i la plenitud. En la qüestió de l'esperit positiu com en tot ja es veu ben clar que cal haver fet els deures prèviament —saber quins són els pilars que sostenen la meva vida, per exemple— perquè, si no, quan venen les patacades ja hem fet tard.

Pasqua:

d'aquí ve l'autèntica alegria!

Quan la primavera esclata,

celebrem la festa cristiana més important:

la Pasqua, que commemora la resurrecció de Jesús,

maltractat injustament, torturat i executat

per les mateixes autoritats religioses.

És la festa més gran de tot l'any. D'altres n'hi ha que són més populars, més mediàtiques, com ara el Nadal —encara que el muntatge comercial que la cobreix com una heura la disfressa fins a desfigurar-la sense vergonya—, però la Pasqua és la culminació de l'alliberament anunciat i per això és la font d'on neix l'autèntica alegria. Ens alegrem profundament per Jesús, que mereix sense discussió el regal de la vida plena rebut del Pare, però també ens alegrem perquè la resurrecció de Jesús comporta també la nostra transformació: ja no som éssers per a la mort, sinó per a la vida.

Viure sabent que has estat alliberat del domini del mal, no pas per mèrits propis —no hi ha cap humà que realment en tingui—, sinó per pura generositat gratuïta, esquinça tota apatia i fa brollar impetuosament com un guèiser l'autèntica alegria. És veritat que no t'és estalviada la contradicció ni el patiment, però passi el que passi, tot té sentit. Entre l'absurd i l'esperança has triat aquesta darrera, i no t'has equivocat.

El repte que tenim no és pas creure-ho o no —que l'experiència ens ho transparenta un si és no és, veladament—, sinó ser conscients de la vida nova i definitiva de Jesús que bull dins nostre originant aquesta nostra transformació, i viure-la sense por cada dia, en la vida quotidiana del treball, la convivència i el creixement, en el compromís solidari amb tothom, en el nostre interior, on es cou tota elecció i tota fidelitat...

De tot cor, bona Pasqua!

 

Què és valuós per a mi?

25. L'empatia

Si tots plegats fóssim una mica més empàtics,

el món seria molt més habitable.

I després ens queixem dient:

«Vés a saber quina missió dec tenir jo,

que soc una persona senzilla, com tantes n'hi ha»...

Això de ser empàtic és més senzill i més natural del que sembla l'expressió: fer-se el càrrec de les circumstàncies que viu l'altre, comprendre'l, saber-se posar en el seu lloc... No es tracta pas d'una operació complicada que requereixi una preparació especial, uns estudis determinats o unes condicions excepcionals per a fer-la. Només cal ser persona i, doncs, tenir un mínim d'humanitat i de bondat.

Per què deu ser massa poc comuna, l'empatia? La resposta sembla clara: doncs perquè hi ha molts subjectes que no arriben a ser persones i van molt escassos d'humanitat. Dins de molts vestits, gairebé podríem dir que no hi ha més que un cos: en podem dir un subjecte, un individu, un element..., però no necessàriament es tractarà d'una persona. Perquè ser persona és una manera de pensar, de sentir i de viure: amb humanitat. Implica consciència, voluntat i decisió. Ser conscient de la diferència entre ser un individu i ser una persona, i decantar-se decididament per cultivar la bondat i la humanitat.

Davant d'alguna persona que té consciència de ser-ho i que procura cultivar la humanitat i la bondat tant com pot, sovint trobo una lamentació inarticulada o dita amb confiança de no ser com és ella, com si es tractés d'una persona superdotada, qualitat que per més que un busqui no troba en si mateix. Res d'això. Anem sent allò que anem cultivant en nosaltres. Tots podem entrenar-nos a ser més empàtics, més comprensius, més bons amb els que ens envolten, només necessitem determinació, aplicació i transpiració.

 

Què és valuós per a mi?

24. El despreniment

Sense despreniment

em tornaria una mena de llagasta,

un procés amb molt males conseqüències.

Quan estem aferrats a alguna cosa,

¿no hem deixat d'alguna manera

de ser nosaltres mateixos?

És parent pròxim de la llibertat, el despreniment, i sense ell ens impedim a nosaltres mateixos mantenir i desplegar la pròpia identitat. D'alguna manera passem a dependre totalment d'allò a què ens aferrem, com si ens xuclés sense remei la personalitat i la vida.

Aferrar-se a les coses, a les persones o a les circumstàncies és sempre una mala opció. Tanmateix, al nostre voltant no parem de veure que molta gent cau en la temptació d'aferrar-se als diners, a algú en concret o, molt sovint, a una idea molt arrelada sobre qualsevol qüestió. Per què? Molts ni sabrien respondre aquesta pregunta, però amb això ja ens donarien un bon indici: la causa sovint pot ser la irreflexió: no parar-se a pensar, per mandra, per por d'anar a fons, per una falsa idea de llibertat... També n'hi ha que s'aferren a tot perquè això els dona una sensació de seguretat. Falsa, és clar, perquè aquesta pretesa seguretat en realitat no existeix.

La vida és dinàmica, canviant. Té diferents etapes, en cap de les quals no ens podem instal·lar definitivament. Viure és caminar, avançar, créixer, aprendre... Per dir-ho amb una imatge, podríem afirmar que és molt més un vídeo que no pas una fotografia. Hi ha persones que no accepten fàcilment aquesta realitat i tendeixen a aferrar-se a les circumstàncies d'un moment determinat. Aquesta dificultat, però, no canvia pas el dinamisme canviant de la vida. Els que amb una visió estàtica es resisteixen a assumir la vida tal com és no aconsegueixen altra cosa que fer més gran el trontoll i els desequilibris dels canvis que indefectiblement es van produint.

 

Què és valuós per a mi?

23. La flexibilitat

Al primer cop d'ull no sembla gaire important,

però és essencial, la flexibilitat.

Ja ho deia Darwin: davant les dificultats de la vida,

no se'n surt ni el més fort ni el més intel·ligent,

sinó el que més se sap adaptar.

Val la pena aprendre ben aviat a adaptar-se a qualsevol situació, a ser feliç amb les circumstàncies presents, encara que no siguin perfectes (no ho seran mai!). Si esperem que tot vagi bé per a estar contents, probablement no ho estarem mai. I seria una veritable llàstima, perquè, a més d'aguantar la pròpia infelicitat —ja prou insuportable per ella mateixa—, faríem el ridícul com a mínim davant de tots els nostres contemporanis que no fossin tan necis com nosaltres.

Trobo que els humans, en molts casos —tot i haver-hi moltes i honrosíssimes excepcions, davant les quals tots ens hauríem de treure el barret— som massa senyorets, massa finolis, massa tocats i posats, molt donats a exigir i a lamentar-nos quan no es compleixen les nostres aspiracions. Faríem bé de procurar ser més resistents, més com els cotxes tot terreny; i tot plegat per simple conveniència: ens estalviaríem molts patiments innecessaris i, per postres, fer el préssec d'una manera lamentable.

Siguem realistes i un pèl més racionals, que no ens farà cap mal. ¿Oi que no està a les nostres mans evitar tot allò costós, advers, exigent o poc agradable que ens pugui esperar el dia de demà? Doncs concentrem-nos en allò que sí que depèn totalment de nosaltres: entrenar-nos a ser cada cop més flexibles, adaptant-nos de grat a tot allò que ens vingui una mica costa amunt i a saber-hi trobar la gràcia, que tot en té alguna. Em sembla que si ho fem així, tot ens serà més fàcil i, arribada l'hora, no se'ns farà tan difícil encaixar amb esportivitat els canvis que tard o d'hora es produiran en la nostra vida —llegiu-hi portar bastó, caminador, bolquer, tenir un cuidador o anar-nos-en tranquil·lament a una residència, entre altres—, estalviant als qui ens envolten un espectacle llastimós, que a vegades pot arribar fins i tot a ser grotesc.

 

Què és valuós per a mi?

22. La justícia

Tots desitgem la pau,

la pau interior, entre nosaltres i en tot el món,

però si la pau no es basa en quatre pilars fonamentals,

és poc més que un pegat de Sor Virginia.

Els recordeu, els parches Sor Virginia?

Jo els recordo molt bé aquests pegats, molt famosos en la meva infantesa, i també recordo molt bé els quatre pilars fonamentals de la veritable pau: la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. La idea —o la visió— la devem a Joan XXIII, que la va explicar el 1963 a tothom qui el volgués escoltar en la seva famosa encíclica Pacem in terris.

Sense algun dels quatre pilars no hi pot haver cap mena de pau que mereixi aquest nom. Si hi falta la llibertat, tenim només submissió; si hi falta l'amor, tenim una simple intimidació, que podria arribar fins a la crueltat més refinada; si hi falta la veritat, tenim una coacció sumada a l'aberració de la falsedat; i si hi falta la justícia, tenim la imposició del poder, la repressió, la dominació fins a l'ofec, qualsevol cosa menys la pau, que pel sentit sintonitza amb l'harmonia i l'avinença, la concòrdia...

El concepte de justícia sempre és humanament perfectible. D'acord. Em sembla, però, un bon començament procurar que en les meves accions hi hagi justícia, sense privilegis ni discriminacions, que no hi ha pas persones de diferents categories. Si aquests quatre ingredients no hi falten, hi podrà haver una pau veritable, certa, substanciosa i plena, encara que sigui amb una plenitud limitada, com totes les coses d'aquest món.

 

Què és valuós per a mi?

21. La generositat

En el si de tota persona

estic convençuda que hi ha una font

que raja sempre i no s'asseca mai.

Per això tots som generosos per naturalesa.

El problema és que massa sovint no som conscients de tot el que hi arriba a haver dins nostre. Tenim molts tresors i no ho sabem. És una tristesa infinita veure que molts contemporanis nostres ignoren tanta riquesa com tenen dintre seu. Per això, tot el que puguem fer per a ajudar a aprofundir, per a ajudar a prendre consciència, per a ajudar a descobrir la realitat, per molt que sigui serà sempre massa poc.

En la vida de cada persona hi ha una deu inestroncable que ve de molt més enllà de nosaltres mateixos. Totes les bones idees, els pensaments creatius, tots els bons desigs de compartir, d'afavorir algú venen d'aquí. Per això podem afirmar que la persona és un misteri, no en el sentit de ser un enigma, sinó en el de ser una realitat molt més gran del que al primer cop d'ull ens pot semblar.

Gràcies a aquesta font que no s'estronca mai, el món continua voltant i es generen aquí i allà un bé de Déu d'iniciatives que responen a la qüestió inadmissible de la desigualtat. Davant la desigualtat, hi ha l'opció de la generositat, una opció guanyadora —no us deixeu enganyar—, ja que només tenim el que donem. I no és pas un joc de paraules, ni de bon tros. En tota societat madura s'estén cada cop més la cultura del donant i del mecenes. Contra el que creuen alguns desinformats, el donant no és un potentat: és simplement una persona conscient i generosa.

 

Què és valuós per a mi?

20. La igualtat

Un dels problemes més grossos que hi ha avui

al món és la desigualtat.

I no cal pas ser gaire savi per a adonar-se'n.

Els rics són cada vegada més rics i els pobres, cada vegada més pobres. Davant d'aquesta realitat, qualsevol persona una mica sensata no pot fer veure que no ho veu ni s'hi pot resignar de cap de les maneres. Això genera tot un seguit de diguem-ne reaccions: adonar-se de la realitat, comprendre'n les veritables causes, decidir fer-hi alguna cosa i fer-la. Personalment, primer de tot, puc anar canviant de mentalitat, i puc fer que les meves accions es regeixin cada cop més per criteris d'igualtat i l'afavoreixin. I després puc col·laborar amb altres persones encara més sensates que jo que, amb una infinitat de projectes, incideixen en aquesta realitat tan injusta per canviar-la.

Si m'agrada practicar la igualtat diguem-ne «verticalment», superant el classisme que comporta considerar les persones de diversos nivells o categories, també m'agrada plantejar-me la igualtat en termes horitzontals entre homes i dones: Masclisme? No, si us plau! Feminisme? Tampoc. ¿No és molt millor i més raonable considerar que homes i dones són iguals en dignitat i valor, i lluitar per aconseguir arreu la igualtat dels seus drets, en un clima d'amistat i col·laboració? ¿Quantes vegades no hem de suportar proclames d'un feminisme tronat de nena consentida i malcriada que no aporten res i exasperen els homes gratuïtament? Així no anem pas enlloc.

Sincerament penso que la igualtat comença a viure's i a practicar-se a casa, per anar-se expandint a tot arreu com una immensa taca d'oli. La neteja està relacionada amb la brutícia que es va acumulant, no amb les dones; la preparació del menjar, amb la gana, no amb un gènere determinat..., oi? A casa, cadascú sap o hauria de saber com convé repartir-se i compartir la feina, sense oblidar mai que una família no ha de ser mai com un hotel, on hi ha senyorets i servents, és clar.

 

Què és valuós per a mi?

19. El treball interior

El treball interior és incessant

i no és pas cap ocupació externa.

És l'esforç conscient de viure amb sentit,

de créixer, d'aprendre en tota circumstància,

de cultivar la vida fins a la plenitud.

El sol fet de llegir aquesta proposta de «treball interior» deu produir alguna mena d'urticària poc estudiada i greu als engorronits, esquenadrets i altres dropos per l'estil i també als inclinats a la superficialitat i la vacuïtat més banal. «Tre-ball in-te-ri-or»... Imagineu-vos! Horrorós!!

Bromes a part, jo el valoro molt, el treball interior, i per això el proposo ben convençuda que és molt valuós; més encara, que és insubstituïble per a aprendre a viure de debò. És el treball interior el que marca la diferència entre la persona que només vegeta o, com a màxim, funciona —entra i surt, va amunt i avall, fa activitats com tothom, però ho fa tot mecànicament— i la que intenta viure sabent qui és, on és, d'on ve i cap a on va. Aquesta intensa activitat de dins és feta d'atenció, d'observació, de contemplació de la realitat, de quietud reflexiva, d'obertura, d'espera amatent... És mirar, escoltar, callar, reflexionar, llegir, buscar, sospesar, decidir, no donar voltes i més voltes al cap i passar a l'acció, fer experiència, valorar, corregir, tornar-hi tantes vegades com calgui sense desanimar-se...

És ben de debò un treball i, certament, és interior. També és indiscutible que val la pena dedicar-hi temps, esforç i energia, perquè ens canvia la vida: hi posa consciència, sentit i, doncs, pau, llum i alegria. Aquesta atenció i profunditat ens asseguren en tota ocasió les fonts de l'aprenentatge constant: la vida dels altres és com un llibre obert ple de lliçons, el que fem i el que sentim també, el que llegim i veiem... I tot el que intuïm que batega en el misteri. El camí ens porta sempre més enllà, molt més enllà.

 

Què és valuós per a mi?

18. El sentit comú i la intel·ligència

Quan parlo d'intel·ligència no em refereixo pas

a una capacitat extraordinària,

que només posseeixen quatre superdotats,

sinó a la facultat que ens permet veure

les coses tal com són.

Viure amb sobrietat comporta notables beneficis: ajustar les despeses a les necessitats, facilitar l'estalvi, fer possible la solidaritat i fins el mecenatge, mantenir la moderació en els desigs i la llibertat, practicar la independència respecte al corrent dominant, cultivar la coherència amb les decisions personals, etc. Viure amb sobrietat avui dia, però, no m'és possible si no soc un mica lliure i una mica intel·ligent: no una mena d'Einstein en versió casolana, sinó simplement amb una senzilla dosi de sentit comú.

Sense un mínim d'intel·ligència o de sentit comú —que ens asseguren sempre la clarividència—, és a dir, veure les coses tal com són, no podem pas fer res de bo. No podem relacionar-nos d'una manera natural i equilibrada els uns amb els altres; no podem educar mitjanament bé ni fills, ni nets, ni alumnes, ni a nosaltres mateixos...; ni tan sols podrem fer el bé als altres, per més bona intenció que tinguem, perquè farem disbarats. D'exemples de ximpleries monumentals en veiem a cada cantonada: el que aprofita cinc dies de vacances per a anar-se'n a l'altra part del món i passar-se els tres dies que li queden buscant gangues als mercats ambulants; el qui dona al seu fill tot el que li demana sense contrariar-lo mai, perquè se l'estima taaant que al final en fa un dèspota i un cretí... M'explico?

No oblidem que la intel·ligència és una de les tres facultats diferencials —amb la voluntat i la llibertat— de les persones humanes. Tenint en compte tot això, potser no ens sobraria preguntar-nos com tenim de desplegada i ben aprofitada la part racional de la nostra persona.

 

Què és valuós per a mi? 

17. La sobrietat

La sobrietat té molt de valor,

encara que en la (in-)cultura de l'excés i la desmesura,

estúpidament dominant avui dia,

no tingui tants partidaris i practicants com mereix.

No té res a veure amb l'estretor, ni amb el sacrifici, ni amb la severitat o el rigor estrictes, la sobrietat; per això no és ben bé sinònima d'austeritat. Jo, que la conec només de practicar-la, no la relaciono amb cap mena d'ascètica, sinó més aviat amb la mesura i la moderació. Si l'hagués de definir, diria que s'ajusta a la necessitat sense excedir-se, és a dir, que sempre respon a la divisa de «no pas més del que cal».

En qualsevol aspecte de la vida —menjar, vestit, comunicació, treball, descans, festa, vacances, relació amb els amics, etc.— podem ser sobris o immoderats. I, cosa important a subratllar, espolsar-se la moderació no aporta pas ni més goig ni més plenitud. Si no us ho acabeu de creure, no us empasseu acríticament les meves opinions, més aviat repasseu les vostres experiències i traieu-ne conclusions, si us plau.

¿Us heu fixat que les actituds, com moltes altres coses, formen diguem-ne «famílies»? La sobrietat també. «Parentes» seves són la senzillesa, la llibertat, la simplicitat, el despreniment i, en gran mesura, el sentit comú i la intel·ligència, entre altres. Un altre dia em proposo parlar d'aquestes dues darreres capacitats tan importants. Estan tan estretament relacionades amb la sobrietat, que aquesta pot ser un indicador fiable del seu estat.