Què és valuós per a mi?

24. El despreniment

Sense despreniment

em tornaria una mena de llagasta,

un procés amb molt males conseqüències.

Quan estem aferrats a alguna cosa,

¿no hem deixat d'alguna manera

de ser nosaltres mateixos?

És parent pròxim de la llibertat, el despreniment, i sense ell ens impedim a nosaltres mateixos mantenir i desplegar la pròpia identitat. D'alguna manera passem a dependre totalment d'allò a què ens aferrem, com si ens xuclés sense remei la personalitat i la vida.

Aferrar-se a les coses, a les persones o a les circumstàncies és sempre una mala opció. Tanmateix, al nostre voltant no parem de veure que molta gent cau en la temptació d'aferrar-se als diners, a algú en concret o, molt sovint, a una idea molt arrelada sobre qualsevol qüestió. Per què? Molts ni sabrien respondre aquesta pregunta, però amb això ja ens donarien un bon indici: la causa sovint pot ser la irreflexió: no parar-se a pensar, per mandra, per por d'anar a fons, per una falsa idea de llibertat... També n'hi ha que s'aferren a tot perquè això els dona una sensació de seguretat. Falsa, és clar, perquè aquesta pretesa seguretat en realitat no existeix.

La vida és dinàmica, canviant. Té diferents etapes, en cap de les quals no ens podem instal·lar definitivament. Viure és caminar, avançar, créixer, aprendre... Per dir-ho amb una imatge, podríem afirmar que és molt més un vídeo que no pas una fotografia. Hi ha persones que no accepten fàcilment aquesta realitat i tendeixen a aferrar-se a les circumstàncies d'un moment determinat. Aquesta dificultat, però, no canvia pas el dinamisme canviant de la vida. Els que amb una visió estàtica es resisteixen a assumir la vida tal com és no aconsegueixen altra cosa que fer més gran el trontoll i els desequilibris dels canvis que indefectiblement es van produint.