Què és valuós per a mi?

36. La conseqüència

Viure segons les conviccions personals

no s'acaba en el fet de ser coherent,

sinó que va més enllà:

fins a ser conseqüent.

Tota persona de bé actua d'acord amb les seves conviccions personals i podem dir, malgrat tots els desajustos propis de les persones humanes, sempre en creixement i en maduració, que és coherent amb el que creu, pensa i valora. Les seves conviccions personals, doncs, el porten a la coherència i molt més enllà: a la conseqüència.

Si no m'empasso de cap manera la fal·làcia classista, que voldria fer-me creure que hi ha persones de diverses categories—tot i que, curiosament, cadascú s'inclogui sense dubtar en la primera preferent— i crec fermament que tots som iguals, tenim tota la dignitat i mereixem tot el respecte, això em porta a no fer diferències entre persones cultes i incultes, potentats i pelats, intel·ligents i talossos, etc. I, si tinc la ferma convicció que tots som membres de la gran família humana en una veritable fraternitat universal, si resulta que passa alguna desgràcia, com ara els terratrèmols de Veneçuela, o fa un temps del Marroc, ¿oi que intentaré ajudar-los econòmicament, ja que personalment no els puc oferir ajuda directa?

Això que comentaré forma part de ple de ser conseqüent: la sobrietat de vida. No hi donem gaire importància, a la sobrietat de vida, i en té molta. Cadascú té unes entrades: un té una empresa, un altre rep un sou alt o baixet, un autònom viu d'uns guanys professionals, el jubilat té una pensió alta, mitjana o baixeta... Si soc conseqüent, no em ventilaré les meves entrades a la poca-solta, sigui amb viatges, amb roba, amb restaurants, amb espectacles o amb qualsevol altra galindaina; més aviat mantindré un coixinet per a fer front al que em pugui passar a mi o a un altre com jo. D'això se'n diu ser conseqüent.

Què és valuós per a mi?

35. La coherència

La coherència és allò que s'espera

del qui actua segons les seves conviccions personals.

Tot problema —corrupció, doble vida, enganys...—,

¿no ve, fet i fet, de la incoherència?

Si mirem el diccionari trobem que la coherència és «l'actuació d'acord amb el pensament». Allò que penso i que crec fermament és el que guia la meva actuació o hauria de guiar-la. El coneixement mínim d'un mateix ens recorda, però, que la nostra naturalesa és humana; limitada, doncs, i fal·lible per definició. Ens porta al lloc d'on no hauríem de sortir mai: al sa realisme, que pot rebre també el nom molt entenedor d'humilitat.

Ara bé, ja es veu ben clar que una cosa és que siguem limitats —que ho som— i que puguem fallar, i una altra de molt diferent és que siguem incoherents, ja com a opció. Malauradament, en el temps que vivim abunda la incoherència com a actitud predeterminada, en un sentit que si no fes plorar faria riure. El problema de molts és que no trien res, més aviat ho rebutgen tot vivint en la més absoluta superficialitat, amb l'excusa que «ha, ha, ha, hi, hi, hi, a veure si encara acabaríem fent l'anacoreta...», ben poc conscients que així es declaren a si mateixos com uns elements sense cap mena de valor.

Com podem enfortir i entrenar la nostra coherència? A cop calent diria que, indirectament, aprofundint les nostres conviccions personals, el nostre pensament, i alhora, treballant la rectitud de la consciència. Si, en les meves conviccions personals l'honestedat és un requisit fonamental, ja em poden oferir l'«oro i el moro» per fer negocis bruts, que jo ho rebutjaré amb tranquil·litat, sense que em tremoli la veu. Al llarg del dia i dels dies tenim moltes i variades ocasions per a entrenar la nostra rectitud de consciència: només hem d'estar atents —que poc habitual és això de viure amb atenció, en aquesta nostra era de la distracció distreta!— i escoltar per fora i per dintre els arguments que més sonen: «això ho fa tothom»; «tampoc no cal filar tan prim»; «no té gaire importància, això»... Així, si ens creguéssim acríticament aquests arguments i altres de semblants, al final, la nostra consciència recta segurament aviat acabaria sent ben tortuosa.

 

Què és valuós per a mi?

34. Les conviccions personals

Si el basament de qualsevol construcció

no pot ser mai de bolado o de paper fi,

sota cap concepte,

tampoc la vida d'una persona no es pot sostenir

en un mer sentiment o en un deixar-se

arrossegar pel que es porta.

Veiem molts individus que més que conviccions tenen una mena d'escudella informe, de pasterada enganxosa més aviat inconsistent; però hi ha coses que no poden deixar de ser sòlides i ben compactes sense perdre el sentit i la funció. Si l'actuació de les persones no se sosté en les pròpies conviccions personals, en què se sosté, doncs? O potser és que hem passat de ser persones a ser titelles o una mena d'hologrames eteris i despersonalitzats?

Les conviccions personals —sempre en procés de consolidació i depuració— són insubstituïbles en la nostra vida. Hi ocupen un lloc eminentment basal, de fonament, del qual neixen pensaments, conceptes, sentiments, accions, que esdevindran actituds, criteris, una determinada manera de ser, de sentir, d'actuar, en definitiva, de viure.

Massa gent no treballa les conviccions personals, ni es planteja res que s'hi assembli. Per això veiem que molts no són ni d'una manera ni d'una altra, no són ni carn ni peix, no van més enllà de ser indefinits, difusos, imprecisos... No tenen una filosofia de vida, ni arquitectura interior i, posats a no tenir, no tenen ni escala de valors. Per què? —deuen pensar—, si al capdavall es regeixen pel que anomenem «moral de situació», que podríem explicar com moure's en el seu ambient com una anguila, però sobretot sense pensar gaire, fent el que fa tothom. No cal pas ser gaire savi per a veure que aquest camí no du enlloc que valgui la pena. Desemboca només en l'agrupació d'individus que podrien ser definits amb la seva mateixa indefinició congènita: «ni sí ni no ni tot al contrari». Ben sincerament, confesso que no podria desitjar a ningú que fos d'aquests.

 Què és valuós per a mi?

33. La lectura restauradora

Hi ha moltes menes de lectures:

de distracció, de coneixements, 

de formació sobre qualsevol aspecte,

però jo em refereixo a aquella lectura

que fa reflexionar i que pot

restaurar-nos.

A vegades ens sentim una mica col·lapsats, més atrafegats del compte i molt cansats; necessitem sense cap mena de dubte estones buides, més hores de descans, delegar totes les tasques que puguem, buscar més col·laboradors, potser també airejar-nos una mica, canviant de tasques o de ritme.

Però no sempre el cansament és principalment de caràcter físic o psíquic; a vegades és bastant més profund: és més aviat d'ordre espiritual. Qui sap si hi ha hagut algun canvi en la nostra vida per al qual encara no estem prou preparats, o potser, sense adonar-nos-en, hem anat perdent consciència del propi camí i la nostra vida ha perdut progressivament altura i horitzó... Pot ser el moment de buscar una lectura restauradora: profunda, reflexiva, quieta, no per a il·lustrar-nos, sinó per a fer-ne experiència. Aquesta lectura no ens porta a la distracció ni ens encamina a l'evasió; al contrari, ens fa tancar una a una totes les portes per on ens podríem esmunyir i ens encara amb la pròpia realitat. És així com ens comencem a restaurar, perquè ens hem anat acostant a l'essencial.

No sempre tenim la sort de tenir a la vora, disponible, una persona profunda, cultivada, experimentada en això de viure amb sentit. Però hi ha centenars de llibres d'homes savis —no vull dir erudits, sinó mestres de vida— que ens poden ajudar molt. Ens encaren a la nostra realitat i ens ajuden a trobar tots els «punts escapats» per collir-los i continuar vivint, però amb més sentit i en la bona direcció. Això sí que és profundament restaurador! Llegir d'aquesta manera ens refà. I també rellegir. Hi ha llibres que tenen prou «substància» per a rellegir-los una bona colla de vegades. D'aquesta manera, recordant vagament el contingut del llibre o bé l'efecte que ens va fer treballar-lo en una ocasió determinada, el podem tornar a cercar en una situació semblant.