26.  Cultivar l'esperit ecològic

A més de la responsabilitat directa

dels qui remenen les cireres i tallen el bacallà

en la qüestió de la conservació de la natura,

també nosaltres hem de fer un llarg camí

de canvi de mentalitat i d'hàbits.

L'ecologia no és una assignatura opcional, sinó obligatòria. Aquí no ens hi va el curs o la carrera: ens hi va la vida! Jo no puc legislar, crear normes i fer-les complir, és veritat. Però puc aprendre a gestionar com cal l'energia, el consum, els residus, etc., de casa meva. I, sobretot, tinc l'obligació moral de formar-me per a saber decidir adequadament sobre qualsevol qüestió que afecti la conservació i el bon estat de la naturalesa.

Es tracta de fer un camí, que serà més o menys llarg i costerut, segons sigui el grau de consciència i l'actitud que mantinguem prèviament. Cal passar de ser potser uns depredadors indiferents, que espremen la natura sense escrúpols i ho deixen tot fet un desastre, a descobrir-nos com a éssers que formem part de la natura i a cuidar-la, com cuidem el cos. Cal passar de pensar només en nosaltres i els nostres gustos i necessitats —sovint falses—, a pensar en les necessitats reals de tots, comptant també amb els que vindran temps a venir. Hem de deixar enrere un munt de coses: la idea errada que la felicitat ve de les coses que tenim; la neurosi de voler lluir per espatarrar els altres; la mania d'acumular; el gust per enganyar-nos... Deixar enrere l'estupidesa, el consumisme i la insolidaritat, i obrir-nos al coneixement, a la sobrietat i a la llibertat i la calidesa de la germanor.

Menys és més, no en dubteu. I no és un joc de paraules. Menys coses: més temps, més llibertat, més contacte interpersonal... Cultivar l'esperit ecològic és tot això: decréixer, simplificar, retornar als costums més naturals, alliberar-nos de falses necessitats i de rutines socials, fer fora la por de tenir personalitat, atrevir-nos a començar canvis i millores, provar de reduir residus i compres —els residus de demà—, reutilitzar, aprofitar i ser creatius en l'aprofitament... Si ho faig sense ansietat, aconsegueixo ser molt més lliure. Que no me n'oblidi: menys és més, menys és més...

25. Cultivar el coratge 

Per a viure de debò necessitem coratge,

i també per a emprendre qualsevol activitat,

o per a ser fidels a les pròpies conviccions...

Necessitem coratge per a tot.

Tant en l'àmbit del fer com sobretot en el del ser, necessitem coratge. Un coratge fet de reflexió, de convenciment, de determinació i de resistència. Tan allunyat de la pusil·lanimitat com de la imprudència i de les formes pomposes i marcials, el coratge autèntic no s'exhibeix, no suporta l'autobombo... No té gota de duresa; és discret perquè és interior i arrela en la confiança.

Què seríem tots plegats sense el coratge? Una colla de gent derrotada abans de començar qualsevol batalla, espantadissa i sempre desanimada. Enfocats sempre a la deserció, magistralment glossada per Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda: «L'única mort és desertar».

La vida quotidiana, com sempre, ens ofereix una infinitat d'oportunitats per a cultivar el coratge. Primera cosa i molt important: no queixar-nos, no lamentar res, que és una manera llefiscosa de perdre el temps i l'energia. Al contrari, agrair profundament tot el que tenim, que és moltíssim. Tots nosaltres anem vestits i calçats, no hem de viure en un abocador i podem menjar tres cops cada dia. I avui dia no tothom pot dir el mateix... Segona cosa: emprendre amb ànim totes les coses que hem de fer, tant les que ens agraden com les que no. Tercera cosa: no rendir-nos, no deixar penjat el que fem a la primera dificultat, sigui un règim per a perdre quilos, una rehabilitació que ens fa una mica de mal, un aprenentatge que ens costa... Quarta cosa: abandonar les excuses. Detectar-les i abandonar-les sense contemplacions, perquè són tan nocives que podrien arribar a privar-nos de viure de debò. La llista no s'ha acabat, però amb aquestes quatre primeres propostes, oi que ja en tenim per a anar fent?

 

24. Cultivar la jovialitat

Tots plegats faríem bé de dedicar la memòria

a les coses positives viscudes que donen goig i alegria,

en comptes de rememorar amb tot detall

inconvenients, dificultats i pegues de tota mena.

Tots voldríem tenir a la vora persones jovials, alegres, contentes de la vida; en canvi, voldríem que una distància molt gran ens separés de tots els que només fan que rondinar, queixar-se i lamentar-se. Em sembla que, a més de denotar que tenim molt bon gust, aquest desig ens fa veure ben clarament que la jovialitat, l'alegria, té molt més valor que repotegar i totes les seves variants. I què vol dir això? Que val la pena que jo cultivi aquesta actitud tan valuosa.

No es tracta d'aconseguir sigui com sigui un somriure permanent d'aquells d'anunci de dentífric, ni d'adoptar ansiosament unes maneres jovials per a agradar als qui tinc al voltant, sinó més aviat de tenir consciència de les moltes coses bones que he rebut i que vaig rebent cada dia, que són en si mateixes font d'alegria, i de deixar-la brollar, senzillament, conscientment i amb tota gratitud: existeixo i podria no haver existit; és innegable que tinc moltes limitacions, però també un munt ingent de capacitats; en tot el món no hi ha ningú com jo i el que jo no faci quedarà, doncs, per fer; i tot plegat sense dir res de totes les raons per a tenir esperança que em falta descobrir..., i d'una infinitat de coses més.

També hi ha moments a la vida que l'alegria de viure dorm reposadament com un nadó en el bressol, i a mi em toca esperar que es desperti mentre la gronxo. Són els moments de dol: per algú que m'estimava i que ha mort, o per una malaltia que m'ha deixat seqüeles, o per una etapa en què havia estat molt feliç i ja s'ha acabat... Aquest haver de passar el dol, que no puc saber ni quan durarà, em fa més realista i més humil. Em toca esperar, això sí, tot cultivant sense parar una actitud sempre positiva. Encara que em sembli que no, un bon dia el temps de dol s'haurà acabat, el sol sortirà de nou i tornaré a riure: l'alegria de viure s'haurà despertat, haurà saltat del bressol i tornarà a fer de les seves.