25. Cultivar el coratge 

Per a viure de debò necessitem coratge,

i també per a emprendre qualsevol activitat,

o per a ser fidels a les pròpies conviccions...

Necessitem coratge per a tot.

Tant en l'àmbit del fer com sobretot en el del ser, necessitem coratge. Un coratge fet de reflexió, de convenciment, de determinació i de resistència. Tan allunyat de la pusil·lanimitat com de la imprudència i de les formes pomposes i marcials, el coratge autèntic no s'exhibeix, no suporta l'autobombo... No té gota de duresa; és discret perquè és interior i arrela en la confiança.

Què seríem tots plegats sense el coratge? Una colla de gent derrotada abans de començar qualsevol batalla, espantadissa i sempre desanimada. Enfocats sempre a la deserció, magistralment glossada per Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda: «L'única mort és desertar».

La vida quotidiana, com sempre, ens ofereix una infinitat d'oportunitats per a cultivar el coratge. Primera cosa i molt important: no queixar-nos, no lamentar res, que és una manera llefiscosa de perdre el temps i l'energia. Al contrari, agrair profundament tot el que tenim, que és moltíssim. Tots nosaltres anem vestits i calçats, no hem de viure en un abocador i podem menjar tres cops cada dia. I avui dia no tothom pot dir el mateix... Segona cosa: emprendre amb ànim totes les coses que hem de fer, tant les que ens agraden com les que no. Tercera cosa: no rendir-nos, no deixar penjat el que fem a la primera dificultat, sigui un règim per a perdre quilos, una rehabilitació que ens fa una mica de mal, un aprenentatge que ens costa... Quarta cosa: abandonar les excuses. Detectar-les i abandonar-les sense contemplacions, perquè són tan nocives que podrien arribar a privar-nos de viure de debò. La llista no s'ha acabat, però amb aquestes quatre primeres propostes, oi que ja en tenim per a anar fent?