Encara una mica més sobre 

viure i conviure

 

Tant la vida com la convivència necessiten

renovació; no modificacions superficials,

sinó anar enfondint sempre l'arrel 

d'allò que som i busquem.

Comencem per una pregunta: ¿estimo aquella persona amb qui convisc? Si la resposta és afirmativa, hauré de ser una mica coherent i abandonar d'una vegada tota recriminació i tota acritud. Estimar l'altre (marit, muller, company, germà, filla, pare, etc.) no vol dir altra cosa que voler el seu bé i procurar-lo. Per tant, en la convivència no té cap sentit actuar com un fiscal. Farem santament d'eliminar una competitivitat fora de lloc, una "vigilància" que em fa estar a la que salta per "pescar" qualsevol falta, una crítica embafadora que mou més a engegar a dida que no pas a millorar... No hem quedat que estic a favor de l'altre perquè l'estimo?

Un valor molt important per a la convivència és la flexibilitat. Si soc molt rígida toparé amb tot i qualsevol coseta de no res em farà sortir de polleguera. Permeteu-me un apunt: aquest problema de sortir de polleguera és meu; no de l'altre, encara que tot sovint l'acusi de fer-me sortir de fogó...

Quantes discussions sense solta ni volta ens hauríem estalviat si haguéssim tingut més present que els homes i les dones reaccionen diferent! No cal anar-se'n a Harvard a fer cap màster..., però una mica més de coneixement sobre la psicologia femenina i la masculina ens anirà molt bé, perquè ens permetrà comprendre millor les reaccions d'uns i altres i ens ajudarà a millorar les pròpies actituds. Així sí que podrem anar avançant a poc a poc cap a l'harmonia.

 

Més sobre viure i conviure

A més d'amplada i llibertat,

la bona convivència necessita una comunicació

espontània, confiada i equilibrada,

lluny tant del mutisme com de la xerrameca,

tan molestos tots dos.

Una bona combinació de paraula i de silenci és, al meu entendre i sempre d'acord amb la meva experiència, essencial per a conviure còmodament i de gust. No hi ha fórmules exactes per a assegurar aquesta bona combinació; parlant-ne amb l'altre o els altres amb qui convisc n'aniré traient l'aigua clara.

Hi ha persones de poques paraules i altres de més parladores. Ens hem d'anar coneixent, acceptant i respectant una mica més cada dia. D'altra banda, no oblidem que una cosa és parlar i una altra, comunicar.

En la bona comunicació tan important és parlar, amb el simple desig de donar a conèixer el que tinc a dins (sigui un pensament, un sentiment, un desig, una proposta...), com escoltar sense filtres, reticències ni fiscalitzacions, acollint l'altre tal com és (cosa que no arribem a saber mai del cert, tinguem-ho present) i tal com està.

Aprendre a viure i a conviure

Saber viure es tradueix normalment en el fet ben natural d'anar sabent conviure una mica més cada dia, perquè no hi ha ningú que neixi ensenyat.

L'experiència personal ens va ensenyant tant o més que els millors mestres: veient amb qui podem conviure bé i comprenent per què, anem aprenent nosaltres mateixos a conviure una mica més cada dia, com correspon.

Per exemple, em seria impossible conviure amb un barrut, un aprofitat, un pocapena, o altres espècimens semblants o equivalents. La dita popular és ben clara i contundent: "Més val estar sol que mal acompanyat". 

Si comparteixo els objectius vitals, m'adono que una bona convivència només (només?) exigeix qüestions d'actitud, com ara que em deixin marge, sentir-me lliure (ep!, tal com entén la llibertat una persona com cal), trobar un equilibri harmònic entre l'autonomia i els espais personals, i les accions compartides. La llibertat és garantia de naturalitat i de comoditat, i si fallen aquestes dues coses, ¿voleu dir que hi pot haver bona convivència?