Fer surf

La millor manera de viure és saber treure petroli de tot arreu,

encaixant la realitat tal com vagi venint,

i aprofitant tota ocasió per a aprendre i créixer.

No hi ha manera de viure més positiva i profitosa que aquesta, però precisament, el caire imprevist de les coses és el que ens costa més de pair. Els uns més, els altres no tant, la veritat és que voldríem congelar la imatge i aferrar-nos a allò que ja coneixem i que trobem que ens fa el pes. La vida, però, és dinàmica; no estàtica, i ens obliga a passar pàgina diàriament. Sort d'això! Si no fos aquest dinamisme, acabaríem dissecats.

Per a gaudir de la vida ens cal estar ben desperts i ben oberts a aprendre de totes les situacions que vagin venint. No amb una actitud apocada i defensiva, tement qualsevol cataclisme, sempre possible, sinó sabent que en tot allò que vindrà hi ha riquesa i saviesa per a cadascú, si ho sabem acceptar i treballar.

Sincerament —i que em perdonin els fervents practicants del surf—, trobo que el surf no serveix per a res més que per a jugar-se la carcanada. Ara bé, estic convençuda que és una imatge immillorable del que hauria de ser viure: aprofitar cada una de les onades amb què se'ns presenta la realitat per a treure'n tota la riquesa i saviesa que puguin contenir.

Existir bé

 

Hi ha moltes maneres de viure o d'existir,

algunes que normalment tenim molt mal enteses... 

Per exemple: què s'entén per viure bé?

Normalment s'entén que viure bé és atipar-se com un lladre,

no fer brot i no contrariar l'instint per res del món.

Però el títol no es refereix pas a aquesta definició, que no mereixeria ni l'esforç de dir-ne quatre paraules mal dites, sinó a una existència ben viscuda en tots els sentits. Com ara en el sentit de posar en joc totes les potencialitats pròpies dels éssers humans resumides en tres paraules: llibertat, intel·ligència i voluntat.

Segons el meu parer, existir bé inclou reflexionar sobre l'estat de la meva sempre condicionada llibertat, sobre allò que la condiciona, i considerar de quina manera me'n podria desempallegar si no valgués gran cosa. També pensar sobre l'ús que faig del sentit comú, com l'aplico en la vida quotidiana i com podria aprendre a aplicar-lo encara millor. Considerar sense mandra com funcionen els meus criteris, en què es basen i com els qüestiono quan cal. I reflexionar sobre les meves decisions, tenint en compte el bon exercici de la responsabilitat, les meves conviccions i els meus gustos, que no són pas el mateix...

Ja ens adonem fàcilment que existir bé és viure a fons, lluny de l'abúlia imperant en alguns ambients, en què se'ns ofereix una manera de viure de mínims: no pensar gaire, fer el que fa tothom, no sortir de la cleda del que es porta i és benvist... En definitiva, resumit i condensat en poques paraules, podríem dir que viure bé és ser un mateix, amb goig i tota la gràcia de què siguem capaços, i amb més fidelitat a les pròpies conviccions que a l'aprovació i l'aplaudiment dels altres.

 

Donar-se importància

No cal pas donar-se importància, perquè tots ho som, d'importants:

tenim una vida que ens ha estat regalada;

amb molts dons i capacitats per a oferir als altres;

som capaços de reflexionar, de créixer, d'aprendre dels errors...,

podem ser amics de tota persona i estimar...

Aquesta és la veritable importància de la vida.

Molts n'hi ha que no deixen passar cap ocasió per a donar-se ni que sigui una mica d'importància. Hi ha qui ho fa dedicant molta atenció al seu aspecte —vestit, pentinat i un llarg reguitzell de complements, retocs i altres galindaines—; hi ha qui ho fa exhibint un pressupost de futbolista sense ètica; hi ha qui ho fa magnificant les activitats que fa; fins i tot alguns es donen importància amb les malalties que pateixen, com si els seus tropells els donessin més valor...

Ben mirat, aquests comportaments fan riure perquè més aviat són propis de criatures petites, que no saben ben bé què es pesquen. Quan som grans ja tenim edat d'haver descobert que la veritable importància d'una persona no li ve de res de fora (diners, posició social, tren de vida, bellesa, poder...), sinó del fet d'existir, i hi podríem afegir: d'existir bé.

En comptes de donar-nos importància, potser que procurem descobrir que som molt importants, i que ho som gratuïtament, de franc, sense cap mereixement previ de part nostra. Si ens sabem meravellar d'aquesta realitat nostra —som fruit d'un acte d'amor i tot ho hem rebut—, podrem deixar aprimar tranquil·lament el nostre ego i gaudir de les nostres magnífiques possibilitats fent de cada dia una senzilla donació, generosa i afable. Per què intentar donar-nos importància, si ja sabem que en tenim?

L'enjardinament vital 

Allà on el ruc de set soles es lamenta del que li manca,

el que és veritablement intel·ligent està content com un gínjol,

sabent que pot fer de la seva vida un autèntic jardí.

La meva àvia materna no va anar gairebé mai a l'escola: el seu pare li va ensenyar a llegir i a escriure bé i a fer servir les quatre regles aritmètiques amb precisió i facilitat. Li encantava llegir i tenia sentit comú, dos elements que van fer d'aquella joveneta de les acaballes del segle dinou una dona culta i amb molt bon criteri. No va estudiar cap carrera, però tenia una bona filosofia de vida. Repetia sovint una frase que havia llegit en una novel·la de Martínez Sierra que li agradava molt: «Este que es mi camino es mi jardín», i puc donar fe que la posava en pràctica.

Fer del propi camí un jardí és tot un programa de vida: acceptar la realitat de la meva vida, amb tots els seus condicionaments —remarco que no hi ha cap realitat que no en tingui, de  condicionaments—, i fer-ne un jardí, és a dir, un «lloc» bonic i de bon estar per a mi i per als altres. Saber crear harmonia dintre meu és l'única manera de poder-la escampar al meu voltant. Això millora la meva vida —i també la dels que m'envolten—, fent-la valuosa i molt interessant, encara que sigui molt humil i plena de limitacions.

A una cosa semblant es devia referir el filòsof Francesc Torralba quan parlava de la possibilitat de fer de la pròpia vida una petita obra d'art... Reconèixer que això no és gaire fàcil em sembla una obvietat una mica sobrera. ¿Per ventura sabeu d'alguna qüestió interessant que sigui bufar i fer ampolles? ¿No seria millor preguntar-nos com ho podríem fer per anar-ho aconseguint de mica en mica?