L'enjardinament vital 

Allà on el ruc de set soles es lamenta del que li manca,

el que és veritablement intel·ligent està content com un gínjol,

sabent que pot fer de la seva vida un autèntic jardí.

La meva àvia materna no va anar gairebé mai a l'escola: el seu pare li va ensenyar a llegir i a escriure bé i a fer servir les quatre regles aritmètiques amb precisió i facilitat. Li encantava llegir i tenia sentit comú, dos elements que van fer d'aquella joveneta de les acaballes del segle dinou una dona culta i amb molt bon criteri. No va estudiar cap carrera, però tenia una bona filosofia de vida. Repetia sovint una frase que havia llegit en una novel·la de Martínez Sierra que li agradava molt: «Este que es mi camino es mi jardín», i puc donar fe que la posava en pràctica.

Fer del propi camí un jardí és tot un programa de vida: acceptar la realitat de la meva vida, amb tots els seus condicionaments —remarco que no hi ha cap realitat que no en tingui, de  condicionaments—, i fer-ne un jardí, és a dir, un «lloc» bonic i de bon estar per a mi i per als altres. Saber crear harmonia dintre meu és l'única manera de poder-la escampar al meu voltant. Això millora la meva vida —i també la dels que m'envolten—, fent-la valuosa i molt interessant, encara que sigui molt humil i plena de limitacions.

A una cosa semblant es devia referir el filòsof Francesc Torralba quan parlava de la possibilitat de fer de la pròpia vida una petita obra d'art... Reconèixer que això no és gaire fàcil em sembla una obvietat una mica sobrera. ¿Per ventura sabeu d'alguna qüestió interessant que sigui bufar i fer ampolles? ¿No seria millor preguntar-nos com ho podríem fer per anar-ho aconseguint de mica en mica?