Què és valuós per a mi?

25. L'empatia

Si tots plegats fóssim una mica més empàtics,

el món seria molt més habitable.

I després ens queixem dient:

«Vés a saber quina missió dec tenir jo,

que soc una persona senzilla, com tantes n'hi ha»...

Això de ser empàtic és més senzill i més natural del que sembla l'expressió: fer-se el càrrec de les circumstàncies que viu l'altre, comprendre'l, saber-se posar en el seu lloc... No es tracta pas d'una operació complicada que requereixi una preparació especial, uns estudis determinats o unes condicions excepcionals per a fer-la. Només cal ser persona i, doncs, tenir un mínim d'humanitat i de bondat.

Per què deu ser massa poc comuna, l'empatia? La resposta sembla clara: doncs perquè hi ha molts subjectes que no arriben a ser persones i van molt escassos d'humanitat. Dins de molts vestits, gairebé podríem dir que no hi ha més que un cos: en podem dir un subjecte, un individu, un element..., però no necessàriament es tractarà d'una persona. Perquè ser persona és una manera de pensar, de sentir i de viure: amb humanitat. Implica consciència, voluntat i decisió. Ser conscient de la diferència entre ser un individu i ser una persona, i decantar-se decididament per cultivar la bondat i la humanitat.

Davant d'alguna persona que té consciència de ser-ho i que procura cultivar la humanitat i la bondat tant com pot, sovint trobo una lamentació inarticulada o dita amb confiança de no ser com és ella, com si es tractés d'una persona superdotada, qualitat que per més que un busqui no troba en si mateix. Res d'això. Anem sent allò que anem cultivant en nosaltres. Tots podem entrenar-nos a ser més empàtics, més comprensius, més bons amb els que ens envolten, només necessitem determinació, aplicació i transpiració.

 

Què és valuós per a mi?

24. El despreniment

Sense despreniment

em tornaria una mena de llagasta,

un procés amb molt males conseqüències.

Quan estem aferrats a alguna cosa,

¿no hem deixat d'alguna manera

de ser nosaltres mateixos?

És parent pròxim de la llibertat, el despreniment, i sense ell ens impedim a nosaltres mateixos mantenir i desplegar la pròpia identitat. D'alguna manera passem a dependre totalment d'allò a què ens aferrem, com si ens xuclés sense remei la personalitat i la vida.

Aferrar-se a les coses, a les persones o a les circumstàncies és sempre una mala opció. Tanmateix, al nostre voltant no parem de veure que molta gent cau en la temptació d'aferrar-se als diners, a algú en concret o, molt sovint, a una idea molt arrelada sobre qualsevol qüestió. Per què? Molts ni sabrien respondre aquesta pregunta, però amb això ja ens donarien un bon indici: la causa sovint pot ser la irreflexió: no parar-se a pensar, per mandra, per por d'anar a fons, per una falsa idea de llibertat... També n'hi ha que s'aferren a tot perquè això els dona una sensació de seguretat. Falsa, és clar, perquè aquesta pretesa seguretat en realitat no existeix.

La vida és dinàmica, canviant. Té diferents etapes, en cap de les quals no ens podem instal·lar definitivament. Viure és caminar, avançar, créixer, aprendre... Per dir-ho amb una imatge, podríem afirmar que és molt més un vídeo que no pas una fotografia. Hi ha persones que no accepten fàcilment aquesta realitat i tendeixen a aferrar-se a les circumstàncies d'un moment determinat. Aquesta dificultat, però, no canvia pas el dinamisme canviant de la vida. Els que amb una visió estàtica es resisteixen a assumir la vida tal com és no aconsegueixen altra cosa que fer més gran el trontoll i els desequilibris dels canvis que indefectiblement es van produint.

 

Què és valuós per a mi?

23. La flexibilitat

Al primer cop d'ull no sembla gaire important,

però és essencial, la flexibilitat.

Ja ho deia Darwin: davant les dificultats de la vida,

no se'n surt ni el més fort ni el més intel·ligent,

sinó el que més se sap adaptar.

Val la pena aprendre ben aviat a adaptar-se a qualsevol situació, a ser feliç amb les circumstàncies presents, encara que no siguin perfectes (no ho seran mai!). Si esperem que tot vagi bé per a estar contents, probablement no ho estarem mai. I seria una veritable llàstima, perquè, a més d'aguantar la pròpia infelicitat —ja prou insuportable per ella mateixa—, faríem el ridícul com a mínim davant de tots els nostres contemporanis que no fossin tan necis com nosaltres.

Trobo que els humans, en molts casos —tot i haver-hi moltes i honrosíssimes excepcions, davant les quals tots ens hauríem de treure el barret— som massa senyorets, massa finolis, massa tocats i posats, molt donats a exigir i a lamentar-nos quan no es compleixen les nostres aspiracions. Faríem bé de procurar ser més resistents, més com els cotxes tot terreny; i tot plegat per simple conveniència: ens estalviaríem molts patiments innecessaris i, per postres, fer el préssec d'una manera lamentable.

Siguem realistes i un pèl més racionals, que no ens farà cap mal. ¿Oi que no està a les nostres mans evitar tot allò costós, advers, exigent o poc agradable que ens pugui esperar el dia de demà? Doncs concentrem-nos en allò que sí que depèn totalment de nosaltres: entrenar-nos a ser cada cop més flexibles, adaptant-nos de grat a tot allò que ens vingui una mica costa amunt i a saber-hi trobar la gràcia, que tot en té alguna. Em sembla que si ho fem així, tot ens serà més fàcil i, arribada l'hora, no se'ns farà tan difícil encaixar amb esportivitat els canvis que tard o d'hora es produiran en la nostra vida —llegiu-hi portar bastó, caminador, bolquer, tenir un cuidador o anar-nos-en tranquil·lament a una residència, entre altres—, estalviant als qui ens envolten un espectacle llastimós, que a vegades pot arribar fins i tot a ser grotesc.

 

Què és valuós per a mi?

22. La justícia

Tots desitgem la pau,

la pau interior, entre nosaltres i en tot el món,

però si la pau no es basa en quatre pilars fonamentals,

és poc més que un pegat de Sor Virginia.

Els recordeu, els parches Sor Virginia?

Jo els recordo molt bé aquests pegats, molt famosos en la meva infantesa, i també recordo molt bé els quatre pilars fonamentals de la veritable pau: la veritat, la justícia, l'amor i la llibertat. La idea —o la visió— la devem a Joan XXIII, que la va explicar el 1963 a tothom qui el volgués escoltar en la seva famosa encíclica Pacem in terris.

Sense algun dels quatre pilars no hi pot haver cap mena de pau que mereixi aquest nom. Si hi falta la llibertat, tenim només submissió; si hi falta l'amor, tenim una simple intimidació, que podria arribar fins a la crueltat més refinada; si hi falta la veritat, tenim una coacció sumada a l'aberració de la falsedat; i si hi falta la justícia, tenim la imposició del poder, la repressió, la dominació fins a l'ofec, qualsevol cosa menys la pau, que pel sentit sintonitza amb l'harmonia i l'avinença, la concòrdia...

El concepte de justícia sempre és humanament perfectible. D'acord. Em sembla, però, un bon començament procurar que en les meves accions hi hagi justícia, sense privilegis ni discriminacions, que no hi ha pas persones de diferents categories. Si aquests quatre ingredients no hi falten, hi podrà haver una pau veritable, certa, substanciosa i plena, encara que sigui amb una plenitud limitada, com totes les coses d'aquest món.

 

Què és valuós per a mi?

21. La generositat

En el si de tota persona

estic convençuda que hi ha una font

que raja sempre i no s'asseca mai.

Per això tots som generosos per naturalesa.

El problema és que massa sovint no som conscients de tot el que hi arriba a haver dins nostre. Tenim molts tresors i no ho sabem. És una tristesa infinita veure que molts contemporanis nostres ignoren tanta riquesa com tenen dintre seu. Per això, tot el que puguem fer per a ajudar a aprofundir, per a ajudar a prendre consciència, per a ajudar a descobrir la realitat, per molt que sigui serà sempre massa poc.

En la vida de cada persona hi ha una deu inestroncable que ve de molt més enllà de nosaltres mateixos. Totes les bones idees, els pensaments creatius, tots els bons desigs de compartir, d'afavorir algú venen d'aquí. Per això podem afirmar que la persona és un misteri, no en el sentit de ser un enigma, sinó en el de ser una realitat molt més gran del que al primer cop d'ull ens pot semblar.

Gràcies a aquesta font que no s'estronca mai, el món continua voltant i es generen aquí i allà un bé de Déu d'iniciatives que responen a la qüestió inadmissible de la desigualtat. Davant la desigualtat, hi ha l'opció de la generositat, una opció guanyadora —no us deixeu enganyar—, ja que només tenim el que donem. I no és pas un joc de paraules, ni de bon tros. En tota societat madura s'estén cada cop més la cultura del donant i del mecenes. Contra el que creuen alguns desinformats, el donant no és un potentat: és simplement una persona conscient i generosa.