25. El soroll, una manera

de no arribar a dins

El soroll, vingui d'una màquina

o dels bramuls del cantant més famós del món,

és alienant.

Alienar és fer perdre el seny, que avui com sempre no és pas poc. I com s'ho fa el soroll per a ser alienant? Ben senzill: no deixant-nos entrar a dins. Aquest és el seu mètode. De la mateixa manera que per a pensar i reflexionar necessitem la quietud, a la inversa podem experimentar que el soroll de qualsevol mena ens impedeix entrar a dintre i estar-nos-hi. Per això el podem considerar amb raó com un enemic.

De soroll n'hi ha de moltes menes: cridòria, cops i perforacions, xerrameca, espetecs, bonior persistent, terrabastall, gresca, retruny, rebombori... Aquest és el soroll de fora, el que és més fàcil de controlar i de suprimir. Després hi ha el soroll de dintre, molt emparentat amb l'agitació i el descontrol. No és solament mental, sinó sobretot interior, i afecta moltíssima gent, per desgràcia.

Si em vull anar desvinculant d'aquest enemic sonor, primer del de fora i després del de dins, l'he d'anar suprimint tant com pugui: televisió, ràdio, música només si les vull escoltar, i recuperar el silenci. Acostumar-me a assaborir la quietud, a valorar-la, a buscar-la. Llavors aniré descobrint que és plena de ressonàncies i que és en el silenci que s'obren les portes del meu interior, un «espai» que es va fent més i més gran, més i més lluminós, a còpia de freqüentar-lo. Així, a poc a poc aniré aprenent a estar dintre meu i aniré deixant de ser una de tantes persones «deshabitades» que pul·lulen sense rumb pel Planeta.

  

    

 

24. La tristesa,

un tèrmit en el seient

Al llarg de la vida passem per vicissituds molt diverses

i experimentem una gamma molt àmplia

de sentiments de tots colors:

satisfaccions, frustracions, tristor, apatia, dol, indignació, autocompassió...

 

Reconèixer cada sentiment i comprendre'n l'origen és molt important per a poder-lo encaixar, per a viure'l de bona manera, per a curar-lo si cal i per a ressituar-lo novament passada la crisi. Com en totes les qüestions: ni tapar-los, negar-los o disfressar-los, ni tampoc posar-los al centre de la nostra vida com propugna el sentimentalisme regnant, en què sembla que el sentiment ho ha de substituir tot, sobretot les conviccions. Hi ha qui comença a parlar de la dictadura del benestar, en què semblaria que en tot moment estiguéssim obligats a sentir-nos pletòrics emocionalment. No són pocs els qui no mouen un peu si el sentiment no els ho demana i fugen com esperitats si les coses no van com els agradaria que anessin. 

La tristesa és un dels sentiments que hem experimentat —segur— o que experimentarem en el camí que anem fent. Però aquest sentiment tan natural davant les realitats aspres de la vida, que es presenta amb una pàtina humana i solidària, i que té un punt romàntic i tot, se'ns pot convertir en un enemic en un tres i no res. Si no la gestiono bé, la tristesa em pot fer mal fins a destrossar-me, per exemple, quan em centra exclusivament en mi mateixa, fent-me sentir la persona més desventurada de totes —solemne mentida!— o bé quan em desactiva fins a l'abatiment, quan em porta a ensorrar-me davant d'una dificultat, per més grossa que sigui.

De fet, quan hi ha dificultats —i sobretot quan n'hi ha de grosses— és quan més necessitem el coratge per a tirar endavant, totes les energies i unes quantes més per a mantenir-nos sencers en la lluita per viure de veritat i dignament, i no solament perquè no ens firmin la papereta de defunció. La tristesa sap disfressar-se de realisme, de consciència, de sensibilitat solidària..., i, com si fos un tèrmit en un gran seient, va rosegant amb paciència per mirar d'ensorrar-nos, mirant si ens pot desactivar de tan aclaparats. L'hem de tenir en compte, però també l'hem de tenir a ratlla.

 

 

23. El sentimentalisme:

separar-se de la raó empobreix

El cap i el cor —diguem-ne la raó i el sentiment—

han d'anar sempre junts, de bracet.

Si deixen d'anar-hi, malament rai.

La raó sense el sentiment queda eixarreïda

i el sentiment sense la raó s'estova

fins a esllavissar-se.

Quan el sentiment es divorcia de la raó es converteix en sentimentalisme i es rebaixa a succedani d'ell mateix. Al llarg de la història la humanitat ha anat, com acostuma a passar, d'un extrem a l'altre: d'un racionalisme sec, rigorista i empobridor a un sentimentalisme sense forma ni exigència, que es fon com un bolado i no aguanta gairebé res.

Actualment no es pot negar que l'estima de la raó és més aviat baixa, si tenim en compte la molta gent que té un comportament irracional. En canvi, conceptes com ara el benestar emocional, per exemple, fan forrolla. Per això no és cap bestiesa considerar el sentimentalisme com un enemic, perquè decanta la balança cap al cantó per on ja cau més del compte. Hem de recordar un cop més que sense una mica d'objectivitat no hi ha manera de viure en la veritat. I que sense veritat la vida es converteix en simple teatre, i del dolentot.

Sobretot en tot allò que es refereix a l'educació —o a l'autoeducació, que ve a ser el mateix— cal treballar de valent per a recuperar la racionalitat, la lògica, el rigor, i tenir les vibracions emocionals més a ratlla, si volem viure de debò. Un exemple: davant de qualsevol situació desoladora, ¿de què serveix patir com un desventurat i ensorrar-se? De res. La raó em diu que més val mantenir la serenitat per a poder arribar a acceptar i assumir la situació dolorosa, si m'ha tocat a mi, o bé acompanyar, ajudar, pregar, prevenir, buscar suport..., si li ha tocat a un altre. Un altre exemple: si jo vull ser més resistent davant les dificultats —o vull que els més petits que jo ho siguin— hauré de substituir el cotó fluix del sentimentalisme per una mica d'exigència i tornar a valorar l'esforç i a practicar-lo. La raó m'ho assegura i l'experiència constata el que afirma la raó.

 

22. La gelosia,

una enveja recelosa i infundada

El diccionari diu que la gelosia és

«enveja que hom té del qui gaudeix d'alguna cosa

que hom desitja». O, en una altra accepció,

«sentiment recelós del qui tem que un altre

li pot ésser preferit».

No cal dir que és un sentiment penós, que pot arribar a ser punyent, amargant i desactivador. En realitat es tracta d'un enemic perillós. Ens pot fer patir molt a nosaltres i als qui ens envolten, però, si ho pensem bé, descobrim que és un sentiment infundat. Gràcies a Déu!

Per què infundat? Perquè a dins tots ho tenim tot. Si dintre meu ho tinc tot, quin sentit té estar gelós d'algú que gaudeix d'alguna cosa de què jo també voldria gaudir? Només em cal entrar dins meu, on ho tinc tot, explorar, buscar, aprendre allò més urgent de tot el que necessito ara i provar, intentar reconèixer exactament allò que buscava equivocadament a fora, enlluernat pel bonic aparador que ens és sempre un altre, i aprendre a gaudir-ne a cor què vols. Només...

El problema —i no pas petit— és doble: la por i la mandra. Concretament la por d'entrar a dins, de sentir, de mirar, de pensar, una por que es fa més i més gran com més trigo a entrar-hi: per a molts que coneixem —tant si tenen il·lustració i estudis com si no en tenen—, el seu interior se'ls ha convertit en una mena de bardissa impenetrable, un espai tenebrós on fa basarda només de pensar d'entrar. I després de la por hi ha el segon gendarme: la mandra. En una societat com la nostra, en què parlar d'esforç és parlar del dimoni, això de sobreposar-nos a l'atonia general ens ve costa amunt. De tota manera estem de sort. No tenim alternativa: o fem un vaitot o ens morim de fàstic.