22. La gelosia,

una enveja recelosa i infundada

El diccionari diu que la gelosia és

«enveja que hom té del qui gaudeix d'alguna cosa

que hom desitja». O, en una altra accepció,

«sentiment recelós del qui tem que un altre

li pot ésser preferit».

No cal dir que és un sentiment penós, que pot arribar a ser punyent, amargant i desactivador. En realitat es tracta d'un enemic perillós. Ens pot fer patir molt a nosaltres i als qui ens envolten, però, si ho pensem bé, descobrim que és un sentiment infundat. Gràcies a Déu!

Per què infundat? Perquè a dins tots ho tenim tot. Si dintre meu ho tinc tot, quin sentit té estar gelós d'algú que gaudeix d'alguna cosa de què jo també voldria gaudir? Només em cal entrar dins meu, on ho tinc tot, explorar, buscar, aprendre allò més urgent de tot el que necessito ara i provar, intentar reconèixer exactament allò que buscava equivocadament a fora, enlluernat pel bonic aparador que ens és sempre un altre, i aprendre a gaudir-ne a cor què vols. Només...

El problema —i no pas petit— és doble: la por i la mandra. Concretament la por d'entrar a dins, de sentir, de mirar, de pensar, una por que es fa més i més gran com més trigo a entrar-hi: per a molts que coneixem —tant si tenen il·lustració i estudis com si no en tenen—, el seu interior se'ls ha convertit en una mena de bardissa impenetrable, un espai tenebrós on fa basarda només de pensar d'entrar. I després de la por hi ha el segon gendarme: la mandra. En una societat com la nostra, en què parlar d'esforç és parlar del dimoni, això de sobreposar-nos a l'atonia general ens ve costa amunt. De tota manera estem de sort. No tenim alternativa: o fem un vaitot o ens morim de fàstic.