Fer el dol

Al llarg de la vida passem diferents períodes de dificultats. En forma de malalties, canvis sobtats, conflictes, mort de persones que tenim a prop i estimem..., incideixen en la nostra vida i comporten pèrdues per les quals hem de fer el dol.

Fer el dol per una pèrdua requereix un temps: encara que la nostra actitud sigui conscientment positiva, hi ha els sentiments, que són autònoms i que van per on els dona la gana. Hem de deixar que s'expressin sense reprimir-los ni forçar-los, i sense mirar el calendari, perquè cadascú té els seus temps. Quan tornem a fer bromes espontàniament vol dir que ja hem assumit la nova situació i que ja hem retrobat la pau del cor, sense la qual és molt difícil viure.

La vida té una gran part que se submergeix en el misteri més insondable... Hem d'acceptar que dins nostre no acabem de saber què hi passa, i que això que hi passa no ho podem pas controlar, gràcies a Déu. 

Aquest procés de fer el dol no és de cap manera una llicència per a fer rebequeries de nen petit o malcriat, ni m'eximeix de treballar la meva actitud per mirar que sigui tan positiva i constructiva com em sigui possible. Ser conscient que estic fent el dol per una pèrdua m'il·lumina els moments més foscos i em dona força per a esperar que tot es vagi recol·locant. 

Elogi del bon tracte

Al primer cop d'ull el bon tracte pot ser que ens sembli un tret no gaire valuós, una mica com de segona categoria, però quan ens el mirem a través de la nostra experiència de relació amb els altres, descobrim de cop el gran valor que té.

El bon tracte és un conglomerat de característiques positives (estabilitat, comprensió, respecte, afabilitat, franquesa, flexibilitat, facilitat de comunicació...), que afecten la forma de relacionar-se d'una persona i que fan que un estigui bé al seu costat i que es vegi amb cor de prendre iniciatives amb ella. 

En qualsevol mena de convivència (parella, família, amics, companys de feina, veïns...) el bon tracte es demostra com un valor de primera magnitud, més important fins i tot que la intel·ligència, l'eficiència i, no cal dir-ho, que la bellesa més espaterrant. "Ja en tiraràs un bon tros a l'olla!", exclamaven els antics amb una sorna molt sàvia quan, badoc o pallús, valoraves coses no essencials.

Quan a la feina, per exemple, et toca suportar alguna persona amiga de fílies i fòbies, que depenent del temps està contenta o de mal humor, intolerant, dominadora i impulsiva, que per postres és rondinaire i tafanera, posem per cas..., et convences de cop que el bon tracte és un article de primera necessitat en la relació amb els altres.

Aprendre a acceptar

Discutir amb la realitat és senyal d'urc i, en el fons, d'estultícia. Cada cop que penso que tinc més raó jo que la vida m'enganyo de mig a mig. De fet em confonc: és més el meu ego qui vol que li donin sempre la raó i fer la seva, que no pas jo.

Quan discutim amb la vida, amb la realitat, posem en evidència la nostra immaduresa, perquè demostrem que ens falta molt de realisme: pretenem ser més forts que la vida, pretenem que sigui la realitat la qui aprengui de nosaltres i no al revés. I és una llàstima, perquè així ni aprenem ni creixem.

Vaig conèixer una persona que la paraula que feia servir més era: "però..."; va passar anys discutint-se amb la realitat i tirant pilotes fora, i així va perdre una infinitat d'ocasions de créixer i d'avançar. De tota manera, li estic molt agraïda perquè, encara que d'una manera negativa, em va ensenyar una cosa important: que aquest no és pas un bon camí.

Acceptar no és sinònim de resignar-se, ni tan sols d'adaptar-se. És molt més: deixar de banda l'ego, mentre es va desinflant, posar-me al lloc que em correspon (que no acostuma a ser el centre, ni la presidència, ni el lloc de més honor...), obrir-me de cor a la realitat i deixar de bon grat que m'ensenyi alguna cosa de bo.