Aprendre a acceptar

Discutir amb la realitat és senyal d'urc i, en el fons, d'estultícia. Cada cop que penso que tinc més raó jo que la vida m'enganyo de mig a mig. De fet em confonc: és més el meu ego qui vol que li donin sempre la raó i fer la seva, que no pas jo.

Quan discutim amb la vida, amb la realitat, posem en evidència la nostra immaduresa, perquè demostrem que ens falta molt de realisme: pretenem ser més forts que la vida, pretenem que sigui la realitat la qui aprengui de nosaltres i no al revés. I és una llàstima, perquè així ni aprenem ni creixem.

Vaig conèixer una persona que la paraula que feia servir més era: "però..."; va passar anys discutint-se amb la realitat i tirant pilotes fora, i així va perdre una infinitat d'ocasions de créixer i d'avançar. De tota manera, li estic molt agraïda perquè, encara que d'una manera negativa, em va ensenyar una cosa important: que aquest no és pas un bon camí.

Acceptar no és sinònim de resignar-se, ni tan sols d'adaptar-se. És molt més: deixar de banda l'ego, mentre es va desinflant, posar-me al lloc que em correspon (que no acostuma a ser el centre, ni la presidència, ni el lloc de més honor...), obrir-me de cor a la realitat i deixar de bon grat que m'ensenyi alguna cosa de bo.