29. Les expectatives

sobre els altres, un error estès

Els altres són i seran com voldran,

dins les seves possibilitats.

La conducta és una carta de presentació

de qui és cadascú.

Sovint cometem l'error de tenir expectatives sobre els altres, i les expectatives són gairebé sempre irreals. Ens costa veure que les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. De fet, les expectatives que tenim són una bona matèria d'estudi per al propi coneixement. En lloc de fer-les servir per a «millorar» els altres, les hauríem d'utilitzar per a conèixer les nostres motivacions i adequar la nostra relació amb els altres.

Com es comporta cadascú és una carta de presentació, muda però molt eloqüent, que ens mostra què en podem esperar. Vull deixar clar que no es tracta de jutjar ningú ni de posar-li etiquetes. Però si una de les capacitats que té tota persona que estigui mitjanament bé és la capacitat d'anàlisi, per a què ens ha de servir si no per a saber una mica com és l'altre amb qui ens relacionem? D'acord amb aquest coneixement, sabré davant de qui he de fugir corrent, davant de qui puc compartir el més valuós que em defineix, qui hauré de tenir a ratlla, en qui puc confiar i fins a quin punt... Hi ha persones bones, profundes, assenyades; n'hi ha de ximpletes, d'aprofitades, de superficials; n'hi ha fins i tot de dominants, de tòxiques, de destructives..., i si vull conservar la salut no les puc tractar a totes igual, ni tenir-les a la mateixa distància. Ser bo no ha estat mai ser banau.

És una llàstima que mantinguem expectatives irracionals sobre els altres i, al revés, encara és més llastimós que a hores d'ara ens pensem que per a ser bons hem de complir les seves expectatives. No hem vingut pas a l'existència per complaure ningú, sinó per aportar amb llibertat les nostres conviccions i els valors que estimem fets vida. Les expectatives són un enemic molt ben camuflat, disposat a fer-nos confondre: alerta tant amb les expectatives posades en un altre com amb el desig de complir cegament les que han posat en nosaltres! Colonització? Domini? Control? Les bones intencions no fan tornar automàticament bones aquelles accions que tot s'ho han de ben menester.

  

Una foto, 

al·legoria del Nadal

Aquesta foto és per a mi

una autèntica al·legoria del Nadal.

Faltaven ben poques setmanes per al Nadal, quan voltàvem per la petita serra de Malacara, a la Segarra. Feia fredor, però el sol anava esquivant els núvols. Tot d'una ens va cridar l'atenció el contrast del camp amb els cereals tendres encesos pel sol i del bosc fosc que l'emmarcava. Just al moment de fer la foto, un cap de núvol va amagar el sol i la foto es va esvair literalment. Sense la ullada de sol no tenia cap gràcia. Vam esperar poca estona i el sol va tornar a encendre el camp verd, com mostra la foto.

I l'al·legoria? La nostra vida, senzilla i normal com un camp qualsevol, canvia quan és il·luminada. I això és el Nadal: Jesús de Natzaret, que de gran deia «Jo soc la llum del món» (Joan 8,12), va venir i ve per donar llum, color i ple sentit a la nostra vida. Som estimats i només vivim de debò quan estimem. Tot plegat viscut, d'un cap a l'altre de la terra, de maneres tan diverses com diversos som els uns dels altres.

Tot i les moltes incongruències que hi pugui haver en la celebració del Nadal, després de vint segles el Nadal continua despertant en gairebé tothom un desig de bé, d'humanitat i de bonesa. Que sigui així també aquest any per a nosaltres i que sapiguem convertir el desig en moltes realitats positives, per petites que siguin. Bon Nadal a tots!

 

28. L'èxit,

un enemic ben disfressat

.

Ai, caram... L'èxit pot ser enemic meu?

No ho hauria dit mai...

A veure si en trec l'entrellat.

Podríem dir que l'èxit és com els diners: depèn de l'ús que en sapiguem fer, ens podrà construir o destruir. Això, si tenim una mica de memòria, recordarem haver-ho vist clarament amb molts futbolistes o altres esportistes d'elit: a quants xicots forts i destres amb la pilota, per exemple, els puja al cap l'èxit —els guanys exorbitants, els focus, la premsa i la fama— i acaben perdent-se en un laberint d'orgies etíliques, de drogues..., fins a morir de mala manera o acabar fent la viu-viu enmig de sordidesa i penúries. Com a mínim, una versió actualitzada de l'antiga faula de la cigala i la formiga.

En una aplicació més d'estar per casa, entre els companys d'escola tots recordem també «les nenes maques»: realment agraciades, vestides sempre amb les últimes novetats, amb uns pares disposats a trobar-los-ho tot bé, i a no donar-los mai un «no» a cap dels seus capricis... A primera vista diries: «quina sort!», però passats uns quants anys, comproves que s'han desmuntat davant d'una dificultat ben petita o que els ha augmentat l'estupidesa fins a un nivell alarmant, o que no són capaces d'afrontar qualsevol repte sense l'ajut del papà i la mamà... Per tant, de sort res de res.

Jo crec que faríem bé de repensar el concepte «èxit». El diccionari diu que és un bon resultat. I què és un bon resultat? Per a mi un bon resultat és aquell que ens fa bé, a mi i als altres, que ens fa millors com a persones, i no únicament un resultat que aporta, posem per cas, molts beneficis econòmics. En la nostra societat tan materialitzada, els bitllets de banc sembla que ho puguin cobrir i compensar tot; però si jo no tingués ni senderi ni personalitat, què en faria d'una gran fortuna? Potser és que la veritable fortuna és precisament tenir senderi i personalitat? Segons el concepte que en tingui, l'èxit serà una sort o un perill.

 

27. La rancúnia, un mal hoste

A cop calent,

sovint se'ns encén, com una flamarada,

el rebuig irat davant d'algun fet que sentim

ben bé com una agressió.

En refredar-se,

farem santament de treballar-ho una mica.

El problema no és que acusem el cop al primer moment, ni fins i tot que diguem penjaments —tot i ser una cosa poc recomanable—; el problema és que, en refredar-se, se'ns quedi petrificat a dins, convertit en rancúnia. I, quin és el problema de la rancúnia?, ens podem preguntar. Doncs, d'entrada, que em fa mal a mi i no a l'altre, tal com suposen alguns il·lusos. I que, a sobre de rebre la diguem-ne agressió, m'hagi de fer mal a mi mateixa trobo que és una mica massa. Que no cal, vaja.

En l'etapa del refredament no cal córrer: no hi ha pressa. Necessitem temps per a calmar-nos, per a veure què ha passat exactament, per a fer-nos càrrec del context, per a intentar comprendre què deu haver fet descarrilar l'altre i, sobretot, per a veure quin punt flac m'ha tocat que m'ha fet tant de mal...

El que no convé és arxivar l'incident sense elaborar-lo, perquè segur que no m'ho mereixo, això. Els il·lusos a què m'he referit abans es pensen que guardant rancúnia fastiguegen i castiguen l'altre, mantenint-lo lligat a la seva irritació, però s'equivoquen, perquè això va al revés: soc jo que quedo presonera de la meva enrabiada i, en lloc de mantenir el qui m'ha agredit ben agafat pel coll, és ell que m'hi té agafada a mi. Quan ho tingui elaborat, podré perdonar-lo, és a dir, desempallegar-me'n, no perquè capituli o em rendeixi, sinó perquè ja hauré acabat la meva feina: anar aprenent de tot el que passa dia a dia. I a la rancúnia, bon vent!, perquè és un mal hoste, que obra com una pedra a la sabata: em forada el mitjó i em fereix el peu a cada pas.

 

26. Les facilitats,

un remei que no cura

Sembla que ens ajuden, però no:

les facilitats més aviat ens fan afluixar.

Tots sabem per experiència que prou ens fa més bé

aprendre a pescar que no pas esperar

que ens portin el peixet guisat.

Quan ja som una mica grans comencem a entendre què volia dir Buda amb una frase seva que sovint desconcerta: «Si vols ajudar algú, deixa'l sol». Si donem moltes facilitats, ho fem amb tota la bona intenció del món, això no es pot discutir, però amb més bona intenció que encert. Quan suprimim tota exigència en el propi treball interior no avancem, ens estanquem, ens deixem abatre amb facilitat i ens sentim i som en realitat més fluixos.

Podríem dir que l'exigència és com la sal: massa és insana i no es pot aguantar, però si la suprimim, la vida perd tota la gràcia. Amb la sal passa una cosa semblant: els millors guisats amb un excés de sal queden fets malbé i no hi ha qui se'ls mengi, però si no n'hi ha gens, no valen res. Seguint la comparació de l'exigència i la sal, podríem assegurar que avui més aviat patim de falta d'exigència; per això en general tot té gust de res... No ens sorprenguem, doncs, dels resultats de l'últim informe PISA.

Potser és qüestió de tornar a revisar el nostre vocabulari vital i de reincorporar-hi alguns conceptes que n'havíem esborrat massa aviat: esforç, entrenament, constància, perseverança, resistència, valoració feta amb sentit comú, reajustament d'objectius i sant tornem-hi... Però alerta amb les facilitats, que no ens proporcionen allò que prometen, sinó que normalment ens fan cedir en el coratge, el tremp i la fortalesa que tant necessitem, sobretot quan el vent bufa contrari.

 

25. El soroll, una manera

de no arribar a dins

El soroll, vingui d'una màquina

o dels bramuls del cantant més famós del món,

és alienant.

Alienar és fer perdre el seny, que avui com sempre no és pas poc. I com s'ho fa el soroll per a ser alienant? Ben senzill: no deixant-nos entrar a dins. Aquest és el seu mètode. De la mateixa manera que per a pensar i reflexionar necessitem la quietud, a la inversa podem experimentar que el soroll de qualsevol mena ens impedeix entrar a dintre i estar-nos-hi. Per això el podem considerar amb raó com un enemic.

De soroll n'hi ha de moltes menes: cridòria, cops i perforacions, xerrameca, espetecs, bonior persistent, terrabastall, gresca, retruny, rebombori... Aquest és el soroll de fora, el que és més fàcil de controlar i de suprimir. Després hi ha el soroll de dintre, molt emparentat amb l'agitació i el descontrol. No és solament mental, sinó sobretot interior, i afecta moltíssima gent, per desgràcia.

Si em vull anar desvinculant d'aquest enemic sonor, primer del de fora i després del de dins, l'he d'anar suprimint tant com pugui: televisió, ràdio, música només si les vull escoltar, i recuperar el silenci. Acostumar-me a assaborir la quietud, a valorar-la, a buscar-la. Llavors aniré descobrint que és plena de ressonàncies i que és en el silenci que s'obren les portes del meu interior, un «espai» que es va fent més i més gran, més i més lluminós, a còpia de freqüentar-lo. Així, a poc a poc aniré aprenent a estar dintre meu i aniré deixant de ser una de tantes persones «deshabitades» que pul·lulen sense rumb pel Planeta.

  

    

 

24. La tristesa,

un tèrmit en el seient

Al llarg de la vida passem per vicissituds molt diverses

i experimentem una gamma molt àmplia

de sentiments de tots colors:

satisfaccions, frustracions, tristor, apatia, dol, indignació, autocompassió...

 

Reconèixer cada sentiment i comprendre'n l'origen és molt important per a poder-lo encaixar, per a viure'l de bona manera, per a curar-lo si cal i per a ressituar-lo novament passada la crisi. Com en totes les qüestions: ni tapar-los, negar-los o disfressar-los, ni tampoc posar-los al centre de la nostra vida com propugna el sentimentalisme regnant, en què sembla que el sentiment ho ha de substituir tot, sobretot les conviccions. Hi ha qui comença a parlar de la dictadura del benestar, en què semblaria que en tot moment estiguéssim obligats a sentir-nos pletòrics emocionalment. No són pocs els qui no mouen un peu si el sentiment no els ho demana i fugen com esperitats si les coses no van com els agradaria que anessin. 

La tristesa és un dels sentiments que hem experimentat —segur— o que experimentarem en el camí que anem fent. Però aquest sentiment tan natural davant les realitats aspres de la vida, que es presenta amb una pàtina humana i solidària, i que té un punt romàntic i tot, se'ns pot convertir en un enemic en un tres i no res. Si no la gestiono bé, la tristesa em pot fer mal fins a destrossar-me, per exemple, quan em centra exclusivament en mi mateixa, fent-me sentir la persona més desventurada de totes —solemne mentida!— o bé quan em desactiva fins a l'abatiment, quan em porta a ensorrar-me davant d'una dificultat, per més grossa que sigui.

De fet, quan hi ha dificultats —i sobretot quan n'hi ha de grosses— és quan més necessitem el coratge per a tirar endavant, totes les energies i unes quantes més per a mantenir-nos sencers en la lluita per viure de veritat i dignament, i no solament perquè no ens firmin la papereta de defunció. La tristesa sap disfressar-se de realisme, de consciència, de sensibilitat solidària..., i, com si fos un tèrmit en un gran seient, va rosegant amb paciència per mirar d'ensorrar-nos, mirant si ens pot desactivar de tan aclaparats. L'hem de tenir en compte, però també l'hem de tenir a ratlla.

 

 

23. El sentimentalisme:

separar-se de la raó empobreix

El cap i el cor —diguem-ne la raó i el sentiment—

han d'anar sempre junts, de bracet.

Si deixen d'anar-hi, malament rai.

La raó sense el sentiment queda eixarreïda

i el sentiment sense la raó s'estova

fins a esllavissar-se.

Quan el sentiment es divorcia de la raó es converteix en sentimentalisme i es rebaixa a succedani d'ell mateix. Al llarg de la història la humanitat ha anat, com acostuma a passar, d'un extrem a l'altre: d'un racionalisme sec, rigorista i empobridor a un sentimentalisme sense forma ni exigència, que es fon com un bolado i no aguanta gairebé res.

Actualment no es pot negar que l'estima de la raó és més aviat baixa, si tenim en compte la molta gent que té un comportament irracional. En canvi, conceptes com ara el benestar emocional, per exemple, fan forrolla. Per això no és cap bestiesa considerar el sentimentalisme com un enemic, perquè decanta la balança cap al cantó per on ja cau més del compte. Hem de recordar un cop més que sense una mica d'objectivitat no hi ha manera de viure en la veritat. I que sense veritat la vida es converteix en simple teatre, i del dolentot.

Sobretot en tot allò que es refereix a l'educació —o a l'autoeducació, que ve a ser el mateix— cal treballar de valent per a recuperar la racionalitat, la lògica, el rigor, i tenir les vibracions emocionals més a ratlla, si volem viure de debò. Un exemple: davant de qualsevol situació desoladora, ¿de què serveix patir com un desventurat i ensorrar-se? De res. La raó em diu que més val mantenir la serenitat per a poder arribar a acceptar i assumir la situació dolorosa, si m'ha tocat a mi, o bé acompanyar, ajudar, pregar, prevenir, buscar suport..., si li ha tocat a un altre. Un altre exemple: si jo vull ser més resistent davant les dificultats —o vull que els més petits que jo ho siguin— hauré de substituir el cotó fluix del sentimentalisme per una mica d'exigència i tornar a valorar l'esforç i a practicar-lo. La raó m'ho assegura i l'experiència constata el que afirma la raó.

 

22. La gelosia,

una enveja recelosa i infundada

El diccionari diu que la gelosia és

«enveja que hom té del qui gaudeix d'alguna cosa

que hom desitja». O, en una altra accepció,

«sentiment recelós del qui tem que un altre

li pot ésser preferit».

No cal dir que és un sentiment penós, que pot arribar a ser punyent, amargant i desactivador. En realitat es tracta d'un enemic perillós. Ens pot fer patir molt a nosaltres i als qui ens envolten, però, si ho pensem bé, descobrim que és un sentiment infundat. Gràcies a Déu!

Per què infundat? Perquè a dins tots ho tenim tot. Si dintre meu ho tinc tot, quin sentit té estar gelós d'algú que gaudeix d'alguna cosa de què jo també voldria gaudir? Només em cal entrar dins meu, on ho tinc tot, explorar, buscar, aprendre allò més urgent de tot el que necessito ara i provar, intentar reconèixer exactament allò que buscava equivocadament a fora, enlluernat pel bonic aparador que ens és sempre un altre, i aprendre a gaudir-ne a cor què vols. Només...

El problema —i no pas petit— és doble: la por i la mandra. Concretament la por d'entrar a dins, de sentir, de mirar, de pensar, una por que es fa més i més gran com més trigo a entrar-hi: per a molts que coneixem —tant si tenen il·lustració i estudis com si no en tenen—, el seu interior se'ls ha convertit en una mena de bardissa impenetrable, un espai tenebrós on fa basarda només de pensar d'entrar. I després de la por hi ha el segon gendarme: la mandra. En una societat com la nostra, en què parlar d'esforç és parlar del dimoni, això de sobreposar-nos a l'atonia general ens ve costa amunt. De tota manera estem de sort. No tenim alternativa: o fem un vaitot o ens morim de fàstic.

 

21. L'egocentrisme,

uns bolquers de creixença

Quan som petits som el centre de la vida familiar:

les nostres necessitats marquen els horaris

i sovint fan canviar els plans dels pares.

Quan era xica i anàvem en tramvia, em deixaven sempre la finestra per a mi, perquè els meus germans eren més grans que jo. Els pares em donaven la mà i adaptaven la velocitat del seu pas a la meva, més lenta. Quan ja podia portar l'abric que la meva germana havia deixat perquè li venia petit, m'hi feien unes grans vores, que any rere any la mare anava deixant anar perquè em pogués durar unes quantes temporades, tot i que creixíem com carbasseres. Tot era de creixença: abrics, faldilles, jerseis, jaquetes... Però els bolquers no ho són, de creixença, perquè de seguida que creixem una mica ja no els hem de menester.

Quan som petits som el centre, fins que la pròpia maduració i els altres ens porten a deixar de ser-ho. Hi ha algunes persones, però, que continuen centrades en si mateixes: elles mateixes són el seu punt de referència i no tenen més horitzó que el seu. No saben escoltar, no saben acollir, no tenen lloc per a res que no sigui seu. El seu ego, com un globus que no para d'inflar-se, ocupa tot l'espai. El món per a elles no existeix, ni el més enllà, ni potser els que no són de la seva família... Quina pena!

Com defensar-se d'aquest enemic que esclavitza tanta gent? L'empatia ens pot ajudar a fer-nos càrrec de la situació dels altres, sovint bastant més complicada que la nostra. De fet, la interrelació amb els altres és el que ens pot ajudar a descentrar-nos, a deixar d'estar centrats en nosaltres mateixos, a sortir de la presó del nostre ego. Llavors, quan ho he aconseguit ja una mica, és quan començo a ser una persona centrada. Tinguem present que tota persona humana és per als altres; quan ens donem és quan ens trobem, quan ens sentim plens i contents, no quan ens dediquem a l'autobombo, una activitat pròpia de fantasmes, en el sentit que recull el diccionari: «Persona que fa el fatxenda, que presumeix molt, però que no respon a les expectatives que desperta». El meu condol més sentit per a ells i, sobretot, la meva més càlida felicitació per als qui abandonen per fi l'egocentrisme, veient que no du enlloc.

 

20. L'agitació,

cansar-se per no res

Agitar-se no serveix per a res.

És un succedani de fer, d'actuar o de crear

que desconnecta connexions interiors

i t'arrenca del propi centre.

Agitar-se és propi del qui s'enganya, del qui no sap ben bé qui és, quin és el seu rol i la seva missió. Sovint és el tram final d'un trajecte cap enlloc, en què ja fa força temps que anem a tomballons. ¿No us ha passat mai que, després d'una senyora ensopegada, tot i que no arribeu a caure, feu una bona colla de passes trontollant abans de recuperar del tot l'equilibri? Doncs això. Cansa molt, agitar-se, i no reporta cap profit, perquè la connexió interior ja ha saltat pels aires fa estona i anem rebotant pertot arreu, com una pilota embogida. Beneficis? Cap ni un. No tenim altra sortida que aturar-nos, tot i que reconec que no és pas fàcil per al qui s'agita per costum.

Quedar-se quiet permet refer-se, recuperar l'equilibri, tornar a la bona conducció de la pròpia vida, per a la qual no hi ha pràctiques, ni exàmens ni carnets, però que és imprescindible si no volem estavellar-nos contra la realitat i convertir-nos en un munt de faramalla inservible.

Si fos capaç d'escoltar, podríem proposar al qui s'agita revisar les seves motivacions reals i anar ajustant una mica més a la realitat el que proclama als quatre vents. Per què t'agites? Perquè et sembla que així arribes a més objectius en la teva actuació? Què pretens, exactament? Obtenir la patent de persona eficient?, de persona important?, imprescindible? Pretens marcar distàncies amb el comú de la gent?, distingir-te? Tal vegada busques protegir-te de prendre qualsevol compromís expandint aquesta fama de ser una persona ocupadíssima?... Si alguna cosa no lliga, val la pena d'ajustar-la, perquè enganyar-se és notori i fa molta pena.

 

19. El fatalisme,

un fiscal sota la pell

En el fatalisme tot està predeterminat:

tot s'acaba malament. 

Només me'n puc desempallegar

quan li arrenco el llençol sota què s'amaga,

com un vulgar fantasma.

Sempre ens fa creure el mateix, el fatalisme: que no hi ha res a fer, perquè tot anirà tal com ha decidit prèviament el destí, i que contra el destí no val la pena de lluitar-hi, perquè el destí és el destí. Ah... I sembla mentida que ens creguem una falòrnia així, de mida natural, i que ni tan sols se'ns acudeixi de posar-la en dubte, prenent consciència que, en qualsevol situació, quan aconseguim de reaccionar, tot millora de seguida.

D'una manera col·loquial, podríem dir que el fatalisme és com un cubell on recollim tots els missatges negatius que ens van arribant al llarg de la vida —«és inútil esforçar-se», «no hi ha res a fer», «soc un desastre», «els problemes no tenen solució», «tot és culpa meva», «no me'n sortiré mai»...— que després arxivem i guardem amb tota cura, no fos cas que en perdéssim algun..., i comencéssim a aprendre a viure d'una manera més positiva.

Com podem veure, es tracta d'un enemic inoculat, que, endormiscats com acostumem a estar, no ens hem adonat ni de per on entrava, i hem deixat que ens anés entabanant... La millor manera de desempallegar-nos-en deu ser no fer-n'hi cas ni un minut més i posar en marxa amb decisió algunes tasques urgents: engegar a dida la idea del destí totpoderós, que és una gran falòrnia, fer servir la increïble força de la ment —que tenim tots— per a enfortir les actituds positives i posar en marxa alguna de les moltes capacitats de reacció, canvi i millora que tenim a dins, que depenen de mi, no del destí. Què romanços!

 

18. La vanitat,

un enemic de cartó pedra

El qui és mogut per la vanitat fa llàstima:

només es mou pel desig de ser notat i admirat,

és a dir, posa les expectatives a fora,

però tot ell és ple de fum.

Pretendre convertir la vida en un aparador és bastant patètic, entre altres coses, perquè generalment el que s'hi exhibeix és un gran bluf: dins d'un contenidor més o menys vistós no hi ha cap mena de contingut, res de res. Aparença, vacuïtat, pur artifici. Per això diem que la vanitat és ben bé un enemic de cartó pedra.

Si amb un enemic tan tronat ja ens sentíssim amenaçats, això seria senyal d'estar bastant malament, perquè quedaria molt clar que els pilars que aguanten la nostra vida són ben corcats. Moltes coses en la nostra societat són vanes: un gran espetec de platerets que primer eixorda, però no dura gens i s'esvaeix com si res. Davant l'aparença, la vacuïtat, el pur artifici, sorgeix el desig d'una més gran solidesa: no buscar coses que semblin importants, sinó que ho siguin; no limitar-se a exhibir actituds espectaculars, sinó adquirir actituds valuoses per si mateixes. M'explico? Aquí ens juguem una cosa substancial: experimentar buidor o plenitud.

La vanitat té també el sentit de vanaglòria, de suficiència, d'ínfules, de fatxenderia..., fruit d'un ridícul malentès: no hi ha capacitat, do, talent o habilitat que neixi únicament d'un mateix; tot ho hem rebut, i, en el millor dels casos, ho hem volgut i pogut cultivar, treballar, fer créixer, que és ja en si mateix un gran regal rebut gratuïtament. Em sembla que la millor manera de protegir-me d'aquest enemic no és evitar-lo, sinó sobrepassar-lo. Des del desig infantil de ser notat i admirat, avançar fins a anar aprenent a percebre'ns vius, únics, lliures, poc o molt capaços en algun aspecte, lluminosos, plens de possibilitats humanes i humanitzadores, cosa que és infinitament més interessant. Si ho pensem bé, al costat d'això, qualsevol suficiència o ostentació faria riure, si no fes plorar de pena.

 

 

17. L'obcecació,

un enemic que ens pot destruir

Caure en l'obcecació és més que 

entossudir-se i desbarrar molt,

és perdre l'objectivitat en la percepció;

és perdre la capacitat de veure les coses

i les persones tal com són.

Obcecar-se és terrible, perquè ens inutilitza com a persones raonables i quedem ofuscats, totalment cecs. A l'obcecació no s'hi arriba de la nit al dia. Ens hi va acostant a poc a poc el partidisme, les fílies i fòbies, els prejudicis no qüestionats, els judicis implacables, la dificultat de comprendre l'altre, de perdonar-lo... També la dificultat de dubtar sanament d'un mateix. Quan dic partidisme em refereixo a aquella adhesió cega a les idees d'un partit —d'aquí ve precisament la paraula—, o d'un grup determinat, o fins i tot d'una persona. D'alguna manera és la dificultat de mantenir un mínim d'objectivitat. I si perdem això, què ens queda de veritablement humà?

Ja veiem que hi ha camins i opcions que ens poden destruir. Alerta, doncs! Una cosa nociva és donar voltes a qualsevol situació conflictiva —«ves per què m'ho havia de dir, això!?»; «és que cada vegada està pitjor, aquella!»—, i una cosa que és més nociva encara és suposar —«això que hagi callat de sobte vol dir que segurament és culpable»—. I embolica que fa fort!

Si tinc una certa por de caure per aquest precipici puc observar com estic d'imparcialitat: Soc força imparcial sense gaire esforç? Em costa molt ser-ho? Tinc molta tendència a definir? Aleshores potser puc treballar afinant la descripció de fets, coses, actes..., tan objectivament com pugui. I m'hauré de recordar ben sovint que només puc descriure i definir coses i fets; mai persones. Davant les persones, per estrafolàries que ens semblin, ens hem de descalçar sempre, perquè són terra sagrada. 

 16. La rutina,

un òxid que fa que tot s'enferritgi

Viure no és repetir fórmules apreses.

És decidir assenyadament segons les circumstàncies.

La rutina només ens pot ser útil

en situacions molt puntuals.

No podem conduir la nostra vida amb una mena de pilot automàtic; no anem enlloc. Hem d'estar ben desperts, atents, en el nostre centre, per a poder viure amb llibertat, intel·ligència i seny, decidint i actuant a cada moment de la millor manera possible.

Si no obréssim així i ens acontentéssim amb actuar rutinàriament, hi perdríem bous i esquelles ja de bon començament: hauríem renunciat de fet al goig de viure a consciència per anar fent d'esma, maquinalment. I recordem que no es pot «viure» maquinalment; només es pot «funcionar» maquinalment. Sovint és la comoditat que ens mou a obrar així. També alguns arguments tronats i galdosos d'allò més, com ara «sempre s'ha fet així», que, per poc que hi reflexionem segur que descartarem més de pressa que corrent.

No hi ha dos moments ni dues situacions iguals. Necessitem, doncs, estar desperts, amb tota atenció, amatents per a decidir i actuar amb llibertat i responsabilitat, però —segons demostren l'experiència i el bon sentit—, la rutina també fa el seu servei en alguns moments funcionals: a l'hora de la higiene personal, per exemple; prendre l'hàbit de preparar-me la cambra de bany, la roba, la tovallola..., m'evita tenir descuits i em permet fer-ho bé i enllestir de pressa d'una manera descansada; o bé a l'hora de parar la taula, si prenc l'hàbit de posar sempre cada cosa al mateix lloc, amb una sola llambregada sabré què hi falta, si m'he descuidat alguna cosa.

 

15. El tancament, 

un obstacle enorme per a créixer

Diuen —i tenen raó— que les portes

s'obren des de dintre.

Per tant, el tancament és un enemic

estrictament personal

que només pot ser vençut per un mateix.

De la mateixa manera que una casa tancada fa pudor de resclosit i acaba molt feta malbé per la humitat, la pols i el rovell, molt més encara passa amb nosaltres quan ens anem tancant —sigui per comoditat, per recel, per desconfiança, o per por de créixer, de canviar, de veure la pròpia mediocritat, etc.— i deixem de viure per quedar-nos simplement en l'àmbit del funcionar. Fatalment, el fet de tancar-nos ens porta al deteriorament de la sanitat mental i de la salut psíquica i física, i cosa pitjor, a l'entossudiment i a l'obcecació. Ja no som capaços de veure les coses i els altres tal com són.

Com puc combatre aquest enemic personal del tancament? Practicant l'exercici sempre saludable de l'obertura: llegint, escoltant, mirant..., tot plegat sense filtres. I no s'hi val a dir: «Jo no tinc filtres», perquè tots en tenim. També pot ser un bon exercici per a l'obertura prendre consciència dels filtres de tota mena que arribo a tenir... És evident que els resultats de l'obertura són diferents en cada etapa de la vida, però són sempre positius: ni que tingués molts anys i la vida ja molt definida, l'obertura es notaria en les meves accions i, sobretot, en les maneres. No seria un mur sinó un pont.

Fa anys vaig fer un exercici que em va resultar molt beneficiós: fer una repassada interior a la meva vida. Em vaig adonar que moltes de les coses més maques que havia viscut havien començat com a invitacions o propostes d'algú que em coneixia i que volia el meu bé; i que, més endavant, això m'havia anat animant a sentir-me ja interpel·lada només coneixent una necessitat o una possibilitat concreta, sense la invitació de ningú: compromís en voluntariats diversos, petites accions transformadores que van beneficiar moltes persones i molt més encara a mi. Sense l'obertura de ment i de cor tot això no hauria estat possible i jo m'ho hauria perdut. Us recomano que feu un exercici semblant.

 

14. El gregarisme, una bomba

contra

la pròpia personalitat

O tinc personalitat o soc un be de ramat i no en tinc;

una de dues,

perquè totes dues coses alhora no pot pas ser.

Trobo molt preocupant el gregarisme, que ens pressiona perquè seguim no allò que trobem convenient, millor, més acordat amb les nostres conviccions personals més profundes, sinó el que, segons afirmen, fa tothom (!) i recomanen quatre toies que, amb una formació molt escassa o més aviat nul·la, es dediquen a poc més que fer posturetes i a viure amb l'esquena dreta explotant l'estupidesa encara més gran d'un enorme ramat de bens sense esquella que no produeixen ni llana. Ahh..., això sí, s'han de fer dir influenciadores en anglès; en català no serveix, que el negoci perilla.

Ben mirat, l'espectacle és decebedor. No em reconec de la mateixa espècie... Segons el meu parer, la personalitat recull aquella essència multiforme que ens fa deliciosament únics, valuosos i profundament originals. Viure entenc que és precisament treballar, cultivant, aprofundint i polint més i més, tota la riquesa i la saviesa que la història viscuda ens ha anat aportant al llarg del temps viscut. Per això, doncs, sento el gregarisme com un gran enemic, que pretén prendre'm el millor de la meva persona a canvi de quatre galindaines.

No ens enganyem: el país i el món necessiten l'immens tresor que és cadascú, la saviesa irrepetible de cada persona, i això —no ens enganyem— només ho podem aportar defensant-nos d'aquest gregarisme uniformador a la baixa i generador d'estultícia a gran escala. Hem de ser conscients de l'onada deshumanitzadora i despersonalitzadora del sistema, no per a fer ais i uis ni per a esquinçar-nos les vestidures, sinó per a no entregar-nos a aquest enemic com unes fleumes sense presentar batalla. No una batalla amb espases i llances; sí una batalla amb consciència, formació i exercici lliure de la pròpia personalitat.

He decidit prendre'm uns quants dies de vacances per a acabar d'enllestir tot el que tinc entre mans. Fins després de la Diada, doncs. Bon estiu!

 

13. Les dependències,

cadenes que empresonen

Una dependència no és un vincle:

és una cadena

que converteix les meves opcions lliures

en necessitats irracionals.

És natural que ens importi l'opinió de les persones que tenim al voltant, que estimem i que ens estimen, però ja no ho seria que depenguéssim de la seva aprovació per a fer qualsevol pas o prendre una decisió personal, la que sigui. Malauradament, les dependències són un autèntic enemic: una mena de corc que deteriora moltes relacions i que arriba a destarotar moltes persones. Faríem bé de detectar que no se'ns hagués infiltrat en cap raconet de les nostres relacions.

Al meu voltant en veig moltes, de relacions «atacades» pel corc de les dependències. Hi ha el qui considera que una malaltia, una dificultat o una parella «li ha destrossat la vida», sense adonar-se que posar en mans d'una persona o d'una circumstància —ni que sigui tan important com la salut— la consecució de la meva pròpia felicitat és un error descomunal, una acció equivocada. Hi ha qui està pendent de totes les coses que fan o deixen de fer els fills, oblidant que cadascú —també el pare i la mare— ha de viure la seva pròpia vida personal, no la d'un altre, ni que sigui el fill o la filla. També conec avis que entren en una mena de competició malsana amb els altres avis per comprar l'afecte del net a força de regals...

Si badem, el corc de la dependència pot rosegar la nostra pretesa llibertat, el bon sentit i l'equanimitat de les nostres accions. Cal reflexionar, estar atents, no deixar que el sentit comú es rovelli de no fer-lo servir, centrar-nos en el que és missió nostra i deixar afablement el que és competència d'un altre, sigui qui sigui. No deixar que res ni ningú ens faci abandonar el propi centre. I això no és una mostra del «ja t'ho faràs», ni indiferència, ni desinterès... Això és ser un mateix i no resignar-se de cap manera a esdevenir un captaire d'engrunes afectives.

 

12. La tebiesa,

que apaga tot el que toca

La tebiesa no engresca ningú.

Una vegada i una altra hem pogut comprovar

ben bé per pròpia experiència

que les mitges tintes no satisfan.

Així i tot, de tant en tant ens desconnectem de les conviccions

i tot ens queda apagat, com en un eclipsi de sol.

Fer la viu-viu no s'assembla de res amb viure de veritat. Entre viure des de les pròpies conviccions i anar fent portats per la rutina, o per una indiferència freda, o per l'apatia, hi ha tanta diferència com de la nit al dia. Tots ho sabem per experiència: sabem el que és la tebiesa i el que és l'entusiasme de viure de debò segons les pròpies conviccions. A vegades, però, no sabem que ho sabem.

A vegades també passa que hauríem d'anar molt més endins de nosaltres mateixos, però això de baixar tants esglaons ens mareja una mica, ens fa molta mandra i encara més por. Aquesta pot ser una causa que expliqui per quins set sous, tot i tenir-ho ben clar en el cap, tornem a caure una vegada i una altra en aquesta desconnexió tan desgraciada.

De l'autenticitat a la trivialitat hi ha només un clic, una decisió personal tan senzilla com plantejar-me: Quin camí vull prendre en aquest moment únic de la meva vida (únic perquè ja no tornarà mai més)? On vull posar ara tot el pes de la meva existència: en les conviccions que m'omplen i em sostenen, o en el que fa tothom, en l'anar tirant...? Cada quant m'aturaré a revisar on està realment el meu centre? Tot té un preu, però ben pensat em sembla que val la pena de pagar-lo per a viure d'una manera càlida i plena d'entusiasme i de sentit.