27. La rancúnia, un mal hoste

A cop calent,

sovint se'ns encén, com una flamarada,

el rebuig irat davant d'algun fet que sentim

ben bé com una agressió.

En refredar-se,

farem santament de treballar-ho una mica.

El problema no és que acusem el cop al primer moment, ni fins i tot que diguem penjaments —tot i ser una cosa poc recomanable—; el problema és que, en refredar-se, se'ns quedi petrificat a dins, convertit en rancúnia. I, quin és el problema de la rancúnia?, ens podem preguntar. Doncs, d'entrada, que em fa mal a mi i no a l'altre, tal com suposen alguns il·lusos. I que, a sobre de rebre la diguem-ne agressió, m'hagi de fer mal a mi mateixa trobo que és una mica massa. Que no cal, vaja.

En l'etapa del refredament no cal córrer: no hi ha pressa. Necessitem temps per a calmar-nos, per a veure què ha passat exactament, per a fer-nos càrrec del context, per a intentar comprendre què deu haver fet descarrilar l'altre i, sobretot, per a veure quin punt flac m'ha tocat que m'ha fet tant de mal...

El que no convé és arxivar l'incident sense elaborar-lo, perquè segur que no m'ho mereixo, això. Els il·lusos a què m'he referit abans es pensen que guardant rancúnia fastiguegen i castiguen l'altre, mantenint-lo lligat a la seva irritació, però s'equivoquen, perquè això va al revés: soc jo que quedo presonera de la meva enrabiada i, en lloc de mantenir el qui m'ha agredit ben agafat pel coll, és ell que m'hi té agafada a mi. Quan ho tingui elaborat, podré perdonar-lo, és a dir, desempallegar-me'n, no perquè capituli o em rendeixi, sinó perquè ja hauré acabat la meva feina: anar aprenent de tot el que passa dia a dia. I a la rancúnia, bon vent!, perquè és un mal hoste, que obra com una pedra a la sabata: em forada el mitjó i em fereix el peu a cada pas.