Donar-se permís

Quantes vegades les coses no ens funcionen

perquè no ens les permetem nosaltres mateixos

o, millor dit, «nosaltres mateixes». 

Ho subratllo perquè és un mal costum tradicionalment femení.

Alguna vegada sí que hi ha algun condicionament extern que em lliga i m'impedeix fer el que em sembla convenient —fixeu-vos que no dic «el que em dona la gana», perquè no es tracta pas d'això—, però hem de reconèixer que molt sovint l'impediment no és extern ni objectiu: soc jo mateixa que no em dono permís per a fer allò que em convindria tant. Per què? Bona pregunta per a la cadira de pensar de cadascú!

Sens dubte cadascú sabrà trobar la seva resposta sense enganyar-se, és a dir, jugant net amb un mateix, que és la millor garantia de saber jugar net amb tothom... Però l'experiència ens demostra que no és bufar i fer ampolles; al contrari: quants mecanismes inconscients distorsionen les nostres percepcions i invisibilitzen completament les nostres necessitats més reals i legítimes! Sovint fem com el qui serveix a taula i omple el plat de tots, però deixa buit el seu. A aquest «qui» li cal aprendre que un no és ni més ni menys que els altres.

I ara un exemple entranyable: els meus pares tenien molta amistat amb un matrimoni; ell tenia un problema als ossos; de ben jove ja coixejava, després va anar amb bastó, amb crosses, amb cadira de rodes i quan jo el vaig conèixer feia anys que estava al llit. Era un home cultíssim, educat, i la conversa amb ell era una delícia. A la seva dona, que l'acompanyava d'una manera admirable, li agradava molt fer teatre: era la seva passió i no solament s'hi esbravava sinó que hi trobava forces per a donar més vida al seu marit. Ell gaudia de l'afició d'ella, i ella es donava permís per a aquesta expansió. Tant de bo tots sabéssim fer com ells!

 

El més important

són les actituds

Sovint donem molta importància a les capacitats

i, ben mirat, no depèn de nosaltres tenir-ne o no.

En canvi, les actituds sí que depenen totalment de cadascú

i ens poden fer carregosos o amables,

cosa que és ben diferent.

Einstein —ho sap tothom— tenia una gran intel·ligència. Jo, per exemple, soc una nul·litat amb els números. I...? Ni la seva gran capacitat intel·lectual ni la meva curtedat en matèria aritmètica no ens ha fet més tractables ni més feliços. Què fa que una persona sigui atraient? O al revés, què fa que et vinguin ganes de fugir de la seva vora més de pressa que corrents? Les actituds.

Amb raó les podem considerar el més important de la persona, ja que són elles que ens fan sentir feliços o desventurats: de les nostres actituds depèn que la nostra vida valgui la pena o que s'esguerri. Si tinc una actitud positiva, agraïda, col·laboradora i lleial, em sentiré bé jo i els altres també estaran bé al meu costat. Si la meva actitud és negativa, prenc per costum —molt mal costum— queixar-me de tot i rondinar com si fos gairebé una professió, em tanco i em desentenc dels altres, em deixo dominar per la mandra, etc., no hi haurà qui m'aguanti. No perquè tingui poques capacitats, sinó perquè les meves actituds no estan a l'altura.

No hi ha temps ni esforç més ben esmerçat que treballar per procurar millorar les actituds. Acabo de dir "treballar" amb tota intenció i consciència, perquè les bones actituds no surten soles, com els bolets. Cal dedicar-s'hi i això vol dir unes quantes coses necessàries i imprescindibles: escoltar les recomanacions dels qui ens volen bé, fer-ne cas, esforçar-se per practicar-les, i perseverar amb bon humor i sense desànim, perquè millorar no s'aconsegueix pas en cinc minuts. I, a més, tinguem en compte que és un treball que sempre s'acaba bé: millorant!

 

El projecte personal

Molt més enllà de qualsevol planificació o programa,

el projecte personal ens permet ser exactament nosaltres mateixos.

És un equilibri entre la resposta a algunes de les grans preguntes existencials que es bo plantejar-se —quina mena de persona vull ser?, què voldria aportar al llarg de la vida?, què crec que em dona sentit al fet de viure?— i la passió per qualsevol de les activitats que puc fer: allò que, si tinc deu minuts, sempre em fa il·lusió de fer. Com tot equilibri, és bastant fàcil de caure tant per un cantó com per l'altre: reduir el projecte personal a un fred ideari conceptual o a una simple llista d'activitats agradoses.

He conegut persones apassionades per l'acció social, el voluntariat, per la botànica, la música, l'escriptura, la muntanya, el dibuix, l'art de l'agulla, la recerca científica, el bricolatge... La vida és molt més que el treball professional, que la necessitat de resoldre les dificultats que van sorgint dia a dia, que la rutina de fer sempre allò mateix que feien els pares o avis... Si no hi ha res que m'entusiasmi potser és que em passa alguna cosa.

A tots ens va molt bé treballar el nostre projecte personal —ens fa més conscients del que ens omple, del que ens apassiona, dels dons i les capacitats naturals que tenim, de les tasques que la mateixa vida ens ha confiat...—, però a les dones encara ens va més bé que a ningú. Quantes vegades no ens acabem de donar permís per a desplegar unes aficions que veiem molt bé en el marit, germà, fill...? Sovint ho veig en bones amigues casades i mares de família: les seves funcions maternals —sol·licitud personal, organització familiar, atenció i seguiment de cadascú—, que són fantàstiques, no dic que no, cobreixen el seu projecte personal i a vegades acaben menjant-se'l. Llàstima... El valor de la nostra vida no ve tant de la funció que fem, sinó de la profunditat de la nostra persona.