El projecte personal
És un equilibri entre la resposta a algunes de les grans preguntes existencials que es bo plantejar-se —quina mena de persona vull ser?, què voldria aportar al llarg de la vida?, què crec que em dona sentit al fet de viure?— i la passió per qualsevol de les activitats que puc fer: allò que, si tinc deu minuts, sempre em fa il·lusió de fer. Com tot equilibri, és bastant fàcil de caure tant per un cantó com per l'altre: reduir el projecte personal a un fred ideari conceptual o a una simple llista d'activitats agradoses.
He conegut persones apassionades per l'acció social, el voluntariat, per la botànica, la música, l'escriptura, la muntanya, el dibuix, l'art de l'agulla, la recerca científica, el bricolatge... La vida és molt més que el treball professional, que la necessitat de resoldre les dificultats que van sorgint dia a dia, que la rutina de fer sempre allò mateix que feien els pares o avis... Si no hi ha res que m'entusiasmi potser és que em passa alguna cosa.
A tots ens va molt bé treballar el nostre projecte personal —ens fa més conscients del que ens omple, del que ens apassiona, dels dons i les capacitats naturals que tenim, de les tasques que la mateixa vida ens ha confiat...—, però a les dones encara ens va més bé que a ningú. Quantes vegades no ens acabem de donar permís per a desplegar unes aficions que veiem molt bé en el marit, germà, fill...? Sovint ho veig en bones amigues casades i mares de família: les seves funcions maternals —sol·licitud personal, organització familiar, atenció i seguiment de cadascú—, que són fantàstiques, no dic que no, cobreixen el seu projecte personal i a vegades acaben menjant-se'l. Llàstima... El valor de la nostra vida no ve tant de la funció que fem, sinó de la profunditat de la nostra persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada