.

Bons propòsits per a viure

de veritat:

2. Escoltar de debò

Escoltar és molt més que sentir.

Sovint escoltem poc o bastant malament,

però escoltar bé aporta qualitat a la vida.

Escoltar de debò és molt més que no tapar-se les orelles; és prestar atenció al que em diu l'altre, és la condició necessària per a acollir-lo, entendre'l i poder-lo comprendre. L'acció d'escoltar no és automàtica, ni s'activa des de fora: és lliure i s'activa voluntàriament des de dintre. És molt més que respectar un torn de paraula.

És una pena que l'intercanvi d'idees, de sentiments i de vivències amb algú es redueixi simplement a una mena de partida de ping-pong: ara parles tu, ara parlo jo... I, fins i tot, mentre parles tu, jo, en lloc d'escoltar-te, potser ja planejo la resposta que et donaré i com rebatré el que em dius... Si millorem la qualitat de la nostra manera d'escoltar, millorarem automàticament moltes coses: la qualitat de la comunicació, perquè una escolta de qualitat no suporta una comunicació insubstancial; la profunditat de l'acollida mútua, que no podrà ser sinó respectuosa i càlida, i que sobrepassarà l'àmbit de la conversa o l'intercanvi i afectarà el de la valoració i del tracte.

Els metges ens diuen també que ens hem d'escoltar el cos, és a dir, prestar-li atenció, observar les seves reaccions, acollir el que ens diu sense paraules... I per què no entrar més endins? A l'àmbit de les nostres emocions, aprenent a tenir en compte tot allò que bull dins nostre; a l'àmbit de les nostres accions, coherents o no tant coherents amb allò que proclamem i creiem, si proclamem allò que creiem i creiem allò que proclamem... Com més profunditat i qualitat tingui la nostra acció d'escoltar, més profunditat i qualitat aportarà a tots els àmbits de la nostra vida.

Bons propòsits per a viure de veritat: 

1. Aprendre a callar

La comunicació és una gran cosa,

però la xerrameca no.

És insubstancial i ho banalitza tot.

Amb la paraula establim contacte amb els altres, ens interessem per ells, comuniquem el bo i millor de les nostres experiències, de les nostres reflexions i dels sentiments que ens fan vibrar. Gràcies a la paraula podem mostrar-nos tal com som i acostar-nos a l'altre. Normalment, amb la paraula posem en contacte dues coses importants que no es veuen: la vida que hi ha dintre meu i la que hi ha dins l'altre.

Als antípodes d'això queda la xerrameca, una verbositat que ni surt de dintre, ni va a dintre i per això no comunica res. No para ni sota l'aigua, però es queda a fora, com una bromera sense suc ni bruc, com una simple excreció de la banalitat més insulsa.

Quan no tenim res a dir, o no n'és el moment ni el lloc, seria bo que aprenguéssim a callar. Simplement això: callar. Així faríem honor a la natura, que ens ha dotat de dos ulls i dues orelles, però d'una sola boca. Aquesta afirmació sembla una bertranada, però no ho és. Quan no és lloc ni moment d'enraonar —penso en l'assaig d'una coral, en una classe, en un concert, una celebració litúrgica, una reunió de treball...— és un bon moment per a mirar i escoltar, per a estar quiet i callat. Hi ha moltes persones que no ho saben fer, això. Potser equiparen erròniament callar amb estar de cos present, i no és això. És simplement estar-se a dins, sentint-se viu, mirant i escoltant. Això sí, amb l'ego desconnectat. Els altres agrairan que procuri fer realitat aquest bon propòsit.

 

Bons propòsits

per a viure de veritat

Fer bons propòsits quan comença un nou any

està molt bé,

però si tan bé està potser valdria la pena

fer-ne cada dia

per a viure de veritat.

Plantejar-se coses a fer que no fèiem o deixar-ne algunes que formaven part de la nostra quotidianitat està molt bé. I trobo que està molt bé perquè suposa pensar, reflexionar sobre la nostra vida tal com és. I pensar significa aturar-se, entrar a dins, veure, valorar, sospesar possibilitats, plantejar alternatives per a superar tant la rutina de continuar fent el que he fet sempre —una gran temptació— com el gregarisme de fer el que fa tothom —temptació encara més perillosa.

Es tracta de fer bons propòsits i de fer-los ben fets. És a dir, fer-los amb llibertat i ben sincerament. No es tracta de complir les expectatives de ningú, ni de complaure la concurrència, sinó de voler-ho jo i de sentir-ho de debò. Quan dic sincerament vull dir que no solament ho tinc ben dibuixat al cap, sinó que, a més, ho sento amb escalforeta al cor i, al mateix temps, a l'estómac.

Això suposa voler créixer, avançar, aprofundir, millorar, sabent que és possible, encara que no sigui bufar i fer ampolles, i que necessita l'impuls sempre purificat, polit i renovat del desig, aquesta força incorpòria que tots portem a dintre, i de la qual molts encara no són conscients. El desig, ben conduït, ens ajuda a avançar en direcció a la meta, sobretot quan no hi veiem, perquè hi ha boira o perquè ens quedem sense llum, que en la vida hi ha moments de tot.