Bons propòsits per a viure de veritat: 

1. Aprendre a callar

La comunicació és una gran cosa,

però la xerrameca no.

És insubstancial i ho banalitza tot.

Amb la paraula establim contacte amb els altres, ens interessem per ells, comuniquem el bo i millor de les nostres experiències, de les nostres reflexions i dels sentiments que ens fan vibrar. Gràcies a la paraula podem mostrar-nos tal com som i acostar-nos a l'altre. Normalment, amb la paraula posem en contacte dues coses importants que no es veuen: la vida que hi ha dintre meu i la que hi ha dins l'altre.

Als antípodes d'això queda la xerrameca, una verbositat que ni surt de dintre, ni va a dintre i per això no comunica res. No para ni sota l'aigua, però es queda a fora, com una bromera sense suc ni bruc, com una simple excreció de la banalitat més insulsa.

Quan no tenim res a dir, o no n'és el moment ni el lloc, seria bo que aprenguéssim a callar. Simplement això: callar. Així faríem honor a la natura, que ens ha dotat de dos ulls i dues orelles, però d'una sola boca. Aquesta afirmació sembla una bertranada, però no ho és. Quan no és lloc ni moment d'enraonar —penso en l'assaig d'una coral, en una classe, en un concert, una celebració litúrgica, una reunió de treball...— és un bon moment per a mirar i escoltar, per a estar quiet i callat. Hi ha moltes persones que no ho saben fer, això. Potser equiparen erròniament callar amb estar de cos present, i no és això. És simplement estar-se a dins, sentint-se viu, mirant i escoltant. Això sí, amb l'ego desconnectat. Els altres agrairan que procuri fer realitat aquest bon propòsit.