Alerta amb l'estat d'ànim!

Dins nostre hi ha una cosa que puja i baixa molt fàcilment:

l'estat d'ànim.

Depèn molt de qualsevol circumstància

i això el fa inestable i canviant per naturalesa.

És molt natural que el nostre estat d'ànim pugi i baixi, condicionat com està per tot allò que passa al nostre voltant i per com passa. El que ja no és tan natural és que ens confonguem i li donem atribucions que no li pertoquen, precisament per la seva inestabilitat.

Cada vegada que veig que algú pren decisions partint del seu estat d'ànim i no de les seves conviccions, em salten totes les alarmes —imagineu aquí tot un concert de sirenes, timbres i campanes tocant a sometent en tots els tons— i me'n faig creus: Com pot ser que ens confonguem tan lamentablement en una qüestió tan clara? Qui construiria una caseta sobre la sorra, podent-la construir sobre la roca?

La comparació és molt vàlida. Ja ho hem dit: l'estat d'ànim és per naturalesa inestable i canviant; en canvi, les conviccions que tota persona sana té es caracteritzen més aviat per la solidesa. A l'hora de prendre decisions, doncs, farem santament de fer-ho partint de les conviccions i no de l'estat d'ànim. Un exemple podrien ser totes les visites que vaig fer a la meva padrina quan ja era molt gran i no podia sortir de casa. Si hagués actuat des de l'estat d'ànim, abans d'anar-hi m'hauria preguntat: em ve de gust? I reconec que algunes vegades la mandra m'hauria lligat a casa. Actuant des de la convicció em preguntava: puc anar-hi avui?, vull fer-ho? Estava sempre tan contenta de veure'm que la visita també m'alegrava a mi, i no pas poc. Com deu passar normalment, la convicció arrossegava l'estat d'ànim i tornava més contenta que un gos amb un os.

Quin goig, la Diada 2021!

Hi vaig anar com cada any, per convicció.

Amb totes les mesures i sense por.

Hi vaig trobar exactament el mateix que jo hi aportava:

convicció, resistència, desig depurat de fer les coses ben fetes

i el goig de pertànyer a un poble mil·lenari que vol decidir les seves coses.

Perquè hi té tot el dret. El que passa és que n'hi ha que volen acaparar tots els drets i deixar tots els deures per als altres. Sobretot pretenen viure amb l'esquena dreta i que tots els altres treballin per ells... Això és més vell que l'anar a peu.

Em va agradar no trobar-hi eufòria. L'eufòria, d'altra banda tan humana en segons quins moments, és tan poc de fiar com l'abatiment, dues actituds contraposades que, si no són ja patològiques, són clarament infantils o immadures. Fora, doncs; en el present no necessitem pas actituds de pacotilla, sinó sòlides, argumentades, valentes i resistents, fruit de la reflexió i del compromís personal.

Uns amics comentaven que un parent de no sé qui no havia anat a la manifestació perquè estava molt desinflat. Si a mi m'agrada obrar amb llibertat, entenc que als altres també els agradi. I cadascú fa allò que creu més convenient. Això no és discutible. Però jo també soc lliure de contemplar atentament les actituds i accions dels altres i de reflexionar-hi per aprendre'n sempre alguna cosa de bo. La meva llibertat no em permet judicar, perquè m'enganyaria, però sí observar, reflexionar i aprendre dels altres. Doncs bé, fent-ho m'ha semblat veure que aquest desinflat parent de no sé qui s'havia equivocat de mig a mig pretenent prendre decisions des de l'estat d'ànim i no des de la convicció personal. Un altre dia ja en parlarem una mica més.