39. Cultivar la bona voluntat

Poques coses hi ha més convenients

que cultivar la bona voluntat.

Ens obre totes les portes,

fins i tot les del cel,

tant si hi creiem com si no.

La bona voluntat la podem associar a la sinceritat i a la coherència mínima, a la capacitat de respondre a l'altre amb una actitud humana i compassiva, sense escarafalls. Sabem que tenim bona voluntat quan som capaços de reaccionar a una situació determinada optant per la solució que més pot afavorir l'altre, quan ens fem càrrec dels altres i procurem comprendre'ls.

Per contra, trobem que la bona voluntat se'ns esfuma quan ens vencen suspicàcies i recels, quan ens tanquem, quan deixem que la rutina ens dissequi, que la gelor de la indiferència s'apoderi de nosaltres —com aquell fred terrible que se't fica als ossos, et fa petar de dents i no se te'n va si no és amb una bona dutxa ben calenta—, quan amunteguem excuses i més excuses per defensar-nos de la generositat més elemental i del compromís de ser com creiem que som en essència.

Com es deu cultivar, això de la bona voluntat? Pot ser que, sobretot, sigui cosa d'exercitar-nos a pensar, a observar, en especial dins nostre, a provar sense por de viure sense cuirasses, crosses ni proteccions. Sobretot de viure tan a fons com sentim que podem arribar a fer-ho, posant en joc aquesta bondat innata que tots portem a dintre, d'una manera conscient, decidida, entusiasta i absolutament personal. Cadascú haurà d'obrir-se i de trobar la seva pròpia manera d'entendre-ho i de fer-ho, personal i intransferible.

 

 Bon Nadal,

gent de bona voluntat!

Cada any per aquestes dates despenjo de la llibreria

El poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, 

i el deixo a mà per anar-lo rellegint.

El final m'agrada molt.

Com que ho diu tan bé,

el deixo parlar i jo callo.

Va ser una nit que va florir l'estrella,

i va néixer l'Infant!

Imaginem que fou la nit més bella,

més musical, més flamejant!...

I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna

el nostre pit, per atiar l'oblit,

per fer-nos infidels, però retorna

cada any, aquesta nit.

La nostra vanitat prou s'afigura

que està damunt del bé i del mal,

mes no hi val ganivet, ni ànima dura,

és més forta la nit de Nadal!

Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!

Seríem tros de carn i pensament

que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para;

pell d'home arrossegada pel corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre

amb un vermell precís i decidit,

i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

de terra, de nissaga i d'esperit.

I ens dóna un punt d'humilitat de cendra

per estimar un racó dintre l'espai,

i desperta en el cor aquell blau tendre

que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures

amorosint el baladreig raspós,

i diguem: «Glòria a Déu en les altures»

amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,

i l'orgull de la nostra soledat,

almenys aquesta nit fem el possible

per ser uns homes de bona voluntat.

 

38. Cultivar el silenci

El silenci ens «obliga» a entrar dins nostre i a estar-nos-hi,

així garanteix el nostre equilibri com a persones

i fa que les nostres paraules siguin realment

comunicació de pensaments i sentiments,

en lloc de xerrameca insubstancial.

En un món tan sorollós com el nostre, el silenci ens és necessari i fins i tot terapèutic. La quietud ens refà de la tensió i de l'esgotament, facilita la reflexió, ens permet preparar adequadament qualsevol decisió que hàgim de prendre i, sobretot, fa possible i fàcil entrar dins nostre i estar-nos-hi, un dels millors «llocs» on podem estar.

Per a viure de veritat i sanament necessitem equilibrar el silenci i la comunicació. Sense el primer, la comunicació molt sovint deixa de ser-ho i es queda en una xerrameca buida i superficial. És bastant fàcil passar de comunicar pensaments, sentiments i experiències a deixar anar un bla-bla-bla banal i intranscendent sobre les cosetes que van passant. El que costa precisament és entrar a dins i mantenir-s'hi, buscant el sentit de tot el que experimentem. I el sentit es troba a dintre...

Com podem cultivar el silenci vivint en un pis corrent d'un barri qualsevol? Diguem-ho clar: no cal convertir-se forçosament en un anacoreta ni anar-se'n en un lloc desert. Si fos així, el silenci seria només per a unes quantes persones molt especials, i no; tots necessitem la quietud i la podem cultivar de moltes maneres, com ara: i si mantinguéssim apagada la televisió i la ràdio, llevat de quan volem escoltar un programa concret? I si no parléssim tan fort com ho fem sense ni adonar-nos-en? I si procuréssim suprimir sorolls innecessaris? I si aprenguéssim a estar estones en silenci? I si ens acostuméssim a escoltar música de qualitat?... Tot és començar.

 

37. Cultivar la tendresa

En un món massa fred, sec i deshumanitzat en molts àmbits,

amb gruixudes barreres d'indiferència,

necessitem cultivar la tendresa,

i repartir-la arreu generosament.

En la composició de la tendresa hi trobem moltes més coses que sentiment i afecte: hi ha coneixement, comprensió, valoració, suport, afirmació de la persona, implicació i compromís amb qui tractem amb delicadesa... Volem que aquella persona estigui bé i se senti estimada sincerament per nosaltres. Si en el nostre tracte hi faltés la sinceritat o bé hi faltessin tots aquests valors que la componen, la tendresa seria només teatre de mala mena o bé expressió inequívoca de blederia.

La tendresa és el llenguatge dels enamorats, tot i que també hi ha parelles que pujarien al podi en un concurs de maneres bròfegues. Si som persones sanes i decents, acostumem a tractar amb tendresa els vellets i les criatures. Però, sobretot les persones que porten una càrrega feixuga, de malaltia, de soledat no volguda o d'incomprensions, que de tot hi ha per aquests mons de Déu.

Com podem cultivar la tendresa? Segurament un dels primers passos serà netejar la mirada, fer-la més penetrant, més empàtica i oberta, sense judicis; després ens caldrà treballar alhora la sinceritat i l'afecte. No es tracta de buscar la millor manera d'omplir-nos el cor d'afecte, de dolcesa, de melositat apresa, sinó de deixar sortir tota la que hi tenim: desencarcarar-nos i desinhibir-nos una mica per a expressar sincerament i sense vergonya la nostra estima, perquè l'altre se senti veritablement acceptat, valorat i estimat. Precisament, com és que associem gairebé sempre la sinceritat amb cantar les quaranta? ¿No deu ser perquè la fem servir massa poc per a subratllar les coses bones que de bo de bo tenen els altres?

 

 

36. Cultivar la soledat

Si una persona adulta no sap ser amiga de si mateixa,

malament rai, no entrarà mai dintre seu

i no podrà tastar la soledat positiva,

allà on, en definitiva,

 aprenem a viure.

Les coses essencials s'aprenen a dins, no a fora. Per això necessitem cultivar la soledat. No aquella soledat feta d'aïllament, de somnolència i galvana o d'egoisme, que cerca impúdicament la pròpia comoditat per damunt de tot, passant per espolsar-se tota mena d'obligacions morals, sempre vistes com a traves, i desemboca simplement a procurar fer sempre el que li dona la gana. 

Malauradament, aquest camí té unes roderes molt marcades, perquè són molts els que el segueixen, contents i enganyats, ben convençuts que per aquí arribaran a la felicitat, com aquell qui arriba a un parc, a una avinguda o a un monument qualsevol. Per sort, no hi arriben, i llavors ja poden començar a preguntar-se si hi ha manera de poder conèixer l'altra mena de soledat, la que permet entrar a dins.

Cultivar la soledat positiva ens és més necessari que el pa al ventre. Necessitem prendre consciència, sentir-nos vius, analitzar les possibilitats, prendre decisions i «pesar» els fruits que n'hem tret i els que en podíem haver tret fent-ho d'una altra manera. Aprendre a dir-nos sempre la veritat, tant si és dolça com si és amarga; també aprendre a estar bé sense necessitar que ens facin titelles constantment... Puc cultivar la soledat començant per dedicar-hi estones curtes, que potser aviat ja voldré que siguin una mica més llargues. Adonant-me de com ens arriba a agradar distreure'ns i atrevint-me a descobrir l'interès, sovint misteriós i ben poc conegut, de les coses essencials. Cuidant, sí, l'harmonia i la bellesa de l'espai, però, sobretot, la fervent amistat amb un mateix, perquè, en realitat, jo no hauria de ser una desconeguda per a mi mateixa, ni ningú amb qui discutir constantment, ni a qui renyar i exigir sense treva, sinó l'amiga més íntima i pròxima que tinc, que es mereix que estigui sempre a favor seu i que li ofereixi poder gaudir d'aquest àmbit deliciós, imprescindible per a viure de debò.

 

35. Cultivar la calidesa

Viure de veritat? No.

Sense un mínim de calidesa

no podem aspirar a viure.

A tot estirar, només podríem arribar

a fer el paperot.

En la nostra societat hi sobra fredor i hi falta calidesa, molta calidesa. En segons quins àmbits et trobes ben acollit, respectat, sents que hi tens un lloc i que pots mostrar-te tal com ets sense cap por; però en segons quins altres, la indiferència, l'extrema competitivitat o el simple desinterès per l'altre formen una gruixuda capa gèlida que aïlla unes persones de les altres. A vegades aquests àmbits semblen un frigorífic i altres, un congelador; i la vida hi mor petrificada, en un congelador.

Per una banda, sapiguem triar bé les persones i els grups amb qui compartim el temps per no posar en perill la nostra vida i, per l'altra, no deixem de cultivar la calidesa i d'irradiar-la al nostre voltant, perquè és un article de primera necessitat per a tots i perquè sense donar calidesa no podem pas viure de debò.

Al fons de nosaltres mateixos tenim la font de la calidesa: som estimats incondicionalment, gratuïtament. Aquesta mena de guèiser interior és permanent i inesgotable. D'aquí neix la calidesa que podem repartir a tothom amb generositat, en l'acollida que els donem, amb paraules, gestos i fets. Cultivar la calidesa comprèn dos moviments: un cap endins i un cap enfora. En primer lloc, entrar dins per contemplar aquest guèiser interior i fer-nos-en càrrec per tenir-lo sempre present —tinguem en compte que oblidem fàcilment, sobretot les coses importants— i, en segon lloc, sortir cap als altres per fer-los sentir l'escalforeta de sentir-se dignes de ser respectats i estimats.

34. Cultivar la serenor

Difícilment podrem arribar a viure bé

si ens mantenim agitats o desassossegats,

si ens deixem trasbalsar l'ànim

pel que ens digui el primer beneitó que passi

o per qualsevol cosa que succeeixi,

encara que no ens vingui gaire de gust.

Tots plegats necessitem aprendre a mantenir l'ànim calmat, sense deixar-lo alterar per provocacions, neguits o problemes que no són nostres. Per què hauríem de donar tant de poder als altres fins al punt de deixar que qualsevol subjecte aconsegueixi fer-nos sortir de fogó? En general, acostumem a ser molt reactius, massa. Així, si un em fa un desaire, per exemple, sento dintre meu moltes ganes de cantar-li les quaranta, mentre gairebé sento amb les orelles una veu interior que s'exclama: «Què s'ha cregut, aquest?». Ens és massa fàcil enrabiar-nos, picar-nos i alterar-nos. I així no anem enlloc.

Ens cal cultivar la serenor, de manera que puguem mantenir l'estabilitat de l'ànim per a afrontar adequadament el que vagi venint dia a dia. De fet es tracta de viure des del propi centre, des de les pròpies conviccions i desigs, atents a no deixar-nos arrencar del nostre lloc natural per res ni per ningú.

Arribarem a la serenor gràcies a valorar el silenci i a adquirir-ne l'hàbit —l'agitació i la cridòria no són pas pas camins que acostin a la serenitat; no cal ser gaire savi per a veure-ho—, també gràcies a valorar l'ordre, la regularitat, l'harmonia, la bellesa de les coses ben fetes... Necessitarem ser reflexius per a analitzar, comprendre, refer el que no va gaire a l'hora, plantejar nous camins de coneixement i d'experiència, inventar maneres de superar esculls... Ens caldrà també redescobrir la lentitud i incorporar la calma al nostre ritme personal, encara que ens costi. En el fons —un altre dia en parlarem—, també és una qüestió de llibertat.

 

33. Cultivar l'equilibri 

Sense equilibri tot va destarotat.

En la nostra societat,

prou afectada per la desmesura en tots els àmbits,

necessitem més que mai cultivar l'equilibri.

Tots notem el profund desequilibri de moltes persones que ens envolten: els qui només parlen d'ells, els qui no paren quiets ni un moment i sempre fan, fan, fan, els qui, per contra, es tanquen i no fan més que donar voltes a les coses... L'autoafirmació està molt bé, l'acció i la reflexió també, però tot ens cal en la justa mesura. Ens convé trobar l'equilibri entre pols oposats: el treball i el descans, la soledat reflexiva i la relació amb els altres, el silenci i la conversa, la responsabilitat i la distensió, la formació i l'acció transformadora...

No és fàcil. Passa una mica com quan has perdut el sentit de l'equilibri a causa d'alguna malaltia, experiència ben desconcertant: veus que els altres van i venen com si res, però tu, en canvi, no ets capaç de desplaçar-te sol i et sents les cames sense força ni pes, com si fossin de palla. Al cap de molt de temps i de molta rehabilitació, et sembla que les cames comencen a tornar a tenir una mica de pes: lentíssimament, sents que comences a recuperar l'equilibri que havies perdut.

Això que passa físicament, passa també interiorment: hi ha un pes específic a dintre —que és intel·lectual, emocional i espiritual tot alhora—, fet de l'acumulació d'experiències conscients, és a dir, de vida ben viscuda, que és el que et permet trobar un equilibri sempre creixent. En aquest sentit podríem dir que l'equilibri és un fruit: no el trobes directament, sinó en la mesura que aprens a viure una vida ben viscuda. Això les persones buides, superficials, que viuen d'estereotips no saben ni que existeixi. Llàstima...

 

32. Cultivar la modèstia

Molt sovint oblidem que som humans

i mantenim unes expectatives,

sobre nosaltres mateixos i sobre els altres,

que no són pròpies de la nostra naturalesa humana,

sempre fal·lible, imperfecta i limitada.

Una mica més de modèstia, amics.

Avui dia la modèstia no té gaire bona premsa. Ara bé, perquè tots plegats vegem ben clar el poc cas que hem de fer de la popularitat d'una determinada actitud, l'experiència ens diu exactament el contrari: que bé que estem al costat d'una persona que se sap i s'accepta com a persona humana, que no s'exigeix a si mateixa allò que no pot donar i que no es deixa imposar expectatives exagerades pels altres...! No ens sentim pressionats per la seva exigència, ni amoïnats pel seu perfeccionisme, més aviat ens sentim convidats sense paraules a ser tal com som.

Cultivar la modèstia no és de cap manera abaixar el llistó, ni retallar les aspiracions, ni afavorir la mandra, sinó treballar sempre per millorar, però tocant de peus a terra, recordant que la perfecció no és pròpia de la naturalesa humana i que ningú de nosaltres no pertany a la nissaga dels deus de l'Olimp.

Les actituds pomposes i «operístiques» no serveixen per a cultivar la modèstia. Sí que poden servir les actituds en si ja una mica modestes: la constància, la perseverança, la reflexió sobre el camí que anem fent, l'observació i l'escolta atenta dels qui van més endavant que nosaltres, almenys en aquesta faceta, la renovació del bon ànim, com qui recarrega les piles gastades, el bon humor, que contraresta tan bé els moments de desànim i que sempre fa més lleuger allò que és feixuc, la gestió adequada dels conflictes i de les discrepàncies amb els altres...

31. Cultivar el perdó

Som persones humanes:

i això vol dir que tots rebem ferides i en fem,

conscientment o sense adonar-nos-en ni voler-ho.

Perquè som humans,

tots necessitem perdonar i ser perdonats.

Perdonar no es fa en un tres i no res; necessita el seu temps, primer per a comprendre exactament què ha passat i destriar què és cosa de l'altre —l'agressió que he rebut— i què és cosa meva —el dolor de la ferida, que potser he sentit brutalment perquè ha tocat algun punt flac meu o algunes ferides anteriors. Després em cal temps per a enfadar-me, per a sentir i expressar la meva còlera, com si donés una empenta ben forta al qui m'agredeix per desempallegar-me'n. Només al final d'aquest recorregut, que pot ser més curt o més llarg, serem capaços de perdonar de cor sentint-nos del tot alliberats, lluny de viure el perdó com una derrota o una humiliació.

Com en totes les coses de la vida, tot anirà més bé si deixem de banda el dramatisme. Si ens anem acostumant a demanar disculpes a cada desencert, perdonar-nos mútuament serà molt més fàcil: no hem quedat que tots som humans? Doncs visquem amb més naturalitat les nostres imperfeccions i la necessitat de demanar disculpes i de disculpar generosament tot sovint.

I no oblidem que també s'ha de perdonar cadascú a si mateix. He d'acceptar que jo —ves per on!—tampoc no soc perfecta. Procuraré treballar per créixer en tots els aspectes —és clar que sí!—, però amb tota la modèstia del món per a acceptar la meva naturalesa humana, fràgil, incompleta i limitada. Quan soc conscient de les meves deficiències i puc abraçar amorosament tota la meva realitat —amb les seves parts lluminoses i també les seves parts fosques, tortes i malaltes—, visc de debò i descobreixo fins a quin punt valia la pena cultivar el perdó, encara que em costi.

 

30. Cultivar la comprensió

Per a sentir-nos bé, no ens calen grans coses;

només una mica de comprensió.

Per què ens dediquem, doncs,

a exigir-ne molta i a donar-ne massa poca?

Si ho pensem bé, en el fons d'un cor veritablement humà hi ha sempre un bon gruix de comprensió. I a la inversa: un dèficit marcat de la capacitat de comprendre l'altre és senyal d'un cor malalt, retorçat, eixarreït, deshumanitzat. I això, per desgràcia, ho veiem massa sovint.

Comprendre una persona no vol pas dir lloar i aplaudir tot el que fa, ni tampoc donar-li la raó tant sí com no, ni tan sols estar-hi d'acord. És fer-se el càrrec de la seva situació, de les circumstàncies que l'han condicionada i la condicionen, i sobretot, no voler estar contra ella per exigir-li qui sap què fins a ensorrar-la, sinó a favor seu, a prop seu, sentint-se de la mateixa naturalesa, la humana, tan lluny de la perfecció com del desastre total. Dins la comprensió no hi ha lloc per al judici, l'acusació, la desconfiança, els retrets, la condemna..., ni ens abocarà mai a fer la creu a ningú.

¿Com podria deixar de cultivar la comprensió per als altres, si jo mateixa anhelo per damunt de tot la comprensió dels que m'envolten? Cultivar-la passa per experimentar-la conscientment en la meva vida: per quines persones em sento especialment compresa?; què genera en mi aquesta comprensió?, bloqueig?, por?, malestar?, benestar?, ganes de millorar?, una energia renovada?... És molt important arribar a ser comprensiu amb un mateix —que, ja ho hem dit, no vol pas dir donar-se la raó sempre ni aplaudir-s'ho tot— per a arribar a ser-ho amb tothom, i també a la inversa, com ha estat el meu cas, que he començat per intentar ser comprensiva amb els altres i això m'ha portat a aprendre a ser-ho també amb mi, superant una autoexigència desmesurada que em feia mal a mi i a tots els qui en rebien la projecció. Com ja és sabut, inconscientment, tendim a tractar els altres tal com ens tractem a nosaltres mateixos.

 

29. Cultivar la solidaritat

Sense ni una mica de solidaritat

no podem aspirar a viure:

irremissiblement, no podem passar de vegetar.

Probablement com en totes les èpoques, avui no podem aspirar a viure d'una manera autèntica si no cultivem una mica la solidaritat. I no m'hi refereixo tant com a pràctica, per digna i necessària que sigui, sinó com a actitud vital. Una persona tancada en ella mateixa i centrada a practicar el lema tan conegut dels egoistes —primer jo, després jo i sempre jo— que no hi doni més voltes: no arribarà mai a viure.

Desentendre's dels altres és un camí que no porta a res més que a vegetar. Sempre ha estat així, és així avui i sempre serà així, tant si els amics de les novetats constants s'ho creuen com si no.

Ens cal cultivar una actitud solidària com el pa que mengem. L'actitud interior fonda i conscient és l'única que pot generar accions constructives i transformadores senzilles i alhora potents, capaces de millorar l'entorn i, així, a través d'una infinitat de cercles concèntrics, d'alguna manera arribar a tota la humanitat. Tot allò que porti a valorar l'altre, a reconèixer la seva dignitat i a procurar concretament el seu benestar és el que val la pena que cultivi: acollir, acompanyar, compartir temps, saber, amistat, crear espais de creixement, de suport, aprendre a treballar en equip, descobrir l'esperit cooperatiu... I —contra el que alguns pensen— tot això depèn molt més del cap, que sap plantejar, sospesar, valorar i decidir, que no pas d'una reacció emocional, que mou a donar cinc cèntims al qui li fa llàstima i ja es queda tranquil·la.

28. Cultivar el desig d'aprendre 

Voler aprendre és signe de salut, de vitalitat, de possibilitats noves,

i es riu dels anys que tenim, perquè no són pas aquests

els que defineixen i configuren la nostra vida,

sinó el desig i la capacitat d'aprendre.

Sempre és bo aprendre, és clar que sí!, però ara mateix no em referia a les moltes «coses» que podem aprendre cada dia. La curiositat intel·lectual o vital és una gran cosa —no en podem dubtar—, però tant la possibilitat d'aprendre a fer coses interessants com la inquietud que ens mou a informar-nos, a buscar i a trobar els coneixements que ens falten per a poder-ho fer, queden molt enfora d'allò que som i vivim.

El que val més la pena de cultivar és el desig d'aprendre les millors maneres de viure cada una de les etapes de la vida. En aquest sentit, la vida de tots els altres és ben bé un llibre obert i, si el sabem llegir, hi trobem un munt d'ensenyaments que ens poden estalviar moltes marrades en el camí que anem fent cada dia. 

El que s'enfada amb molta facilitat i és amic dels exabruptes, sovint es tanca portes amb la seva brusquedat; d'ell puc aprendre a tenir més autodomini, a no prendre'm les coses tan a la valenta. El que sempre vol ser el centre i genera gelosies i envegetes arreu on va, m'ensenya que, per a viure, no em cal pas ocupar el centre de res i que la modèstia i la senzillesa ajuden sempre a crear un ambient no competitiu, sinó de col·laboració. El que té la mania de culpar els altres quan les coses no surten prou bé, m'ensenya la importància de l'autocrítica feta amb bonhomia... I, sobretot, de les moltes persones que van repetint gairebé sempre els mateixos patrons de conducta, sense avançar ni poc ni gaire, n'aprenc la necessitat de reflexionar sobre la pròpia actuació, les motivacions, etc., i de buscar orientació si cal. El que realment importa és anar aprenent i creixent.

27.  Cultivar l'esperit crític 

Sense pensar per nosaltres mateixos

no podem pas arribar a viure;

per això n'hi ha tants que només arriben a funcionar

o, en el pitjor dels casos, a vegetar.

Això de cultivar l'esperit crític s'ha d'entendre bé: evidentment, no es tracta pas d'acostumar-se a jutjar a tort i a dret, ni de criticar-ho tot com un simple mastegatatxes, és a dir, aquella persona que sempre remuga i que en tot troba què dir. Es tracta d'atrevir-nos a pensar per nosaltres mateixos, sense repetir com un papagai el que diu tothom o el que posa en circulació qualsevol influenciadora de mala mort, amb més desimboltura que formació.

La capacitat de pensar per nosaltres mateixos tots la tenim i no l'hauríem d'inhibir per cap mena de por ni de prudència, ni tampoc deixar-la com els arbres del bosc, cosa que podria fer-la degenerar de moltes maneres, abocant-la a l'arbitrarietat subjectiva, a la formulació irracional o a la poca-soltada. L'hem de cultivar.

 

Tots els músics saben que de tant en tant han d'afinar el seu instrument. També tota persona ha de treballar el seu pensament, els criteris que l'orienten i els conceptes que l'estructuren. Cultivar és una tasca de llarga durada —de fet dura tota la vida— que inclou el coneixement del propi pensament i dels que sentim proclamar; la reflexió i l'anàlisi; el contrast amb el pensament d'altres, directament, però sobretot per la lectura, la formació; el plantejament dels límits, com ara distingir entre qüestions opinables i drets, per exemple, o bé la conveniència d'expressar o no el meu pensament quan pot posar en joc el respecte a l'altre. Cultivar el sentit crític mobilitza totes les nostres facultats i ens evita quedar-nos «aparcats» en un mer vegetar o, a tot estirar, en un simple funcionar, que no és encara viure, per més que ho sembli.

 

26.  Cultivar l'esperit ecològic

A més de la responsabilitat directa

dels qui remenen les cireres i tallen el bacallà

en la qüestió de la conservació de la natura,

també nosaltres hem de fer un llarg camí

de canvi de mentalitat i d'hàbits.

L'ecologia no és una assignatura opcional, sinó obligatòria. Aquí no ens hi va el curs o la carrera: ens hi va la vida! Jo no puc legislar, crear normes i fer-les complir, és veritat. Però puc aprendre a gestionar com cal l'energia, el consum, els residus, etc., de casa meva. I, sobretot, tinc l'obligació moral de formar-me per a saber decidir adequadament sobre qualsevol qüestió que afecti la conservació i el bon estat de la naturalesa.

Es tracta de fer un camí, que serà més o menys llarg i costerut, segons sigui el grau de consciència i l'actitud que mantinguem prèviament. Cal passar de ser potser uns depredadors indiferents, que espremen la natura sense escrúpols i ho deixen tot fet un desastre, a descobrir-nos com a éssers que formem part de la natura i a cuidar-la, com cuidem el cos. Cal passar de pensar només en nosaltres i els nostres gustos i necessitats —sovint falses—, a pensar en les necessitats reals de tots, comptant també amb els que vindran temps a venir. Hem de deixar enrere un munt de coses: la idea errada que la felicitat ve de les coses que tenim; la neurosi de voler lluir per espatarrar els altres; la mania d'acumular; el gust per enganyar-nos... Deixar enrere l'estupidesa, el consumisme i la insolidaritat, i obrir-nos al coneixement, a la sobrietat i a la llibertat i la calidesa de la germanor.

Menys és més, no en dubteu. I no és un joc de paraules. Menys coses: més temps, més llibertat, més contacte interpersonal... Cultivar l'esperit ecològic és tot això: decréixer, simplificar, retornar als costums més naturals, alliberar-nos de falses necessitats i de rutines socials, fer fora la por de tenir personalitat, atrevir-nos a començar canvis i millores, provar de reduir residus i compres —els residus de demà—, reutilitzar, aprofitar i ser creatius en l'aprofitament... Si ho faig sense ansietat, aconsegueixo ser molt més lliure. Que no me n'oblidi: menys és més, menys és més...

25. Cultivar el coratge 

Per a viure de debò necessitem coratge,

i també per a emprendre qualsevol activitat,

o per a ser fidels a les pròpies conviccions...

Necessitem coratge per a tot.

Tant en l'àmbit del fer com sobretot en el del ser, necessitem coratge. Un coratge fet de reflexió, de convenciment, de determinació i de resistència. Tan allunyat de la pusil·lanimitat com de la imprudència i de les formes pomposes i marcials, el coratge autèntic no s'exhibeix, no suporta l'autobombo... No té gota de duresa; és discret perquè és interior i arrela en la confiança.

Què seríem tots plegats sense el coratge? Una colla de gent derrotada abans de començar qualsevol batalla, espantadissa i sempre desanimada. Enfocats sempre a la deserció, magistralment glossada per Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda: «L'única mort és desertar».

La vida quotidiana, com sempre, ens ofereix una infinitat d'oportunitats per a cultivar el coratge. Primera cosa i molt important: no queixar-nos, no lamentar res, que és una manera llefiscosa de perdre el temps i l'energia. Al contrari, agrair profundament tot el que tenim, que és moltíssim. Tots nosaltres anem vestits i calçats, no hem de viure en un abocador i podem menjar tres cops cada dia. I avui dia no tothom pot dir el mateix... Segona cosa: emprendre amb ànim totes les coses que hem de fer, tant les que ens agraden com les que no. Tercera cosa: no rendir-nos, no deixar penjat el que fem a la primera dificultat, sigui un règim per a perdre quilos, una rehabilitació que ens fa una mica de mal, un aprenentatge que ens costa... Quarta cosa: abandonar les excuses. Detectar-les i abandonar-les sense contemplacions, perquè són tan nocives que podrien arribar a privar-nos de viure de debò. La llista no s'ha acabat, però amb aquestes quatre primeres propostes, oi que ja en tenim per a anar fent?

 

24. Cultivar la jovialitat

Tots plegats faríem bé de dedicar la memòria

a les coses positives viscudes que donen goig i alegria,

en comptes de rememorar amb tot detall

inconvenients, dificultats i pegues de tota mena.

Tots voldríem tenir a la vora persones jovials, alegres, contentes de la vida; en canvi, voldríem que una distància molt gran ens separés de tots els que només fan que rondinar, queixar-se i lamentar-se. Em sembla que, a més de denotar que tenim molt bon gust, aquest desig ens fa veure ben clarament que la jovialitat, l'alegria, té molt més valor que repotegar i totes les seves variants. I què vol dir això? Que val la pena que jo cultivi aquesta actitud tan valuosa.

No es tracta d'aconseguir sigui com sigui un somriure permanent d'aquells d'anunci de dentífric, ni d'adoptar ansiosament unes maneres jovials per a agradar als qui tinc al voltant, sinó més aviat de tenir consciència de les moltes coses bones que he rebut i que vaig rebent cada dia, que són en si mateixes font d'alegria, i de deixar-la brollar, senzillament, conscientment i amb tota gratitud: existeixo i podria no haver existit; és innegable que tinc moltes limitacions, però també un munt ingent de capacitats; en tot el món no hi ha ningú com jo i el que jo no faci quedarà, doncs, per fer; i tot plegat sense dir res de totes les raons per a tenir esperança que em falta descobrir..., i d'una infinitat de coses més.

També hi ha moments a la vida que l'alegria de viure dorm reposadament com un nadó en el bressol, i a mi em toca esperar que es desperti mentre la gronxo. Són els moments de dol: per algú que m'estimava i que ha mort, o per una malaltia que m'ha deixat seqüeles, o per una etapa en què havia estat molt feliç i ja s'ha acabat... Aquest haver de passar el dol, que no puc saber ni quan durarà, em fa més realista i més humil. Em toca esperar, això sí, tot cultivant sense parar una actitud sempre positiva. Encara que em sembli que no, un bon dia el temps de dol s'haurà acabat, el sol sortirà de nou i tornaré a riure: l'alegria de viure s'haurà despertat, haurà saltat del bressol i tornarà a fer de les seves.

23. Cultivar l'acceptació

L'opinió d'aquell qui es pensa

que tothora la vida li demanarà el vistiplau

abans de presentar-li qualsevol novetat

és una fal·làcia. 

Les coses no funcionen així.

Hi ha només una porta que ens pugui dur a trobar el sentit de la vida: l'acceptació positiva de tot el que ens ha passat, de la nostra situació concreta a cada moment i de tot el que anirà venint. L'acceptació no és pas una actitud que s'aconsegueixi en un tancar i obrir d'ulls, per decisió de la voluntat —i encara menys l'acceptació positiva—, sinó que es va treballant llargament com una visió nova que es descobreix pas a pas i que es va imposant pel seu propi pes.

No tothom transita per aquest camí a la mateixa velocitat. Els més picaplets s'encallen temps i temps en qüestions pretesament teòriques, molt abans de traspassar la porta: «per què m'ha de passar això tan injust a mi, que precisament... bla, bla, bla...», i embolica que fa fort. Els que són més conscients de les pròpies limitacions, en canvi, són dels més ràpids; potser perquè estan més ben situats en la realitat: això és la terra; no el cel. També s'hi entretenen molt tots els estirats, bufats, creguts, fatxendes i altres bufanúvols que es pensen que són qui sap què.

D'acord amb tot això que he dit, cultivar i treballar l'acceptació passa pel realisme, per la modèstia, pel convenciment que no té cap mena de sentit estar barallats amb la realitat, ni respecte al que va succeir en el passat, ni al que configura el present, ni al que pugui passar temps a venir, o estar en un desacord permanent amb la vida, intentant donar lliçons del que hauria o no hauria de passar —matèria de la qual no tenim ni la més remota idea—, mentre desatenem la nostra pròpia tasca: acollir i viure positivament tots els fets o situacions que la vida ens presenta com el que són, una oportunitat per a aprendre i créixer.

22. Cultivar l'ordre 

A l'altre extrem de l'ordre hi ha el caos,

ni més ni menys,

el caos en les coses que toco, en el que dic,

en el que penso, en tota la meva realitat interior.

Quan no cultivem l'ordre, el caos —sovint ben disfressat de llibertat i d'espontaneïtat— ho va envaint tot silenciosament. Es comporta una mica com el rovell, que comença fent una taca i acaba foradant i destruint el teixit tacat. I una de les primeres coses que ataca acostuma a ser el sentit comú. Llavors els arguments i les raons que donem es van fent cada cop menys raonables, fins que, pel cap baix, les podem qualificar de surrealistes o, fins i tot, de pures animalades.

Estudiar atentament tant els arguments surrealistes com les animalades que molta gent profereix amb tot l'aplom pot ser molt instructiu. Veure les excuses i justificacions que s'arriben a empescar els altres és una bona via per a anar descobrint i desemmascarant les pròpies. Un cop haurem arribat en aquest punt, només —només?!— faltarà entrar en acció per desfer el mal camí seguit i tornar a la racionalitat per no abandonar-la. Cultivar l'ordre pot ser una bona manera de tornar a la racionalitat. Si us plau, no ens deixem entabanar per la idea absurda que això avui dia no ho fa ningú. Les paraules 'ningú' o 'tothom' assenyalen sempre una generalització, i generalitzar, ben pensat, ¿no és una manera subtil de faltar a la veritat? ¿Qui pot assegurar que avui dia 'ningú' no fa això de cultivar l'ordre, si no coneixem ni un 1% de la població (comptant només el nostre país)?

Cultivar l'ordre, per començar, pot incloure moltes bones pràctiques estabilitzadores: reflexionar abans de parlar; pensar una mica què vull fer i com ho faré, i fer el que m'havia plantejat fins al final; no picotejar ni pretendre fer tres coses alhora; endreçar i ben disposar el lloc on m'estic, ja que l'ordre o el caos extern afavoreix l'intern, i no pas poc; marcar un cert ordre per al menjar i per al descans, ja que la natura i el cos tenen i necessiten un ritme; fer allò que he decidit fer amb gust, amb una certa concentració, «estant aquí» amb el pensament, la percepció, la motivació i la convicció, buscant el sentit del que faig... L'ordre ens du a l'equilibri, a l'harmonia i al veritable descans.

 

21. Cultivar la compassió

En l'era digital, en què hi ha tants recursos per a tot,

ens assetja el perill real de la deshumanització.

Si ens deixem menjar per la indiferència,

acabarem sent uns monstres.

Arribat el cas, si deixàvem de ser persones —en el sentit més profund de la paraula—, de què ens servirien els màsters acumulats, els brillants currículums, els armaris atapeïts de coses i els estalvis ben guardats? No ens servirien de res.

La reflexió més lleu que puguem fer sobre aquesta qüestió ens fa veure ben clarament que hem d'evitar peti qui peti d'iniciar el camí de la deshumanització, un camí nefast que desemboca sense remei en la monstruositat: quan deixo de ser humà és que m'estic convertint en un monstre. Una cosa és important de recordar: la deshumanització no solament pot ser fruit de la misèria, sinó també ho pot ser —i ho és molt sovint— de l'opulència, encara que a alguns no els càpiga al cap. Quan veig un raspallet de les dents gairebé com un article de luxe, és que la misèria no em deixa arribar a ser persona; quan jo tinc tot el que desitjo i no faig res pels qui no tenen el que és imprescindible, ¿no he perdut ja el meu caire humà? Sens dubte, a poc a poc m'he anat deshumanitzant i m'he anat convertint en un monstre gèlid d'indiferència.

Què puc fer si veig que m'estic esgarriant per camins d'egoisme i d'indiferència? Sense cap mena de dubte, cultivar la compassió, deixar-me «tocar» per la necessitat de l'altre, tornar al caliu de la simpatia, de la benvolença, que anirà desglaçant progressivament el meu cor congelat i eixarreït. I fer-ho amb fets concrets: una trucada amable, una estona de companyia a algú que se sent sol, un simple detall en un moment delicat, una col·laboració solidària..., ja que les bones intencions han de prendre forma, s'han de concretar. Si no, es desfan com el fum i queden en no res.