34. Cultivar la serenor

Difícilment podrem arribar a viure bé

si ens mantenim agitats o desassossegats,

si ens deixem trasbalsar l'ànim

pel que ens digui el primer beneitó que passi

o per qualsevol cosa que succeeixi,

encara que no ens vingui gaire de gust.

Tots plegats necessitem aprendre a mantenir l'ànim calmat, sense deixar-lo alterar per provocacions, neguits o problemes que no són nostres. Per què hauríem de donar tant de poder als altres fins al punt de deixar que qualsevol subjecte aconsegueixi fer-nos sortir de fogó? En general, acostumem a ser molt reactius, massa. Així, si un em fa un desaire, per exemple, sento dintre meu moltes ganes de cantar-li les quaranta, mentre gairebé sento amb les orelles una veu interior que s'exclama: «Què s'ha cregut, aquest?». Ens és massa fàcil enrabiar-nos, picar-nos i alterar-nos. I així no anem enlloc.

Ens cal cultivar la serenor, de manera que puguem mantenir l'estabilitat de l'ànim per a afrontar adequadament el que vagi venint dia a dia. De fet es tracta de viure des del propi centre, des de les pròpies conviccions i desigs, atents a no deixar-nos arrencar del nostre lloc natural per res ni per ningú.

Arribarem a la serenor gràcies a valorar el silenci i a adquirir-ne l'hàbit —l'agitació i la cridòria no són pas pas camins que acostin a la serenitat; no cal ser gaire savi per a veure-ho—, també gràcies a valorar l'ordre, la regularitat, l'harmonia, la bellesa de les coses ben fetes... Necessitarem ser reflexius per a analitzar, comprendre, refer el que no va gaire a l'hora, plantejar nous camins de coneixement i d'experiència, inventar maneres de superar esculls... Ens caldrà també redescobrir la lentitud i incorporar la calma al nostre ritme personal, encara que ens costi. En el fons —un altre dia en parlarem—, també és una qüestió de llibertat.