32. Cultivar la modèstia

Molt sovint oblidem que som humans

i mantenim unes expectatives,

sobre nosaltres mateixos i sobre els altres,

que no són pròpies de la nostra naturalesa humana,

sempre fal·lible, imperfecta i limitada.

Una mica més de modèstia, amics.

Avui dia la modèstia no té gaire bona premsa. Ara bé, perquè tots plegats vegem ben clar el poc cas que hem de fer de la popularitat d'una determinada actitud, l'experiència ens diu exactament el contrari: que bé que estem al costat d'una persona que se sap i s'accepta com a persona humana, que no s'exigeix a si mateixa allò que no pot donar i que no es deixa imposar expectatives exagerades pels altres...! No ens sentim pressionats per la seva exigència, ni amoïnats pel seu perfeccionisme, més aviat ens sentim convidats sense paraules a ser tal com som.

Cultivar la modèstia no és de cap manera abaixar el llistó, ni retallar les aspiracions, ni afavorir la mandra, sinó treballar sempre per millorar, però tocant de peus a terra, recordant que la perfecció no és pròpia de la naturalesa humana i que ningú de nosaltres no pertany a la nissaga dels deus de l'Olimp.

Les actituds pomposes i «operístiques» no serveixen per a cultivar la modèstia. Sí que poden servir les actituds en si ja una mica modestes: la constància, la perseverança, la reflexió sobre el camí que anem fent, l'observació i l'escolta atenta dels qui van més endavant que nosaltres, almenys en aquesta faceta, la renovació del bon ànim, com qui recarrega les piles gastades, el bon humor, que contraresta tan bé els moments de desànim i que sempre fa més lleuger allò que és feixuc, la gestió adequada dels conflictes i de les discrepàncies amb els altres...