31. Cultivar el perdó

Som persones humanes:

i això vol dir que tots rebem ferides i en fem,

conscientment o sense adonar-nos-en ni voler-ho.

Perquè som humans,

tots necessitem perdonar i ser perdonats.

Perdonar no es fa en un tres i no res; necessita el seu temps, primer per a comprendre exactament què ha passat i destriar què és cosa de l'altre —l'agressió que he rebut— i què és cosa meva —el dolor de la ferida, que potser he sentit brutalment perquè ha tocat algun punt flac meu o algunes ferides anteriors. Després em cal temps per a enfadar-me, per a sentir i expressar la meva còlera, com si donés una empenta ben forta al qui m'agredeix per desempallegar-me'n. Només al final d'aquest recorregut, que pot ser més curt o més llarg, serem capaços de perdonar de cor sentint-nos del tot alliberats, lluny de viure el perdó com una derrota o una humiliació.

Com en totes les coses de la vida, tot anirà més bé si deixem de banda el dramatisme. Si ens anem acostumant a demanar disculpes a cada desencert, perdonar-nos mútuament serà molt més fàcil: no hem quedat que tots som humans? Doncs visquem amb més naturalitat les nostres imperfeccions i la necessitat de demanar disculpes i de disculpar generosament tot sovint.

I no oblidem que també s'ha de perdonar cadascú a si mateix. He d'acceptar que jo —ves per on!—tampoc no soc perfecta. Procuraré treballar per créixer en tots els aspectes —és clar que sí!—, però amb tota la modèstia del món per a acceptar la meva naturalesa humana, fràgil, incompleta i limitada. Quan soc conscient de les meves deficiències i puc abraçar amorosament tota la meva realitat —amb les seves parts lluminoses i també les seves parts fosques, tortes i malaltes—, visc de debò i descobreixo fins a quin punt valia la pena cultivar el perdó, encara que em costi.