La insatisfacció, 

una mala companya 

Com una mena de teranyina espessa,

ens va embolicant i estrenyent,

i dissimuladament ens va portant pas a pas

cap a la rutina, el tedi, la desmotivació

i l'autocompassió més desconsolada.

 

Sap disfressar-se molt bé de realisme, de seny o fins i tot de res en concret, la insatisfacció, mentre ens va xuclant la vitalitat, insaciable. És com un paràsit, que no veiem per enlloc, però que se'ns fica a la sang i se'ns va menjant totes les defenses. Sovint, com una boira espessa, humida i freda, se'ns esmuny inadvertidament per qualsevol finestra que hagi quedat mig oberta, i ens vela el contorn vigorós de la nostra vida i de tot.

Si no ens sentim bé, mitjanament contents amb la nostra realitat tal com és, i ens trobem desganats i desanimats sense que hi sapiguem veure un motiu clar, potser sí que encara resultarà que aquesta paia se'ns ha instal·lat a dins sense demanar permís i se'ns va menjant les energies amb forquilla i ganivet, ben embolicada amb un tovalló d'aquells immensos, com els que ens lligaven amb un mig nus al clatell quan érem petits i anàvem a dinar a casa dels avis...

Si és així, com la farem fora? Perquè d'això es tracta: de fer-la fora sense contemplacions, de desempallegar-nos-en sigui com sigui, si cal a ventallots o a cops d'escombra, per a poder tornar a viure de debò. Per a tornar a estar contents de les moltes persones que ens valoren i ens estimen; de la infinitat de coses que podem arribar a fer per al bé dels altres i també nostre; de l'amistat, que és un tresor de gran valor; de la multitud de petites coses que ens alegren la vida... Més que a cops d'escombra, me'n podré desempallegar obrint ben oberts els ulls i fixant-me ben bé en les seves característiques, per no deixar-la entrar mai més dintre meu.

Aprendre de l'experiència

Tots tenim els nostres punts febles, 

aquells nusos que ens porten a obrar negativament,

com a reacció a determinades actituds,

en general amb ira, judici, antipatia i confrontació.

Si no aprenem del que ens passa, sempre repetirem el mateix bucle.

No es tracta pas d'una qüestió menor, ja que el qui no sap ser conscient dels seus punts febles o dels mecanismes que originen cadascun dels seus disgustos o conflictes amb un o altre, està condemnat a repetir invariablement —en una mena de versió moderna de la llegenda del comte Arnau— els mateixos errors.

Generalment això és el que els passa a les persones que no dubten mai ni una sola mica d'elles mateixes. Les veiem segures, blindades, sense cap escletxa per a poder replantejar i millorar res. Tot ho tenen explicat —més ben dit, definit— tal com els sembla que els convé. Està molt bé pensar les coses i reflexionar-les fins a veure-les una mica clares, però no hauríem de convertir mai les pròpies reflexions i conclusions en una mena de búnquer inabordable.

Mantenir sempre un mínim dubte sobre un mateix és la millor assegurança contra l'obcecació. Això és el que em permet de créixer i de no repetir irremissiblement la mateixa seqüència d'errors. No es tracta de tornar-se un cagadubtes, sinó de deixar-se interpel·lar en tota ocasió per qualsevol cosa: l'exemple d'un altre, una reconvenció, una crítica —ni que sigui àcida o ens sembli injusta i poc fonamentada—, una broma burleta... Cal tenir coratge per a no inflamar-se i no contraatacar, com ens demana la sensibilitat ferida, sinó dedicar tot el temps que calgui a veure si la crítica té una part de raó. La valentia i el desig de veritat ens ajudaran a no tancar-nos amb pany i forrellat en la nostra visió, sempre justificativa, i una altra vegada ens permetran de tenir una reacció més madura.

 

Aprendre a ser resistents

 

Al llarg de la vida sovint trobem pegues i dificultats;

ben poques vegades ens vindran ben de cara, les circumstàncies;

i el qui esperi que li ho portin tot ben preparat en una safata,

que busqui un bon seient per no cansar-se d'esperar.

Si volem tirar endavant hem d'aprendre a ser resistents, a fer-nos-en cada dia una mica més, en un treball personal silenciós i continuat. Al llarg dels anys ens en poden passar —i de fet ens en passen— de tots colors, però l'experiència i la convicció ens diuen que no ens hem de rendir mai. Miquel Martí i Pol, gran poeta i gran persona, té un vers molt categòric i contundent que fa blanc: "L'única mort és desertar". O rendir-se, que ve a ser el mateix.

En una societat com la nostra, amb un percentatge molt elevat de gent tova, delicada, neula i acovardida, que no aguanta pas gaire, hem de tornar a reivindicar l'anomenada cultura de l'esforç i la constància, i de les conviccions personals ben decidides que li fan de fonament. Si no anem per aquí, no arribem pas enlloc. Actualment, amb la situació tan complexa que vivim, que ha portat moltes famílies a la precarietat econòmica i social més absoluta, no s'hi val a queixar-se com una fleuma qualsevol del toc de queda nocturn que ens impedeix anar a ballar en una sala de festes, per exemple. Una mica d'objectivitat, si us plau! 

Un contrast entre mil de possibles: la meva besàvia, que era filla d'Esparreguera, com totes les seves veïnes anava a rentar al riu Llobregat i, a l'hivern, primer havia de foradar la gruixuda capa de gel a cops de picador... Tingueu present que aleshores no es feien servir guants de goma i tota la població lluïa uns penellons descomunals i empipadors com poques coses. Doncs bé, la meva besàvia era la dona més alegre i animosa d'aquest món, tothora riallera, jovial i divertida. No us fa pensar, això?

 Fer-se gran (i 3) 

La vellesa és l'etapa de comprovació per excel·lència:

La direcció vers la qual he orientat les etapes anteriors era la bona? 

M'ha portat a més veritat, més pau i més goig?

Durant el llarg trajecte, he après una mica a viure amb sentit?

Fer-se gran bé és acceptar la temporalitat de la vida tal com la coneixem aquí. És entrar en una etapa de gran realisme —digueu-ne humilitat, si us agrada més—, i ho dic per totes les pèrdues que anirem encaixant: perdrem amics i parents, perdrem forces, perdrem memòria, perdrem benestar, perdrem empenta i possibilitats... Sí, fer-se gran és anar caminant a poc a poquet cap a la irrellevància. Entremig de totes les pèrdues vivim un procés interessantíssim: el desinflament progressiu de l'ego. Després d'haver-nos donat molts maldecaps en etapes anteriors, ara ens el trobem primet i silenciós, conformat de quedar-se tancat en qualsevol calaix.

Contra el que pugui semblar al primer cop d'ull, la vellesa és una etapa rica, molt rica. Es perden moltes coses de fora, que tenen el seu valor, és clar, però que ara deixen pas a les de dintre, molt millors encara: senzillesa, comprensió, humanitat, saviesa...

Això si ens fem grans bé, que si ens fem grans de qualsevol manera: com ara fent el que ens doni la gana, és a dir, tot el que se'ns acudeixi menys això tan "inconvenient" de ser raonables; pensant que sempre tenim raó en tot, només faltaria!; ben aplicats en qualsevol fotesa, sempre que no sigui aprendre i créixer, no fos cas que, ni que fos per equivocació, aprenguéssim alguna cosa i féssim un pas de maduració... Si ens fem grans de qualsevol manera —deia—, ja podeu començar a compadir aquells que seran a prop nostre o que ens hauran de cuidar, pobrets.