Fer-se gran (i 3) 

La vellesa és l'etapa de comprovació per excel·lència:

La direcció vers la qual he orientat les etapes anteriors era la bona? 

M'ha portat a més veritat, més pau i més goig?

Durant el llarg trajecte, he après una mica a viure amb sentit?

Fer-se gran bé és acceptar la temporalitat de la vida tal com la coneixem aquí. És entrar en una etapa de gran realisme —digueu-ne humilitat, si us agrada més—, i ho dic per totes les pèrdues que anirem encaixant: perdrem amics i parents, perdrem forces, perdrem memòria, perdrem benestar, perdrem empenta i possibilitats... Sí, fer-se gran és anar caminant a poc a poquet cap a la irrellevància. Entremig de totes les pèrdues vivim un procés interessantíssim: el desinflament progressiu de l'ego. Després d'haver-nos donat molts maldecaps en etapes anteriors, ara ens el trobem primet i silenciós, conformat de quedar-se tancat en qualsevol calaix.

Contra el que pugui semblar al primer cop d'ull, la vellesa és una etapa rica, molt rica. Es perden moltes coses de fora, que tenen el seu valor, és clar, però que ara deixen pas a les de dintre, molt millors encara: senzillesa, comprensió, humanitat, saviesa...

Això si ens fem grans bé, que si ens fem grans de qualsevol manera: com ara fent el que ens doni la gana, és a dir, tot el que se'ns acudeixi menys això tan "inconvenient" de ser raonables; pensant que sempre tenim raó en tot, només faltaria!; ben aplicats en qualsevol fotesa, sempre que no sigui aprendre i créixer, no fos cas que, ni que fos per equivocació, aprenguéssim alguna cosa i féssim un pas de maduració... Si ens fem grans de qualsevol manera —deia—, ja podeu començar a compadir aquells que seran a prop nostre o que ens hauran de cuidar, pobrets.