Bons propòsits per a viure de veritat

13. Preparar el dia i revisar-lo

Si el que volem és viure de veritat,

no podem passar els dies a la babalà,

sense solta ni volta, com si haguéssim perdut el cap.

El fet que el temps passi i no torni dona gravetat a la vida de cada dia: cada moment és important i faríem molt bé de viure'l com a tal.

Que diferent és passar un dia, simplement deixant-lo «rajar», de viure'l amb tota consciència i atenció... Per això valdria la pena que ens féssim el bon propòsit de preparar cada dia o, potser millor, de preparar-nos nosaltres a viure cada dia amb tot allò conegut que comporta —una feina determinada, la trobada amb unes persones concretes, unes activitats convingudes, una celebració, una entrevista, una festa, un dia de descans, el que sigui...—, i també amb aquella obertura implícita necessària per a acollir tot el que no es pot preveure. Tot el que és imprevist ens ve sempre de nou, però no necessàriament ens ha de deixar fora de combat.

No tot s'acaba en la preparació de cada dia: després d'haver-lo preparat i de viure'l tan conscientment com puguem, només ens queda revisar-lo. Revisar el dia és mirar-lo amb lucidesa, sense voler-nos enganyar de cap manera, però també amb bonhomia, amb agraïment, sense judicis ni duresa. No ens caldrà fer gaires esforços per a veure allò que farem bé de no repetir, allò que ens convé de reforçar, allò que seria bo d'aclarir meditant-ho, aconsellant-nos o estudiant-ho detingudament. Revisar el dia és aprofitar-lo al cent per cent.

  

 

Bona Pasqua!

La festa cristiana de la Pasqua

és un esclat de vida i, doncs, de llum.

El qui té l'última paraula, Déu, ressuscita Jesús;

per això podem tenir esperança.

L'esperança no és cap vareta màgica, perquè el dolor no ens és pas estalviat, pel fet de tenir esperança, ni el desconcert, ni la soledat, ni el desamor, ni res del que punxa. Tenir esperança és més aviat com, per a un edifici, tenir fonaments. Saps de què i de qui, sobretot de qui, t'has refiat. Sovint he sentit tractar d'il·luminats els qui tenen esperança, com si fossin uns visionaris una mica bajanets i que s'ho empassen tot. En canvi, poques coses hi ha més sòbries i més poc ensucrades que viure —que intentar viure— «edificat» sobre el fonament de l'esperança que neix de la Pasqua.

Cadascú veu les coses com les veu, i, sobretot, les interpreta de la manera que li sembla més convenient, i és bo que sigui sempre així, perquè la llibertat no és pas una assignatura opcional, sinó aquell «ingredient» imprescindible que ens fa persones. Sense la llibertat, caiem inevitablement en la temptació infantil d'estalviar-nos decisions i responsabilitats, sense veure que així ens convertiríem en una mena de marionetes.

Moltes persones clarividents han coincidit a afirmar que sense una esperança no es pot viure. Conec molta gent que només té l'expectativa de fer fortuna, d'ascendir socialment, de fer més goig que ningú, i no para de fer mans i mànigues per aconseguir-ho, perquè no té altre horitzó que aquest, però a mi personalment tot això no em diu res i em sembla que no arriba ni a merèixer el nom d'esperança. Jo vull viure plenament, sense límit, i per això celebro la Pasqua, perquè és la font de la meva esperança, la vida plena que se'm regala ja ara, no pas per mèrits propis, sinó per bonesa i magnanimitat del qui la té. 

Bona Pasqua a tots!

Bons propòsits per a viure de veritat 

12. Aprendre a gestionar

el patiment

El patiment forma part de la vida;

per tant, no perdem el temps fent escarafalls

i procurem gestionar-lo

de la millor manera possible.

Hi ha molts aspectes que puc aprendre de la meva pròpia experiència i de la dels altres, com ara, per exemple, que no el podem defugir quan se'ns presenta i que no l'hauríem de buscar mai. Intentar defugir-lo és perdre el temps i buscar-lo pot ser un signe clar de malaltia psíquica. Una manera enrevessada de buscar-lo és patir per coses sense importància —com aquella fleuma que plorava perquè se li havia trencat una ungla— o bé per coses gruixudes que de fet no s'han produït i potser ni es produiran —com explicava amb encert una frase llegida en un llibre interessant que vés a saber quin títol tenia: «He sufrido terribles desgracias que nunca llegaron a suceder».

Quan em toca patir no puc fugir corrent, he d'abaixar el cap i estar-me en l'estreta trinxera que m'ha tocat, tant si m'agrada com si no. Potser mentrestant puc endreçar-la una mica —si serveix la imatge— i donar un cop de mà als altres «soldats», que estan en una situació semblant a la meva. Creure que el meu patiment és el pitjor del món és equivocar-me i caure en el dramatisme només serveix per a fer més pedregós el camí per on he de caminar. La racionalitat m'indica clarament quina és la millor actitud que puc tenir.

Quan pateixo em pot alleujar una mica la bona companyia d'alguna d'aquelles persones que m'estimen de debò, que em sabran escoltar i guardar les confidències, amb qui puc parlar del que vulgui i també callar. I, sobretot, obrir-me a la Presència que m'acompanya sempre —encara que no la vegi— i que m'ha promès que tot s'acabarà bé. L'esperança neix precisament aquí.