La vida no és cap broma

No és de per riure, la vida. El fet que visquem dins el temps, que passa i no torna enrere, afegeix gravetat al nostre viure. Podríem dir que la vida és inamovible, perquè, tant si li fem bona cara com si no, segueix el seu camí.



La vida és sòlida i potent. No la puc manipular de cap manera, ni entabanar, ni subornar, perquè no es deixa. No és com una padrina bleda, que si li toquem una mica la barbeta ja ens diu que sí de tot.

Tant és que ens hi enfadem com que li fem la gara-gara. Ella es manté igual, sense bellugar-se ni un mil·límetre. És per això que ens ensenya i ens permet créixer, perquè d'alguna manera ens hi "obliga". 

Aquesta "duresa" de la vida, que veig que fa enfurismar una munió de pobres mortals, que a d'altres els altera o els espanta fins a quedar fora de combat..., què voleu que us digui..., a mi em desperta agraïment, perquè reconec que em costa molt créixer i que, en el fons, és gràcies precisament a ella que ho puc anar fent a petits passos.

Com és la vida?

Ens convé aprendre com és la vida, conèixer i seguir les seves dinàmiques: si no, com podríem col·laborar-hi? És una qüestió important, encara que ens pot semblar estranya pel fet de no estar acostumats a plantejar-la. Posem-nos-hi?


El primer que salta a la vista és que la vida és un regal: no es pot comprar ni amb tots els diners del món sumats. Ens és donada gratuïtament. Per tant, només la podem acollir i agrair. I aprofitar-la, és clar. La primera equivocació en què podem caure (de fet veiem que molts hi cauen) és oblidar que és un do i prendre-la com si fos un dret adquirit.

També tendeix a refer-se per ella mateixa. Per exemple, és impressionant passejar poc després d'un incendi per un territori que s'ha cremat: tot és negre, carbonitzat, ple de cendra, però al cap de poc aquí i allà veiem que apunten nous lluquets verds. La vida va oferint sempre noves oportunitats, però no és pas qüestió de dormir a la palla ni de refiar-se, perquè tots estem submergits en el temps i també podem acabar perdent l'últim tren.

La vida és plena de saviesa i, en tota circumstància, ens ofereix una munió d'oportunitats i de camins per a arribar-hi.

Elogi de la sobrietat

Avui dia no se'n parla gaire, de la sobrietat, o més aviat gens, perquè no deu estar de moda. I es veu que perquè un valor sigui considerat valuós, es necessita el permís de la senyora moda. Si no fes pena, faria riure, la cosa...

Ja ens va bé, ja, obrir uns ulls com unes taronges: així podrem veure com abunden les manipulacions en aquest món de mones..., si ens deixem manipular, és clar. Una altra cosa interessant pot ser preguntar-se qui dictamina el que és moda i el que no ho és...  Evidentment, les coses valuoses tenen valor, ara i en tot moment, i les que no valen res no valen res, ni que les promoguessin tots els canals de televisió del món. Només faltaria!

La sobrietat és l'actitud més intel·ligent, fonamentada i sensata que els humans podem tenir respecte a tot. No és pas gasiveria, ni encongiment, ni manca de gust; ser sobri no és mai sinònim de ser ressec, ni de castigar-se...

És plenament harmònica, la sobrietat. Perquè sempre s'ajusta a la necessitat. Ho veiem molt clarament quan l'apliquem al parlar: la persona sòbria no cansa, no atabala mai ni fa mal de cap; expressa tot el que vol, però no s'excedeix. No entreté amb escarafalls que no serveixen per a res. Un punt de sobrietat va bé a tot arreu: en una comunicació científica, en la convivència diària, la decoració de l'espai, el propi vestir... I no parlem ja de l'administració. 

Col·laborar amb la vida

No és pas qüestió de jugar-se la carcanada ni de fer el ximplet. Gestionar bé el risc dia a dia és senyal de maduresa: fer les coses ben fetes, a fi de no perjudicar-se ni perjudicar ningú, i no jugar amb el perill és col·laborar amb la vida.

Quanta gent hi ha que, tot i omplir-se la boca del gran desig que té de viure, i de viure al màxim, manté un funcionament sense seny, com si volgués desmentir el que diu. Després se'n pica el cap, és clar, i de quina manera..., però Déu nos en guard d'un "ja està fet". 

Tot té les seves conseqüències. Això val per a tots els apartats: economia, esport, alimentació, descans, lleure... Si malgasto, després no arribo a final de mes; si m'atipo del que no em convé, em faig malbé el cos; si quan em poso al volant em comporto com un bestiota, puc acabar a l'hospital, al cementiri o en un jutjat; si soc un escarxofat o, a l'altre extrem, vull emular els campions sense tenir les seves facultats, acabaré malament, segur.

La vida és un miracle, un regal de primera sempre immerescut, no ho oblidem. No tenim cap dret a fer-la malbé. Al contrari, tots estem cridats a col·laborar-hi, aprenent i seguint les seves dinàmiques.

Cada vegada més coherents

El camí de la maduresa ens porta a tots a ser cada cop més coherents. La coherència de vida no és pas una assignatura optativa, si el que volem és viure de debò i no conformar-nos amb vegetar ni amb depredar, com tants.

No hi ha ningú que arribi a ser mai coherent del tot. Sigui com sigui, tendir-hi és propi de la persona que va creixent i madurant, de manera que el que un pensa, creu, diu i fa és cada vegada més semblant. Si no avancem per aquest camí ens convertim en persones lamentables, veritables caricatures del que podríem arribar a ser.

Ser coherent és ser d'una peça, autèntic, massís, podríem dir. El fet que avui, en la nostra societat, molts s'ocupin més de semblar que de ser, no és pas cap raó perquè nosaltres fem el mateix. 

Tots estem cridats a plantejar-nos la nostra pròpia coherència i a anar-la consolidant. Això no és cosa del temps de l'adolescència sinó de bastant més endavant, però tots hi hem de passar algun dia, si volem aprendre a viure.

Fer el dol

Al llarg de la vida passem diferents períodes de dificultats. En forma de malalties, canvis sobtats, conflictes, mort de persones que tenim a prop i estimem..., incideixen en la nostra vida i comporten pèrdues per les quals hem de fer el dol.

Fer el dol per una pèrdua requereix un temps: encara que la nostra actitud sigui conscientment positiva, hi ha els sentiments, que són autònoms i que van per on els dona la gana. Hem de deixar que s'expressin sense reprimir-los ni forçar-los, i sense mirar el calendari, perquè cadascú té els seus temps. Quan tornem a fer bromes espontàniament vol dir que ja hem assumit la nova situació i que ja hem retrobat la pau del cor, sense la qual és molt difícil viure.

La vida té una gran part que se submergeix en el misteri més insondable... Hem d'acceptar que dins nostre no acabem de saber què hi passa, i que això que hi passa no ho podem pas controlar, gràcies a Déu. 

Aquest procés de fer el dol no és de cap manera una llicència per a fer rebequeries de nen petit o malcriat, ni m'eximeix de treballar la meva actitud per mirar que sigui tan positiva i constructiva com em sigui possible. Ser conscient que estic fent el dol per una pèrdua m'il·lumina els moments més foscos i em dona força per a esperar que tot es vagi recol·locant. 

Elogi del bon tracte

Al primer cop d'ull el bon tracte pot ser que ens sembli un tret no gaire valuós, una mica com de segona categoria, però quan ens el mirem a través de la nostra experiència de relació amb els altres, descobrim de cop el gran valor que té.

El bon tracte és un conglomerat de característiques positives (estabilitat, comprensió, respecte, afabilitat, franquesa, flexibilitat, facilitat de comunicació...), que afecten la forma de relacionar-se d'una persona i que fan que un estigui bé al seu costat i que es vegi amb cor de prendre iniciatives amb ella. 

En qualsevol mena de convivència (parella, família, amics, companys de feina, veïns...) el bon tracte es demostra com un valor de primera magnitud, més important fins i tot que la intel·ligència, l'eficiència i, no cal dir-ho, que la bellesa més espaterrant. "Ja en tiraràs un bon tros a l'olla!", exclamaven els antics amb una sorna molt sàvia quan, badoc o pallús, valoraves coses no essencials.

Quan a la feina, per exemple, et toca suportar alguna persona amiga de fílies i fòbies, que depenent del temps està contenta o de mal humor, intolerant, dominadora i impulsiva, que per postres és rondinaire i tafanera, posem per cas..., et convences de cop que el bon tracte és un article de primera necessitat en la relació amb els altres.

Aprendre a acceptar

Discutir amb la realitat és senyal d'urc i, en el fons, d'estultícia. Cada cop que penso que tinc més raó jo que la vida m'enganyo de mig a mig. De fet em confonc: és més el meu ego qui vol que li donin sempre la raó i fer la seva, que no pas jo.

Quan discutim amb la vida, amb la realitat, posem en evidència la nostra immaduresa, perquè demostrem que ens falta molt de realisme: pretenem ser més forts que la vida, pretenem que sigui la realitat la qui aprengui de nosaltres i no al revés. I és una llàstima, perquè així ni aprenem ni creixem.

Vaig conèixer una persona que la paraula que feia servir més era: "però..."; va passar anys discutint-se amb la realitat i tirant pilotes fora, i així va perdre una infinitat d'ocasions de créixer i d'avançar. De tota manera, li estic molt agraïda perquè, encara que d'una manera negativa, em va ensenyar una cosa important: que aquest no és pas un bon camí.

Acceptar no és sinònim de resignar-se, ni tan sols d'adaptar-se. És molt més: deixar de banda l'ego, mentre es va desinflant, posar-me al lloc que em correspon (que no acostuma a ser el centre, ni la presidència, ni el lloc de més honor...), obrir-me de cor a la realitat i deixar de bon grat que m'ensenyi alguna cosa de bo.

Com aprofitar les dificultats

No les voldríem mai, les dificultats, però com que tant sí com no se'ns presenten sense demanar permís, potser que aprenguem a treure'n el màxim partit possible. Això és el que ens plantegem avui: com aprofitar les dificultats?

Les dificultats (digueu-ne contrarietats, contratemps, problemes, entrebancs o el que vulgueu) ens aporten moltes coses bones si les sabem prendre com allò que són: una oportunitat per a aprendre i créixer. 

De fet ensenyen més que qualsevol màster. Per què? Fixem-nos-hi bé: venen sense avisar i sempre ens agafen per sorpresa, no tenim cap mena de possibilitat de rebutjar-les ni de tornar-les al lloc d'on venen, ens trastoquen tots els plans que podíem haver fet... Això ens descol·loca totalment, i més ho fa com més ens pensàvem que dominàvem la situació. Un cop ben descol·locats, ja estem finalment una mica més en disposició d'aprendre alguna cosa essencial. 

L'experiència i el bon sentit m'han ensenyat que si vull aprofitar qualsevol dificultat per a aprendre i créixer, faré bé de no discutir amb la realitat. Callar, escoltar, mirar i esperar. Al seu temps veuré i comprendré moltes coses interessants, però ara encara no.

Què vol dir aprendre?

Les paraules més senzilles i les que més fem servir se'ns poden convertir molt fàcilment en una mena de bombolles: hi llisquem per damunt sense ni entrar en el contingut... Avui et convido a repensar això: què vol dir aprendre?

El diccionari ens diu més o menys que aprendre significa obtenir un coneixement o una habilitat que abans no teníem. Per això diem: "Després de la jubilació, el pare va aprendre l'alemany"; o bé: "A l'estiu vull aprendre a tocar la flauta".

Però això és aprendre coses externes, que, tant si les has après com si no, no et modifiquen la vida. I les actituds? Ah..., això ja és tota una altra cosa... Aprendre com a actitud és essencial per a viure de debò. I en l'actitud de voler aprendre hi ha, sobretot, obertura. No una obertura qualsevol, sinó aquella que arriba fins a assumir el risc de modificar l'espai interior: esquemes mentals, criteris, actituds de fons... 

Aprendre és vital per a viure de debò. Aquí sí que no tenim escapatòria: no hi ha pas cap possibilitat d'esquivar-ho. Si m'obro de debò puc aprendre, puc viure... Si em fa tanta por arribar a modificar l'espai interior que no sóc capaç d'obrir-me i em bloquejo com un pany rovellat, m'hauré de conformar a fer la viu-viu... La por és, doncs, un gran escull per a aprendre, per a viure i per a ser feliç.

La funció de les dificultats

Les dificultats de la vida, que curiosament encara ningú no ha trobat la manera de suprimir ni d'evitar, serveixen per a aprendre, que és una qüestió bàsica i un "ingredient" de debò imprescindible per a arribar a viure de veritat.

Sembla que això d'aprendre sigui una cosa poc important, ja que ho fan les criatures. I res més lluny de la realitat... Les coses fonamentals de l'existència, les aprenem de grans, quan ja fa molt de temps que som considerats adults. Una d'aquestes coses fonamentals és la funció de les dificultats.

En aquest món no hi ha ningú amb senderi que se senti satisfet amb les dificultats. No es tracta pas de buscar-les, lògicament, sinó d'acollir-les quan vinguin soles i d'aprofitar-les per al que serveixen: per a aprendre.

Si d'ençà que el món existeix, ningú no ha aconseguit suprimir ni evitar les dificultats, potser que deixem de perdre el temps miserablement intentant-ho també nosaltres i dediquem tots els esforços a descobrir la millor manera d'aprofitar-les, oi?

No podem improvisar

En la vida, en els moments de dificultat que de tant en tant tots passem, no puc improvisar en el que respecta a les actituds. No me'n puc treure cap de la màniga. Només tinc a punt les que ja tenia ben apreses i força practicades.

Els humans tenim una certa tendència diguem-ne "màgica", ja que molt sovint, en lloc d'encarar animosament la tasca d'aprendre alguna cosa en concret, estem ben convençuts que hi ha d'haver algun truquet, algun estratagema que faci drecera i ens estalviï la necessitat d'agafar el toro per les banyes i començar a treballar.

Doncs no. L'experiència i el sentit comú m'han ensenyat que no hi ha cap truquet: en totes aquestes qüestions, no podem pas improvisar. Si no tinc absolutament res a la nevera ni al rebost, no podré preparar un dinar per als meus amics, per senzill que sigui. Si no m'he entrenat primer, no podré fer el cim. Si cada dia m'atipo com un lladre, no podré mantenir el pes que em pertoca. I si sempre fes el que em dona la gana, peti qui peti, com sabria acceptar la limitació que m'imposa l'edat o la malaltia...?

Fer les coses ben fetes cada dia em surt a compte, perquè sempre tinc l'actitud necessària preparada. A qualsevol moment el senderi i la constància es mostren com a valors de molt preu, perquè és ben clar que a l'últim moment no podem improvisar.

Elogi de l'ordre

No sabria elogiar un ordre ensopit, encotillat i encotillador, castrador de tota creativitat i d'iniciatives pròpies..., però sí que vull fer l'elogi d'aquell ordre que ens descansa i ens torna a centrar després d'un temps una mica sobrepassat.

Un moment concret en què necessitem i apreciem molt l'ordre és tot just després de les vacances. Viure bé les vacances comporta sovint fer activitats diferents, seguir un altre horari, tenir un altre ritme, fer el que no et pots permetre durant el curs, etc. I ben bé que ens va.

Però arriba un moment que ja en tens prou. Quin gran descans ens proporciona, llavors, retornar a l'ordre de la normalitat! És com aquell que corre una bona distància esbufegant i quan arriba al seu objectiu pot deixar de fer aquell esforç afegit i, finalment, recuperar una respiració ritmada i tranquil·la.

El nostre cos, sobretot amb el ritme cardíac i respiratori,  ens ensenya a apreciar l'ordre i a buscar-lo com a necessari i benèfic. No podem anar sempre esbufegant, volent fer tres coses alhora i estar a diversos llocs al mateix temps... Ens cal saber tornar a l'ordre cada cop que rondem el caos.

Mirar els altres per aprendre

És bastant freqüent mirar els altres per xafardejar; també ho és mirar-los per criticar. Però tant una cosa com l'altra no ens aporta res de bo. El que sí que té sentit és mirar els altres per aprendre, com qui llegeix un llibre o escolta un testimoni.

Xafardejar i criticar tenen força coses en comú: hem de confessar que totes dues activitats són divertides (si no ho fossin, no tindrien tants practicants); exploten la part morbosa que tots tenim, més cultivada o no tant, depèn de cadascú; i, sobretot, desactiven el propi creixement perquè ens distreuen de la nostra tasca activa de viure i ens situen com a simples espectadors de la vida dels altres. És per tots aquests motius que podem afirmar en veritat que xafardejar i criticar no ens aporten res de bo.

Una altra cosa molt diferent és mirar els altres per aprendre. I això sí que és altament beneficiós i interessant. Mirar els altres amb aquest objectiu no m'aparta ni un mil·límetre de la meva tasca de viure. És com quan llegeixo un llibre de contingut, que no em distreu pas de la meva vida, sinó que l'alimenta i l'enriqueix.

Quan miro els altres per aprendre, la meva mirada és neta, lluny de la llefiscositat de la xafarderia o de la murmuració; també lluny de la duresa del judici i de la lletjor de la comparació. Només puc aprendre quan la meva mirada és neta i oberta.

Estar en la pròpia veritat

De fet, no hi ha altre "lloc" on estar i és el millor. És tan important, aquest "lloc", que tots hauríem d'aprendre el camí que hi porta, només si el que volem és viure de veritat, és clar. Perquè per a fer el paperina no calen indicadors.

Però (ai, mareta...) quina por que fa a més de quatre, això de la veritat! Com si fos un dimoni pelut!! Un dels drames dels humans és el gust per enganyar-se, quan això hauria de ser potser l'única cosa que hauríem de témer de veritat: enganyar-nos. El mal que té aquest gust és que es converteix ben fàcilment en una propensió.

Quantes persones veiem a prop nostre que tenen de si mateixes una imatge diguem-ne "corregida i augmentada". És clar que és molt convenient no considerar-se com un drap brut, perquè no hi ha ningú que ho sigui, però tampoc no és convenient considerar-se millor que els altres, perquè tampoc no hi ha ningú que ho sigui.

La millor posició en la vida em sembla la senzillesa de "ser" tal com s'és en veritat. ¿Us sona allò de: "Si no fos per mi no sé què faríeu"; o allò altre de: "Si no hagués tingut mala sort, jo hauria arribat a ser..."? El nostre ego, a part de ser falsari, que en pot arribar a ser, de ridícul i pallús!

Més sobre
recuperar el coratge

Per a cadascú cada paraula té un ressò diferent. Tot i que no ho sembli, una de les coses que al llarg de la vida es mostren d'allò més útils és un bon coneixement i un ús ben ajustat dels sinònims. Ho dic pensant en el coratge.

Quan llegim alguna cosa que ens sembla interessant és un bon exercici repensar els conceptes principals i pensar com en diria, d'allò, jo. Perquè el més important d'una paraula no és la seva forma o la sonoritat que té, sinó la idea que expressa.

Per a mi "recuperar el coratge" té ple sentit, perquè em genera un ressò ple d'imatges i d'experiències, tant pel que fa al substantiu 'coratge' (que sento molt més resistent que 'valentia', paraula que em ressona més activa i combatent), com pel que respecta al verb 'recuperar', que m'evoca de seguida una situació que havia tingut i que per un motiu o un altre ja no tinc. I, sobretot, em remet a tots els moviments que em caldrà fer perquè allò valorat torni a ser meu i ben present.

Un altre parlarà més aviat de "trobar la força per a tirar endavant", o de "retrobar l'ànim"... ¿Veieu com hi ha paraules i expressions que actuen com una paret i altres que actuen com un balcó? Les primeres ens deixen igual i les segones ens obren a una infinitat d'imatges, sentiments i experiències que ens fan vibrar i ens mobilitzen.                                                                                                                                                                

Agrair ens centra

Quan per circumstàncies que poden ser molt diverses (presses, replegament, manca de reflexió, atonia, estrès, tristesa...) ja ens comencem a descentrar, una de les coses que més ens poden ajudar a centrar-nos de nou és agrair.

Per què? Deu ser perquè l'agraïment és una actitud que pertany a l'esfera de la gratuïtat i ens hi ressitua de cop... De tant no cuidar-la o cuidar-la poc, aquesta esfera se'ns ha anat fent xica i escarransida. Qui sap si és per això que tanta gent fa cara de prunes agres...!

Agrair és alliberador, realista i assenyat. En la vida el que és més important se'ns regala. Vegem-ho, si no: què és el més important de la vida? La vida! I la vida és un do, un regal i ha estat donada a tothom. Quan un faci autopropaganda i afirmi als quatre vents que no deu res a ningú perquè s'ha fet a si mateix, mereixeria que li diguéssim amb tota desimboltura: "au, vés, que et moqui la iaia!"...

Ser agraït neix de descobrir les moltes meravelles que es poden arribar a produir en la vida quotidiana i que venen de més enllà d'un mateix: una conversa interessant, una trobada inesperada, una bona notícia, un somriure o un gest d'amistat, aprendre alguna cosa nova, percebre un punt de bellesa en algun lloc... I redescobrir que tot és un regal!

L'altra cara de la moneda

En el cas de l'agraïment, l'altra cara de la moneda és ni més ni menys que l'exigència i la queixa, dos mals camins que no duen enlloc. Bé, sí, porten a l'enduriment i a l'engany de creure que tota acció de relleu en la vida prové d'un mateix.

Quan trobo algú que pensa així (encara que ho dissimuli se li nota d'una hora lluny, com si portés un llum groc giratori com els escombriaires), em venen ganes de preguntar-li si va patir gaire parint-se a si mateix, o bé com s'ho farà per a enterrar-se o incinerar-se un cop mort... La veritat és que tanco la boca ben fort i me'n penedeixo de seguida, però confesso que l'impuls hi és.

A vegades he sentit dir a algú que una determinada persona li havia destrossat la vida. No soc ningú per a negar el poder malèfic d'aquesta determinada persona ni per a donar-ne fe, però sí que us puc ben assegurar que aquestes dues actituds (tant la queixa com l'exigència) sí que poden destrossar la vida de qualsevol.

La veritat és que semblen més innòcues del que són i, sota una perillosa aparença de normalitat, fan més mal que una pedregada seca: maten la senzillesa, enfosqueixen el sentit comú, ensorren la pau del cor, ofusquen la raó, paralitzen els bon sentiments, fan naufragar la felicitat de les petites coses... Per què continuar? Tots plegats farem bé de guardar-nos-en.

Ser cada vegada més lliures

És a això que hauríem d'aspirar tots, ni més ni menys, si volem aprendre de debò a viure. Quan ja no aspirem a l'autèntica llibertat, malament rai... Vol dir que per alguna raó o altra hem deixat el bon camí i anem contra direcció.

Quan dic llibertat no em refereixo a això que molts entenen: fer el que em ve de gust o em dona la gana, que sovint no coincideix ni poc ni gaire amb el que considero més convenient, saltar-me alegrement tots els límits i tenir-los simplement per romanços, obrar irreflexivament, per impuls o amb visceralitat.

Ser més lliures haurà de passar necessàriament, és clar, per detectar imposicions i deslligar-me'n. Sabent per experiència que les imposicions no solament venen de fora, sinó que moltes vegades també procedeixen dissimuladament de dintre. Sovint els meus esquemes mentals més rígids i inqüestionats es disfressen amb alguns fils, cordes o fins i tot cadenes que tendeixen a travar-me. Aprendre a viure serà també aprendre a deslligar-me de tot el que tendeixi a immobilitzar-me.

Aquesta llibertat a què aspirem és com una mena de macedònia feta de moltes coses bones: lucidesa, profunditat, harmonia, creativitat, desig de veritat i plenitud, vitalitat, goig, ganes de créixer...

Recuperar el coratge

Vet aquí una tasca que haurem de fer segurament diverses vegades al llarg de la vida. Sense coratge no es pot viure. I en la vida hi ha moltes coses que ens poden erosionar, descol·locar o fins i tot desmuntar. Hem d'aprendre, doncs, a recuperar el coratge.

Què deu ser, això del coratge? El diccionari parla de "fermesa de cor davant les dificultats", de "valor" i de "resolució". Recuperar el coratge seria, doncs, tornar a aconseguir una bona posició davant la vida. Una posició realista, però valenta, constructiva i decidida.

Arronsar-se impedeix viure, és clar. Estar sempre desanimat, esporuguit, menystenir les pròpies possibilitats, sentir-se derrotat abans de començar la lluita és, doncs, amb tota evidència, una mala posició davant la vida.

Però a l'altre extrem també hi ha moltes actituds errònies: menjar-se el món amb forquilla i ganivet, anar pel món amb aires de perdonavides com si un estigués per damunt del bé i del mal, i ja ho tingués tot après o superat és també una mala posició, simplement perquè no és veritat...

La por que duem encastada

Quan tinc por, concretament, què és el que temo? En el fons, el que més por em fa és que em vegin tal com sóc realment... i que no els agradi. Un cop en aquest punt, només tinc dues opcions: decantar-me per la transparència més lliure o per la disfressa més absoluta.

El gregarisme de la societat ens fa témer la solitud. Però buscar l'aprovació dels altres per a sentir-se segur i bé és equivocar-se de mig a mig, perquè el que realment em convé és l'esforç d'integrar-ho tot: aspiracions, conviccions, pensament, sentiments, accions... i aquest treball és bàsicament personal. ¿Com podria aspirar a la unió amb els altres (alguns dels altres), si per dins no estic ni unida amb mi mateixa?

Potser el que em cal en primer lloc és entrar endins, anar més a fons, allunyar-me decididament de la superficialitat. Des de ben endins puc gaudir de la meva pròpia amistat i companyia (fonament necessari per a totes les altres relacions autèntiques) i de la veritable companyia i amistat amb molts altres. Aquesta amistat meva és, si fa no fa, una gran complicitat de totes les meves facetes apuntant sempre al creixement i a la plenitud.

Quina llàstima que tantes persones visquin encara en estat de recriminació constant, barallades amb si mateixes! Tiren pedres a la pròpia teulada en lloc d'anar a favor seu. Si un mateix no és el millor amic, sinó un enemic, alguna cosa grossa passa...

Aprendre a confiar

Saber confiar deu ser gairebé sinònim de saber viure. Hi ha massa gent que no acaba de saber viure del tot perquè no ha acabat d'aprendre a confiar. I quan dic això no elogio pas una candidesa acrítica i babaua, sinó que subratllo que controlar és una il·lusió.

Conec algunes persones controladores, i els estic molt agraïda, perquè m'ensenyen que intentar controlar-ho tot no serveix de res; bé, sí: serveix per a augmentar gratuïtament la pròpia tensió i ansietat, mentre la vida fa el seu fet, i sembla ben bé com si em fes pam i pipa. És a dir, que no val pas la pena d'anar per aquest camí. Ens cal aprendre a respirar a fons i confiar. Simplement confiar. 

Per què ens ha de costar tant confiar? Sospito que la confiança va associada a molts altres valors: el reconeixement dels propis límits, diguem-ne humilitat o realisme, tant se val; la capacitat d'admiració d'allò que jo no tinc i l'altre sí, o simplement que té la vida; la senzillesa en la percepció de la realitat i també com a actitud permanent. En la mirada de les persones controladores que conec, hi llegeixo por, una por tremenda que les du a controlar, sempre a l'aguait de qualsevol cosa imprevista... Quin estrès més gran! 

Aprendre a confiar comporta també distingir en quins altres concrets puc dipositar la meva confiança i en quin grau. I de quins altres més val que passi de llarg després d'una salutació tan versallesca com vulgueu. No és qüestió de judici. És qüestió d'experiència, de nas i també, i molt, d'autoconeixement.

El miracle de cada any

Després del fred, o convivint encara amb ell, amb ruixats, ventades, temps inestable, castells de núvols més o menys espectaculars, cada any arriba la primavera, amb el seu esclat de llum, de colors, de verdor i de vida renovada.

Per a viure la primavera em sembla que primer de tot em cal adonar-me'n, d'aquest miracle, respirar-lo més a fons, omplir-me'n els ulls, els porus, tot el cos... Quants urbanites sembla que hagin oblidat que són natura, i que cada any també dins seu es produeix el miracle de la rebrotada i de la florida! 

És quan me n'adono, que en puc gaudir i alegrar-me'n. La primavera porta vida, renovació, alegria... És ella mateixa una prova indiscutible per a l'optimisme: una força que ve de dins rebenta totes les branques resseques i les cobreix d'un nou fullatge tendre i gemat.

Ara que comença la primavera vull viure-la més de ple en tots els àmbits: estètic, vital, físic, mental, espiritual... Córrer les cortines i omplir-me els ulls de la verdor acabada d'estrenar; sentir-me i sentir-ho tot des d'aquest miracle repetit i sempre nou; anar a la muntanya i respirar a ple pulmó; deixar entrar el sol també en la ment, que fongui la boira de tot pessimisme, d'esquemes inamovibles, de la mandra de pensar, de pors resclosides...; i també deixar entrar el sol de la Pasqua, la Primavera dels cristians, en l'esperit: només de tu, Jesús, puc esperar-ho tot.