Estar en la pròpia veritat

De fet, no hi ha altre "lloc" on estar i és el millor. És tan important, aquest "lloc", que tots hauríem d'aprendre el camí que hi porta, només si el que volem és viure de veritat, és clar. Perquè per a fer el paperina no calen indicadors.

Però (ai, mareta...) quina por que fa a més de quatre, això de la veritat! Com si fos un dimoni pelut!! Un dels drames dels humans és el gust per enganyar-se, quan això hauria de ser potser l'única cosa que hauríem de témer de veritat: enganyar-nos. El mal que té aquest gust és que es converteix ben fàcilment en una propensió.

Quantes persones veiem a prop nostre que tenen de si mateixes una imatge diguem-ne "corregida i augmentada". És clar que és molt convenient no considerar-se com un drap brut, perquè no hi ha ningú que ho sigui, però tampoc no és convenient considerar-se millor que els altres, perquè tampoc no hi ha ningú que ho sigui.

La millor posició en la vida em sembla la senzillesa de "ser" tal com s'és en veritat. ¿Us sona allò de: "Si no fos per mi no sé què faríeu"; o allò altre de: "Si no hagués tingut mala sort, jo hauria arribat a ser..."? El nostre ego, a part de ser falsari, que en pot arribar a ser, de ridícul i pallús!