Tenir ànims per a donar-ne

Tots voldríem tenir a prop persones animoses que ens donessin ànims en moments de dificultat. Però això és passiu... La meva proposta és just al revés: per què no treballar per ser jo la persona que procura tenir ànims i en dona?

Mala actitud aquesta d'esperar que ens ho donin tot fet i pastat... La vida, gràcies a Déu, no és pas un bufet lliure, on tot està preparat, sinó un fogó on vas aprenent a guisar. La gràcia de la vida és viure-la, no que te la visquin.

Una de les millors coses de profit que podem fer és canviar la veu passiva per l'activa, com en un exercici de gramàtica: procurar ser per als altres tal com ens agradaria que els altres fossin per a nosaltres.

Procurar tenir ànims en tota ocasió està molt bé, però si només ho féssim per lluir un tarannà optimista i dinàmic, ens quedaríem a mig camí: els ànims no són per a lluir-se, sinó per a animar i sostenir els altres. No sé si us hi heu fixat, però hi ha gent que les passa ben magres, i una mica d'ànims no els sobrarien pas.

La pregunta

Hi ha moltes preguntes que fem per a saber, comprendre, interessar-nos... Però n'hi ha una que és "la" pregunta. Ens ressona per dins, i més val que ens la plantegem ara que no pas quan ja sigui massa tard: Què he fet pels altres?


Pot ser formulada en tots els temps verbals: què he fet pels altres?, què faig pels altres?, què crec que podria fer pels altres?, al final de la vida, què m'agradaria haver fet pels altres?...

Sovint molts cometen l'error de pensar que aquesta pregunta està reservada per a algunes persones especials, com ara la Mare Teresa de Calcuta o altres de característiques similars. Doncs no. "La" pregunta és per a tots: per a mi, per a tu i també per als qui defugen preguntes incòmodes (incòmodes per a la seva comoditat). Potser sobretot per a aquests...

I per què "què he fet pels altres?" és "la" pregunta? Perquè, contra el que alguns pensen, l'essencial en la vida no és tenir les butxaques ben plenes, ni saber molt, ni tenir una presència espaterrant, ni aconseguir renom i fama... L'essencial és aportar alguna cosa als altres; s'entén alguna cosa positiva, perquè de fabricants de coses negatives en sobren a tot arreu.

La llei més antiga

Contra el que algú pugui pensar, no és pas l'anomenada llei del talió (ull per ull, dent per dent). La llei més antiga és la de l'embut: un forat ample i un d'estret. Aquesta llei és a l'origen de molts mals en el món de tots els temps.

I no és que l'embut sigui en ell mateix un estri nociu o perillós perquè tingui dos forats, un d'ample i un d'estret; el que és nociu i perillós és el fet de quedar-me sempre l'ample per a mi i deixar l'estret per als altres.

Aquesta llei la portem tots inscrita en l'ADN. Però no ens esverem, perquè també tots portem inscrites a dins moltes altres lleis. Per exemple, la de l'estimació.

El que em sembla que cal és plantejar-se quina mena de persona vull ser, quina mena de vida vull viure (ja feia dies que no sortia la cadira de pensar...) i començar a treballar. Perquè això d'anar vivint com una fulla seca que el vent s'emporta no s'adiu gaire amb els éssers humans, que ens caracteritzem per tenir intel·ligència, llibertat i voluntat. Oi?

Dificultats per a la solidaritat

Totes es podrien resumir en cinc paraules: egoisme, individua-lisme, indiferència, excuses i sofismes. Totes aquestes coses condueixen a la gasiveria, la mesquinesa, la garreperia... En un mot: a ser uns cagamiques ronyosos i rancis.


Aquestes actituds que dificulten la solidaritat ens poden servir com a barem, ja que assenyalen el nivell d'humanitat de tota persona: si som molt egoistes (tant és si l'egoisme que gastem és un estar centrat en mi com si és estar-ho en "els meus"), malament rai; vol dir que estem sota mínims d'humanitat. Probablement, la maleïda indiferència ens ha anat deshumanitzant i l'empatia se'ns ha desinflat a poc a poc fins a ser només una paraula del diccionari. És llavors quan necessitem justificar-nos amb excuses i sofismes que ens acaben de deixar retratats.

Però allò de "primer jo, després jo i sempre jo" no du enlloc. Bé, sí, de fet du a la buidor i a la manca de sentit. Encara que tot m'ho hagi guardat per a mi o per als "meus", no soc feliç. ¿Havia oblidat potser que els diners i les coses materials no fan la felicitat? ¿O que fa més feliç donar que rebre?

El més important que tenim és, sens dubte, la vida. En això em sembla que coincidim tots. El temps, imparable, me la va prenent a mossegades. Per més que volgués, no podria guardar-la. Tant per tant, la dono. Tenint en compte que "només tenim el que donem", aquest és l'únic "egoisme" intel·ligent.