Dificultats per a la solidaritat

Totes es podrien resumir en cinc paraules: egoisme, individua-lisme, indiferència, excuses i sofismes. Totes aquestes coses condueixen a la gasiveria, la mesquinesa, la garreperia... En un mot: a ser uns cagamiques ronyosos i rancis.


Aquestes actituds que dificulten la solidaritat ens poden servir com a barem, ja que assenyalen el nivell d'humanitat de tota persona: si som molt egoistes (tant és si l'egoisme que gastem és un estar centrat en mi com si és estar-ho en "els meus"), malament rai; vol dir que estem sota mínims d'humanitat. Probablement, la maleïda indiferència ens ha anat deshumanitzant i l'empatia se'ns ha desinflat a poc a poc fins a ser només una paraula del diccionari. És llavors quan necessitem justificar-nos amb excuses i sofismes que ens acaben de deixar retratats.

Però allò de "primer jo, després jo i sempre jo" no du enlloc. Bé, sí, de fet du a la buidor i a la manca de sentit. Encara que tot m'ho hagi guardat per a mi o per als "meus", no soc feliç. ¿Havia oblidat potser que els diners i les coses materials no fan la felicitat? ¿O que fa més feliç donar que rebre?

El més important que tenim és, sens dubte, la vida. En això em sembla que coincidim tots. El temps, imparable, me la va prenent a mossegades. Per més que volgués, no podria guardar-la. Tant per tant, la dono. Tenint en compte que "només tenim el que donem", aquest és l'únic "egoisme" intel·ligent.