Aprendre a parar els peus

Si el respecte és un valor molt important per a mi, respectaré tothom i també em sabré fer respectar. No es tracta pas d'anar a garrotades amb el qui no pensa com jo, només faltaria! Encara que ell hi anés perquè li donés la gana.

Obrar amb respecte és relativament fàcil; el que ja no ho és tant és mantenir l'actitud respectuosa quan l'altre es mostra groller, provocador, agressiu... Llavors ser respectuós és ben bé una victòria sobre la pròpia visceralitat. I no oblidem que tots en tenim, de visceralitat.

Les poques vegades que he sentit com una punxada moltes ganes d'espinyar els morros del qui tenia al davant (sense que em passés ni un sol moment pel cap la idea de fer-ho, Déu me'n reguard!), ha estat sempre per la sorpresa que m'ha produït la barra del qui s'ha ficat amb mi. Una gran barra unilateral causa sovint una gran sorpresa i un gran desconcert. Com ho faré per a gestionar-ho de la millor manera possible?

La poca experiència que tinc, tant positiva com negativa, m'ensenya que si estic realment en mi, sentint-me jo mateixa conscientment lliure, em sento senyora dels meus valors i ja no deixo que ningú m'esgarrapi amb la seva barroeria. Llavors sóc capaç de mirar als ulls el qui manefleja i de dir-li amb tot respecte, suavitat i també amb tota la força: "Això no és de la teva incumbència", o bé: "Quan necessiti la teva opinió, no pateixis que ja te la demanaré". I, cosa molt important: quedar-me ben tranquil·la, sense enuig ni ressentiment.

El respecte d'un mateix

L'oposat a respectar-se un mateix no és pas respectar els altres, sinó no respectar ni a ells ni a mi. Fet i fet, encara que no ens ho sembli, el que apliquem en les nostres accions, referides als altres o a mi, és exactament el mateix.

El que passa és que hi ha encara moltes persones, sobretot dones, que fiquen automàticament qualsevol cosa que faci referència a un mateix al sac de les coses dolentes per egoistes. Greu equivocació! ¿No s'adonen que l'actitud interior és la mateixa tant si l'aplico als altres com a mi mateixa? El que importa és que sigui bona.

Això que passa amb el respecte, passa també amb altres actituds: valorar, estimar, disculpar, comprendre... Serà molt difícil que valori els altres, els tracti positivament, sàpiga disculpar-los, els comprengui..., si no em valoro, no em tracto bé, no em sé disculpar i no sóc comprensiva amb mi mateixa.

¿Tant costa comprendre que jo també sóc "un altre" i no pas un ésser excepcional per damunt de tots els altres? El que passa és que jo duc els peus ficats precisament dintre les meves sabates i no dins les teves o les d'aquell altre, ve-t'ho aquí. 

Respectar-se un mateix serà també algun cop fer-se respectar, defensar-se d'invasions, mantenir a ratlla algun barrut o més probablement algun ignorant..., sense per això haver d'inflar els morros a ningú ni perdre la pau ni els papers.

M'agraden les invasions?

A mi gens ni mica. I com que a mi no m'agraden, procuro (ho procuro sincerament, encara que no ho aconsegueixi pas sempre) no envair l'espai que és d'un altre. Quines coses fan que em senti envaïda? Bona pregunta per a la meva particular cadira de pensar!

Una invasió és sempre, en un cert sentit, una agressió. Sento com a invasions les conductes inadequades dels altres que afecten sobretot la meva llibertat. Per exemple, no m'agrada gens que em preguntin inquisitivament sobre qualsevol cosa personal. No em costa gens compartir sentiments, pensaments o actituds..., amb qui em sembla bé, quan em sembla bé o em ve de gust, però no em ve mai gens de gust que un amic o un conegut em comenci a preguntar amb tot detall com si treballés per la CIA. A la primera pregunta dec fer cara de sorpresa, a la segona, de prunes agres, i a la tercera... l'engego a fregar.

Una altra cosa que sento com una invasió és que un altre s'arrogui uns pretesos drets que no ha tingut la delicadesa ni de donar-me l'oportunitat de renovar, retallar o cancel·lar definitivament: presentar-se sense avisar, venir-me a veure per interès propi (d'ell, no meu), aprofitant tota l'estona per a parlar sobre coses que potser a ell sí que li interessen, però que a mi no i fins i tot em desagraden, immiscir-se en qüestions que no li pertoquen, perquè pertoquen només als amics més íntims... Hi ha persones (en conec poques, gràcies a Déu) que no saben estar on els correspon.

Davant d'aquestes conductes que em semblen del tot inadequades tinc sempre la temptació d'aguantar-ho tot com un màrtir, però ben pensat no crec pas que aquesta sigui la millor actitud. Respecte per als altres sempre, és clar que sí. I per a mi també!

Com ara jugar a la puça...

Me'n recordo molt bé, del joc de la puça de quan era petita. Ens omplia molts trossos de tarda d'aquells diumenges freds o plujosos en què no es podia anar pel món o, almenys, no era assenyat proposar d'anar a passeig o a fer visites.



Aquest joc de taula era molt senzill: calia anar fent saltar les fitxes del teu color de manera que anessin a parar dins un recipient. A força de jugar-hi, anaves adquirint destresa en això de fer saltar les fitxes com una puça.

El saltet que feia la fitxa em fa pensar sempre en l'impuls que necessito per a prendre cada decisió, un impuls que no és físic, sinó interior, que neix del propi convenciment, que creix amb la reflexió, però que pot tornar-se aiguapoll molt fàcilment si no s'arriba a concretar en una acció precisa.

Qui més qui menys, tots ens sentim temptats a postergar algunes decisions, sobretot les que pel motiu que sigui ens costen més de prendre. Però tenim molts recursos que ens poden ajudar molt a decidir-nos i a entrar en acció: servir-nos del calendari i marcar-nos dates per a actuar, buscar l'ajuda d'un altre que ens motivi a "complir", comprometre'ns amb una altra persona a fer allò que ens costa més... Com ha fet l'Emilià, un bon amic molt indecís que fa temps que està massa gras: mentre donava voltes sobre el que hauria de fer per a perdre uns quants quilos, es va anar engruixint encara més, fins al punt que ara ja no n'hi sobren vuit o deu, sinó quaranta o cinquanta. Finalment, veient que tot sol no se'n sortia, ha demanat l'ajuda d'un dietista, i ara fa un règim que li permet anar perdent pes progressivament sense esllanguir-se.

Investigar per dins

Com més i millor ens puguem conèixer, més plenament viurem. Per això és bo que anem aprenent a investigar per dins: observar-ho tot, percebre, contemplar, plantejar millores, provar d'aplicar-les, valorar-les, inventar, temptejar...

Aquest saber investigar per dins ens és tan necessari, bàsic i prioritari com saber llegir i escriure, que ha estat, és i serà sempre la base de tot el saber. Potser direu que on vaig amb això tan limitat de llegir i escriure, que avui és molt important tenir una formació superior, que si naps que si cols... No dic pas que no, però jo em pregunto: per a què em servirien els títols si no em capacitessin per a viure amb més sentit, més intensament, amb més goig propi i dels altres? Tots els diplomes que no m'acostin si més no una mica a aquest gran objectiu, per a què em serveixen? Només per a encendre foc.

De fet, és en la vida i no en una aula on aprovem o suspenem el gran examen: he après a ser feliç tal com sóc i tal com estic? Sé col·laborar al bé, al benestar i a la felicitat quotidiana dels qui tinc a la vora? 

La mateixa vida és l'assignatura principal i, alhora, la mestra experta que ens ensenya a viure-la d'una manera excel·lent. Però cal que m'hi dediqui a fons i que hi treballi, com un veritable investigador.