M'agraden les invasions?

A mi gens ni mica. I com que a mi no m'agraden, procuro (ho procuro sincerament, encara que no ho aconsegueixi pas sempre) no envair l'espai que és d'un altre. Quines coses fan que em senti envaïda? Bona pregunta per a la meva particular cadira de pensar!

Una invasió és sempre, en un cert sentit, una agressió. Sento com a invasions les conductes inadequades dels altres que afecten sobretot la meva llibertat. Per exemple, no m'agrada gens que em preguntin inquisitivament sobre qualsevol cosa personal. No em costa gens compartir sentiments, pensaments o actituds..., amb qui em sembla bé, quan em sembla bé o em ve de gust, però no em ve mai gens de gust que un amic o un conegut em comenci a preguntar amb tot detall com si treballés per la CIA. A la primera pregunta dec fer cara de sorpresa, a la segona, de prunes agres, i a la tercera... l'engego a fregar.

Una altra cosa que sento com una invasió és que un altre s'arrogui uns pretesos drets que no ha tingut la delicadesa ni de donar-me l'oportunitat de renovar, retallar o cancel·lar definitivament: presentar-se sense avisar, venir-me a veure per interès propi (d'ell, no meu), aprofitant tota l'estona per a parlar sobre coses que potser a ell sí que li interessen, però que a mi no i fins i tot em desagraden, immiscir-se en qüestions que no li pertoquen, perquè pertoquen només als amics més íntims... Hi ha persones (en conec poques, gràcies a Déu) que no saben estar on els correspon.

Davant d'aquestes conductes que em semblen del tot inadequades tinc sempre la temptació d'aguantar-ho tot com un màrtir, però ben pensat no crec pas que aquesta sigui la millor actitud. Respecte per als altres sempre, és clar que sí. I per a mi també!