47. Cultivar els dons rebuts

Sovint estem molt pendents dels nostres defectes

i ben poc dels dons que hem rebut,

i hauria de ser al revés: conèixer els dons rebuts,

cultivar-los, compartir-los i posar-los al servei dels altres

és, fet i fet, la feina que tenim.

Els nostres defectes no són pas el més important de la nostra vida, ni de bon tros, perquè en el fons les coses funcionen en positiu, no en negatiu. Quin descans, oi?... El que és realment important és el conjunt de potencialitats que portem a dins, algunes de petites com una llavor, altres ja una mica més fetes, com una mena de planter.

La tasca principal en la vida de tots és fer-nos conscients d'aquest tresor que portem a dins: descobrir tots els dons naturals que hem rebut —amb totes les branques en què es diversifica cadascun—, treballar-los i polir-los, tot procurant que es concretin en accions significatives i útils, i posar-los finalment al servei dels altres. Els dons rebuts no són pas per a lluir-se o presumir, sinó per a compartir-los amb els altres: cadascú ofereix els seus dons i rep els dels altres. Així tots ens enriquim.

Una altra cosa bàsica: és en el fet concret de posar els dons rebuts al servei dels altres que trobem el nostre goig i la nostra felicitat. No en la sort que ens dona una bona picossada en una determinada rifa, ni en el fet de ser considerats els més macos, més elegants, més llestos de tots, o d'haver viatjat més que ningú... El que passa és que la garreperia és tan generalitzada que molts no s'atreveixen ni a provar-ho. Ho sento per ells... I un petit exemple: quan vaig descobrir la facilitat que tenia per a expressar sentiments per escrit, vaig començar a escriure regularment als bons amics de Guinea, on havíem treballat durant anys en un projecte que ja no podíem continuar, que tenen una gran alegria cada cop que reben una carta. El que podríem discutir és si és més gran la que tenen ells en llegir la carta o jo en escriure-la...

46. Cultivar la resiliència 

En la Viquipèdia, hi podem llegir:

«La resiliència psicològica

(del llatí resilire, que significa 'tornar')

és la capacitat que té una persona per a resistir

i afrontar situacions traumàtiques».

Antigament no es feia servir aquest terme en el sentit psicològic o moral. D'aquesta capacitat en dèiem simplement resistència, referint-nos a la capacitat d'encaixar qualsevol experiència dura sense ensorrar-nos ni quedar destrossats per a tota la vida, sinó tornant —posant-hi tot el temps necessari— a l'itinerari vital que seguíem abans del «cataclisme» en qüestió.

Conèixer la història concreta de molts dels nostres avis i besavis pot ser molt il·lustratiu del fet que aquesta capacitat concreta no és pas cosa d'herois ni d'arguments de pel·lícula... És una capacitat que tota persona mitjanament sana porta a dins, com una llavor, que pot germinar quan cal.

Ara que és molt freqüent això d'ensorrar-se o d'ofegar-se en un got d'aigua, és imprescindible i urgent cultivar la resiliència. Com? Segurament ens convindria tenir primer una bona base teòrica sobre la vida real i el mite de la seguretat, de manera que no ens passi com uns que van quedar moralment «desenquadernats» només de veure que els havia passat —a ells, pobrets!— alguna de les moltes coses que ens poden passar a tots cada dia. En segon lloc, potser també ens convindria provar de resoldre primer els problemes amb els propis recursos en lloc de demanar auxili de seguida. O bé fixar-nos més en què fan els qui són més resilients que nosaltres davant d'una contingència... I, sobretot, deixar de lamentar-nos, que és una de les coses més estúpides i inútils d'aquest món...

 

45. Cultivar la humilitat

Hi ha tants bufats, en la nostra societat,

que cultivar la humilitat és necessari i imprescindible

per a fer el planeta una mica més habitable. 

Jo crec que, si un dia posessin un impost

als egos sobredimensionats, molts s'arruïnarien.

Si ho pensem bé, gairebé tot el que podem tenir de bo ho hem rebut: la força, la intel·ligència, la bellesa, sobretot les possibilitats d'estudiar, de relacionar-nos, d'aprendre, d'entrar en segons quins ambients... La situació de la família on hem nascut ens condiciona i no pas poc. Per a uns —els nascuts en cases amb possibles— hi ha un munt de possibilitats; per als altres —els de segona—, ben poques. Això ens demostra que la desigualtat és un dels principals problemes de la humanitat.

Si la meva mare era molt maca i jo he heretat d'ella unes faccions molt correctes, ¿té gaire sentit que vagi estarrufada com un gall dindi? Si els meus avis, amb una mica de sort i molta suor, van treballar molt i van arreplegar una fortuneta, ¿quin sentit té que jo vagi mirant els altres per damunt de l'espatlla? Tant en un cas com en l'altre, no és pas mèrit meu. Diguem-ho clar: gallejar, presumir, vanagloriar-se, engallar-se, fer el fatxenda —digueu-ne com vulgueu— és senzillament fer el ridícul.

La vida quotidiana i la convivència ofereixen una infinitat d'oportunitats per a cultivar la humilitat: fer el que haig de fer sense encendre els focus ni fer-me notar; encaixar amb tota naturalitat i senzillesa les correccions i reconvencions que rebi, que després ja passaré pel sedàs de l'objectivitat amb tota calma (el que és important és la reacció immediata); no estalviar elogis al qui els mereix i no necessitar-ne per a obrar com crec que he d'obrar; no interrompre els altres quan parlem... La pràctica assídua i conscient d'aquestes nimietats ens ajudarà, i de quina manera, a fer créixer aquesta humilitat tan escassa, per desgràcia, al nostre voltant.

44. Cultivar la solidesa

Hi ha persones sòlides,

de les quals et pots refiar de debò,

i persones que no ho són,

amb qui tens una sensació semblant

al moment que te'n vas a terra per haver-te apuntalat

en un bastó ben corcat.

Quan coneixes i tractes molta gent, aviat aprecies la solidesa d'aquells que t'han assegurat que et donaran un cop de mà en una determinada situació de dificultat i te'l donen. També, per desgràcia, tastes la inconsistència d'alguns que, després de fer grans proclames sobre els beneficis d'ajudar-nos els uns als altres, resulta que aquesta vegada els és del tot impossible fer-ho, perquè és dimecres, perquè plou o perquè els ha vingut —quina mala sort!— un pinçament a l'esquena.

Indiscutiblement, després del dimarts ve el dimecres per a tots, també plou —quan plou— i ho fa per a tots, i tots podem tenir la mala sort de patir un pinçament a l'esquena, però passa que les persones sòlides fan mans i mànigues i no deixen de donar-te el cop de mà promès, i les altres, les que s'assemblen a un bastó corcat, et deixen a l'estacada i es queden tan felices pensant en la seva mala sort.

És ben clar que el món és molt diferent si és ple de persones sòlides o de persones inconsistents..., i això em porta al desig sincer de cultivar la solidesa: que els altres se'n puguin refiar, de mi! Abans de prometre accions a cop calent, val la pena que sospesi si realment podré fer allò que ofereixo, i si ja ho he promès, doncs ho faig i fora; si em costa molt, un altre dia ja em recordaré de ser més reflexiva i més realista en els meus oferiments. Un món ple d'insolvents i d'informals no val res; però cultivant la solidesa, puc ajudar a fer-lo més habitable i de bon estar-hi.