47. Cultivar els dons rebuts

Sovint estem molt pendents dels nostres defectes

i ben poc dels dons que hem rebut,

i hauria de ser al revés: conèixer els dons rebuts,

cultivar-los, compartir-los i posar-los al servei dels altres

és, fet i fet, la feina que tenim.

Els nostres defectes no són pas el més important de la nostra vida, ni de bon tros, perquè en el fons les coses funcionen en positiu, no en negatiu. Quin descans, oi?... El que és realment important és el conjunt de potencialitats que portem a dins, algunes de petites com una llavor, altres ja una mica més fetes, com una mena de planter.

La tasca principal en la vida de tots és fer-nos conscients d'aquest tresor que portem a dins: descobrir tots els dons naturals que hem rebut —amb totes les branques en què es diversifica cadascun—, treballar-los i polir-los, tot procurant que es concretin en accions significatives i útils, i posar-los finalment al servei dels altres. Els dons rebuts no són pas per a lluir-se o presumir, sinó per a compartir-los amb els altres: cadascú ofereix els seus dons i rep els dels altres. Així tots ens enriquim.

Una altra cosa bàsica: és en el fet concret de posar els dons rebuts al servei dels altres que trobem el nostre goig i la nostra felicitat. No en la sort que ens dona una bona picossada en una determinada rifa, ni en el fet de ser considerats els més macos, més elegants, més llestos de tots, o d'haver viatjat més que ningú... El que passa és que la garreperia és tan generalitzada que molts no s'atreveixen ni a provar-ho. Ho sento per ells... I un petit exemple: quan vaig descobrir la facilitat que tenia per a expressar sentiments per escrit, vaig començar a escriure regularment als bons amics de Guinea, on havíem treballat durant anys en un projecte que ja no podíem continuar, que tenen una gran alegria cada cop que reben una carta. El que podríem discutir és si és més gran la que tenen ells en llegir la carta o jo en escriure-la...