45. Cultivar la humilitat

Hi ha tants bufats, en la nostra societat,

que cultivar la humilitat és necessari i imprescindible

per a fer el planeta una mica més habitable. 

Jo crec que, si un dia posessin un impost

als egos sobredimensionats, molts s'arruïnarien.

Si ho pensem bé, gairebé tot el que podem tenir de bo ho hem rebut: la força, la intel·ligència, la bellesa, sobretot les possibilitats d'estudiar, de relacionar-nos, d'aprendre, d'entrar en segons quins ambients... La situació de la família on hem nascut ens condiciona i no pas poc. Per a uns —els nascuts en cases amb possibles— hi ha un munt de possibilitats; per als altres —els de segona—, ben poques. Això ens demostra que la desigualtat és un dels principals problemes de la humanitat.

Si la meva mare era molt maca i jo he heretat d'ella unes faccions molt correctes, ¿té gaire sentit que vagi estarrufada com un gall dindi? Si els meus avis, amb una mica de sort i molta suor, van treballar molt i van arreplegar una fortuneta, ¿quin sentit té que jo vagi mirant els altres per damunt de l'espatlla? Tant en un cas com en l'altre, no és pas mèrit meu. Diguem-ho clar: gallejar, presumir, vanagloriar-se, engallar-se, fer el fatxenda —digueu-ne com vulgueu— és senzillament fer el ridícul.

La vida quotidiana i la convivència ofereixen una infinitat d'oportunitats per a cultivar la humilitat: fer el que haig de fer sense encendre els focus ni fer-me notar; encaixar amb tota naturalitat i senzillesa les correccions i reconvencions que rebi, que després ja passaré pel sedàs de l'objectivitat amb tota calma (el que és important és la reacció immediata); no estalviar elogis al qui els mereix i no necessitar-ne per a obrar com crec que he d'obrar; no interrompre els altres quan parlem... La pràctica assídua i conscient d'aquestes nimietats ens ajudarà, i de quina manera, a fer créixer aquesta humilitat tan escassa, per desgràcia, al nostre voltant.