46. Cultivar la resiliència 

En la Viquipèdia, hi podem llegir:

«La resiliència psicològica

(del llatí resilire, que significa 'tornar')

és la capacitat que té una persona per a resistir

i afrontar situacions traumàtiques».

Antigament no es feia servir aquest terme en el sentit psicològic o moral. D'aquesta capacitat en dèiem simplement resistència, referint-nos a la capacitat d'encaixar qualsevol experiència dura sense ensorrar-nos ni quedar destrossats per a tota la vida, sinó tornant —posant-hi tot el temps necessari— a l'itinerari vital que seguíem abans del «cataclisme» en qüestió.

Conèixer la història concreta de molts dels nostres avis i besavis pot ser molt il·lustratiu del fet que aquesta capacitat concreta no és pas cosa d'herois ni d'arguments de pel·lícula... És una capacitat que tota persona mitjanament sana porta a dins, com una llavor, que pot germinar quan cal.

Ara que és molt freqüent això d'ensorrar-se o d'ofegar-se en un got d'aigua, és imprescindible i urgent cultivar la resiliència. Com? Segurament ens convindria tenir primer una bona base teòrica sobre la vida real i el mite de la seguretat, de manera que no ens passi com uns que van quedar moralment «desenquadernats» només de veure que els havia passat —a ells, pobrets!— alguna de les moltes coses que ens poden passar a tots cada dia. En segon lloc, potser també ens convindria provar de resoldre primer els problemes amb els propis recursos en lloc de demanar auxili de seguida. O bé fixar-nos més en què fan els qui són més resilients que nosaltres davant d'una contingència... I, sobretot, deixar de lamentar-nos, que és una de les coses més estúpides i inútils d'aquest món...