Elogi de la transparència

M'agraden les persones transparents,

que no tenen doblecs ni van amb segones intencions...

La transparència no es refereix només a portar els comptes clars:

és sobretot una qualitat interior.

Al qui té tripijocs a amagar no li convé pas la transparència: se li veuria el llautó. Quan podem mostrar-ho tot vol dir que som nets per dins i transparents. Tots som humans i la naturalesa humana, que és per definició limitada, no lliga bé amb una idea asèptica de perfecció.

És ben natural que no diguem absolutament tot el que pensem: hi ha coses que pertanyen només a l'esfera personal; n'hi ha d'altres que estan a mig elaborar en el pensament o en la pràctica i han d'acabar de créixer... Però això no vol pas dir no ser transparent. Encara que no ho expliqui tot, em puc comunicar obertament i amb tota sinceritat.

Si una actitud és bona i m'agrada trobar-la en els altres, és lògic que comenci per treballar-la a dintre meu, oi? Que bé que em sento quan puc mirar tothom als ulls i sento vivament que no tinc res a amagar..., per això no tinc ganes de fer com aquells que mentre em parlen no em miren a la cara, sinó a un botó de la camisa, o bé aquells que adopten permanentment un posat d'esfinx, de manera que no sé mai què senten i pensen. Tots aquests em recorden aquells mobles del temps dels avis amb un amagatall —secret, en deien— per a guardar-hi coses que convenia amagar...

L'arquitectura interior 

A vegades l'edifici de la vida no se'ns aguanta bé

perquè ens fallen els fonaments —o no n'hi ha o són massa superficials—

o perquè en lloc de parets mestres tenim envans de nyigui-nyogui.

Potser tenim de tot, però ens falta estructura.

Per a anar vegetant o funcionant no calen gaires coses, però per a viure realment sí: fa falta tenir una mica d'estructura, el que podem anomenar —perquè el símil és prou clar i s'entén bé— arquitectura interior. 

De primer ens cal tenir assumida la veritat de les coses per a no confondre'ns lamentablement: que la vida és un regal i no podrà ser mai un dret adquirit; que la nostra vida en el planeta Terra és temporal i que, doncs, tot té data de caducitat, com els iogurts. Nosaltres també. Tots. Aquestes regles de joc no les triem; les assumim, perquè són les que són: com ara que el més important és el que hi ha dintre; que tot té conseqüències; que el temps passa de pressa i ja no torna més...

Un cop assumides a consciència les regles de joc, ja vindrà el moment de triar: què fer del temps, com posar en joc tots els meus recursos, com treballar els punts que tinc més fluixos, de quina manera posar al servei dels altres els dons que he rebut, com millorar la relació amb tothom de manera que sigui satisfactòria per a mi i per a tots, com unir amb coherència —almenys una certa coherència— el que penso i crec amb tots els petits actes de la vida quotidiana... Sense uns pilars ferms, l'edifici de la meva vida no s'aguantaria.

 

No ser el centre és estar ben centrat

Sembla un joc de paraules, però no ho és pas.

Els caganius són per definició egocèntrics: se senten el centre.

Ja aniran creixent de mica en mica...

El problema és quan van passant els anys

i continuem sentint-nos el centre tot el sant dia.

Quan era petitona i agafàvem el tramvia per anar a casa dels avis, em deixaven posar sempre al costat de la finestreta, cosa que m'agradava molt: acostumada a no tenir res, la finestra del tramvia em permetia veure el món per un forat. Al llarg dels anys he anat aprenent a oferir la finestreta a d'altres persones, és a dir, m'he anat acostumant a no ser el centre sempre i en tot moment. Hi ha dies especials —aniversari, sant, recuperació després d'un problema de salut...— en què l'ocupo momentàniament amb goig, però no per a quedar-m'hi.

Que en són, d'embafadores, aquelles persones que sempre es mantenen al centre amb els focus encesos! Sembla que tot ha de voltar entorn seu: les converses, per a lamentar el que els afligeix o enaltir les decisions preses; l'atenció permanent a les seves paraules, siguin profundes o banals; l'admiració que reclamen constantment... Això embafa i cansa molt. Ja ho hem dit, l'egocentrisme és una etapa molt primerenca de la maduració, pròpia de la mainada i no de l'edat adulta.

Tenir en compte tot això ens pot estalviar fastiguejar els altres i, alhora, fer el ridícul. Si veiem que ens costa bastant descentrar-nos, cada dia tenim un munt d'ocasions per a fer exercicis, com si de gimnàstica es tractés: escoltar sense interrompre, callar —que és un gran exercici de descentrament—, mirar i escoltar, ser conscients del desig de destacar i cridar l'atenció dels altres que ens bull a dins, i apaivagar-lo sense fer-ne cas... Val la pena de practicar-ho perquè quan deixem de ser el centre és quan estem centrats de debò.

 

Llançar la tovallola?

No crec pas que sigui una bona decisió això de llançar la tovallola,

és a dir, deixar de lluitar, de resistir. Per què? 

Doncs simplement perquè no té sortida.

A vegades la situació que ens toca viure és realment dura; això no té retop. Quan ens passa això és com si ens trobéssim tot d'una al bell mig d'una bifurcació, i sovint prenem el camí equivocat: ens comencem a queixar i lamentar amplificadament de la duresa tan extrema de la situació que tenim i, sense adonar-nos-en gaire, l'únic que aconseguim és sentir-la cada vegada més dura, feixuga i insuportable. L'únic camí que té sortida, però, és l'altre: sobreposar-nos, resistir i tirar endavant amb l'ajuda dels qui ens estimen.

A l'arrel de moltes de les nostres ensorrades hi ha un error de concepte: "No puc", diem sovint, però això no és pas cert, perquè tots podem aguantar molt més del que ens pensem, i els sentiments d'impotència no són més que un autoengany. Aquesta afirmació sembla descarnada i fins i tot brutal, però l'experiència la confirma: ¿no hi va haver supervivents, als camps de concentració nazi?

Si m'acovardeixo davant la realitat i em deixo anar, cauré probablement en una depressió, aniré al psicòleg o al psiquiatre, que —en el millor dels casos— m'intentaran convèncer que sí que puc, ajudats per algunes substàncies. Aquí se'ns tanca el cercle. Jo no m'he sabut convèncer que puc i espero que ell ho aconsegueixi... Si em cal anar-hi, hi vaig i fora; però hauria de tenir present que no em curarà ell ni les seves substàncies: seré jo que em curaré. Per això afirmava que llançar la tovallola no té sortida. Ben pensat, és molt millor ajudar els altres a portar el pes de les seves adversitats, que aclofar-se i deixar que el de les meves els acabi d'aixafar. Oi?

Una assignatura pendent

Un refrany diu: "El sabater és el qui va més mal calçat".

Més o menys expressa també que recordar el que és bo de fer

a qui ho vulgui escoltar és molt fàcil,

però que aplicar-s'ho a un mateix ja costa més

i molt sovint no ho fem.

Jo no vull fer pas com el sabater, sinó que de debò vull aprendre a fer servir tot allò que em passa per a aprendre a viure de la millor manera possible. Reconec que hi ha coses que entenc molt bé, que fins i tot aplaudeixo, però que quan se'm presenten encara no les sé gestionar bé. Una d'elles és mantenir la calma i el bon fer quan algú em tracta de mala manera. Sé que soc jo qui he de decidir com vull ser i obrar —només faltaria!— i que no m'he de deixar arrossegar per les actituds negatives dels altres, però quan se'm presenta una persona bròfega amb aires dominadors se'm regira tot i em surt de fer el mateix que ella i encara més... 

No es tracta de justificar-me posant en relleu com arriba a ser de carregosa i insuportable la persona en qüestió. Si l'altre és carregós i perd el respecte als altres, és un problema seu, no meu. Per tant l'ha d'arreglar ell i no pas jo. El que haig d'arreglar jo és el meu problema de llibertat: per què se m'ha de regirar tot quan l'altre pren una actitud negativa?, per què m'haig d'alterar, sulfurar, enfadar i acabar obrant igual que ell? Aquí hi ha el nus de la qüestió.

¿No seria molt millor no perdre la calma i refermar-me en l'actitud positiva que dic que vull tenir en tot moment? Segurament necessito repassar si en algun raconet ben dissimulat de la meva personalitat hi ha també alguna resquícia d'aquesta actitud tan antipàtica que adopta l'altre i que a mi m'ha fet saltar... Segurament també m'anirà bé no tenir bola a aquest famós "altre", perquè això de tenir bola és molt perillós: em portaria a fixar tota l'atenció en les seves deficiències i em distrauria de fixar-la en les meves. ¿No hem quedat que és bo que em concentri a arreglar els meus problemes? Doncs això.