No ser el centre és estar ben centrat

Sembla un joc de paraules, però no ho és pas.

Els caganius són per definició egocèntrics: se senten el centre.

Ja aniran creixent de mica en mica...

El problema és quan van passant els anys

i continuem sentint-nos el centre tot el sant dia.

Quan era petitona i agafàvem el tramvia per anar a casa dels avis, em deixaven posar sempre al costat de la finestreta, cosa que m'agradava molt: acostumada a no tenir res, la finestra del tramvia em permetia veure el món per un forat. Al llarg dels anys he anat aprenent a oferir la finestreta a d'altres persones, és a dir, m'he anat acostumant a no ser el centre sempre i en tot moment. Hi ha dies especials —aniversari, sant, recuperació després d'un problema de salut...— en què l'ocupo momentàniament amb goig, però no per a quedar-m'hi.

Que en són, d'embafadores, aquelles persones que sempre es mantenen al centre amb els focus encesos! Sembla que tot ha de voltar entorn seu: les converses, per a lamentar el que els afligeix o enaltir les decisions preses; l'atenció permanent a les seves paraules, siguin profundes o banals; l'admiració que reclamen constantment... Això embafa i cansa molt. Ja ho hem dit, l'egocentrisme és una etapa molt primerenca de la maduració, pròpia de la mainada i no de l'edat adulta.

Tenir en compte tot això ens pot estalviar fastiguejar els altres i, alhora, fer el ridícul. Si veiem que ens costa bastant descentrar-nos, cada dia tenim un munt d'ocasions per a fer exercicis, com si de gimnàstica es tractés: escoltar sense interrompre, callar —que és un gran exercici de descentrament—, mirar i escoltar, ser conscients del desig de destacar i cridar l'atenció dels altres que ens bull a dins, i apaivagar-lo sense fer-ne cas... Val la pena de practicar-ho perquè quan deixem de ser el centre és quan estem centrats de debò.