L'arquitectura interior 

A vegades l'edifici de la vida no se'ns aguanta bé

perquè ens fallen els fonaments —o no n'hi ha o són massa superficials—

o perquè en lloc de parets mestres tenim envans de nyigui-nyogui.

Potser tenim de tot, però ens falta estructura.

Per a anar vegetant o funcionant no calen gaires coses, però per a viure realment sí: fa falta tenir una mica d'estructura, el que podem anomenar —perquè el símil és prou clar i s'entén bé— arquitectura interior. 

De primer ens cal tenir assumida la veritat de les coses per a no confondre'ns lamentablement: que la vida és un regal i no podrà ser mai un dret adquirit; que la nostra vida en el planeta Terra és temporal i que, doncs, tot té data de caducitat, com els iogurts. Nosaltres també. Tots. Aquestes regles de joc no les triem; les assumim, perquè són les que són: com ara que el més important és el que hi ha dintre; que tot té conseqüències; que el temps passa de pressa i ja no torna més...

Un cop assumides a consciència les regles de joc, ja vindrà el moment de triar: què fer del temps, com posar en joc tots els meus recursos, com treballar els punts que tinc més fluixos, de quina manera posar al servei dels altres els dons que he rebut, com millorar la relació amb tothom de manera que sigui satisfactòria per a mi i per a tots, com unir amb coherència —almenys una certa coherència— el que penso i crec amb tots els petits actes de la vida quotidiana... Sense uns pilars ferms, l'edifici de la meva vida no s'aguantaria.