Llançar la tovallola?

No crec pas que sigui una bona decisió això de llançar la tovallola,

és a dir, deixar de lluitar, de resistir. Per què? 

Doncs simplement perquè no té sortida.

A vegades la situació que ens toca viure és realment dura; això no té retop. Quan ens passa això és com si ens trobéssim tot d'una al bell mig d'una bifurcació, i sovint prenem el camí equivocat: ens comencem a queixar i lamentar amplificadament de la duresa tan extrema de la situació que tenim i, sense adonar-nos-en gaire, l'únic que aconseguim és sentir-la cada vegada més dura, feixuga i insuportable. L'únic camí que té sortida, però, és l'altre: sobreposar-nos, resistir i tirar endavant amb l'ajuda dels qui ens estimen.

A l'arrel de moltes de les nostres ensorrades hi ha un error de concepte: "No puc", diem sovint, però això no és pas cert, perquè tots podem aguantar molt més del que ens pensem, i els sentiments d'impotència no són més que un autoengany. Aquesta afirmació sembla descarnada i fins i tot brutal, però l'experiència la confirma: ¿no hi va haver supervivents, als camps de concentració nazi?

Si m'acovardeixo davant la realitat i em deixo anar, cauré probablement en una depressió, aniré al psicòleg o al psiquiatre, que —en el millor dels casos— m'intentaran convèncer que sí que puc, ajudats per algunes substàncies. Aquí se'ns tanca el cercle. Jo no m'he sabut convèncer que puc i espero que ell ho aconsegueixi... Si em cal anar-hi, hi vaig i fora; però hauria de tenir present que no em curarà ell ni les seves substàncies: seré jo que em curaré. Per això afirmava que llançar la tovallola no té sortida. Ben pensat, és molt millor ajudar els altres a portar el pes de les seves adversitats, que aclofar-se i deixar que el de les meves els acabi d'aixafar. Oi?