Una assignatura pendent

Un refrany diu: "El sabater és el qui va més mal calçat".

Més o menys expressa també que recordar el que és bo de fer

a qui ho vulgui escoltar és molt fàcil,

però que aplicar-s'ho a un mateix ja costa més

i molt sovint no ho fem.

Jo no vull fer pas com el sabater, sinó que de debò vull aprendre a fer servir tot allò que em passa per a aprendre a viure de la millor manera possible. Reconec que hi ha coses que entenc molt bé, que fins i tot aplaudeixo, però que quan se'm presenten encara no les sé gestionar bé. Una d'elles és mantenir la calma i el bon fer quan algú em tracta de mala manera. Sé que soc jo qui he de decidir com vull ser i obrar —només faltaria!— i que no m'he de deixar arrossegar per les actituds negatives dels altres, però quan se'm presenta una persona bròfega amb aires dominadors se'm regira tot i em surt de fer el mateix que ella i encara més... 

No es tracta de justificar-me posant en relleu com arriba a ser de carregosa i insuportable la persona en qüestió. Si l'altre és carregós i perd el respecte als altres, és un problema seu, no meu. Per tant l'ha d'arreglar ell i no pas jo. El que haig d'arreglar jo és el meu problema de llibertat: per què se m'ha de regirar tot quan l'altre pren una actitud negativa?, per què m'haig d'alterar, sulfurar, enfadar i acabar obrant igual que ell? Aquí hi ha el nus de la qüestió.

¿No seria molt millor no perdre la calma i refermar-me en l'actitud positiva que dic que vull tenir en tot moment? Segurament necessito repassar si en algun raconet ben dissimulat de la meva personalitat hi ha també alguna resquícia d'aquesta actitud tan antipàtica que adopta l'altre i que a mi m'ha fet saltar... Segurament també m'anirà bé no tenir bola a aquest famós "altre", perquè això de tenir bola és molt perillós: em portaria a fixar tota l'atenció en les seves deficiències i em distrauria de fixar-la en les meves. ¿No hem quedat que és bo que em concentri a arreglar els meus problemes? Doncs això.