Què és valuós per a mi?

9. La responsabilitat

Soc responsable quan sé respondre dels meus actes.

Tots plegats podem créixer sempre una mica més

en responsabilitat.

La nostra responsabilitat es deu iniciar quan comencem a ser conscients de les conseqüències dels nostres actes, tant si fem com si deixem de fer, i quan aquesta consciència realista incideix directament en la decisió de no fer una determinada acció o de fer-la i, en aquest cas, triant la manera més adequada de dur-la a terme, pensant sobretot en aquells que n'hauran de suportar les conseqüències.

Quan quedem que cada dimecres a les cinc de la tarda ens trobarem per a fer una tasca determinada, per exemple, si no m'hi presento fallo, desconcerto inútilment tot el grup, desgasto i erosiono la convicció dels altres companys... L'incompliment injustificat d'allò a què m'he compromès denota un sentit molt escanyolit de la responsabilitat: què em passa?, prenc potser decisions a la lleugera?, m'apunto a tot i després veig que no puc portar-ho a terme?, ¿és que tinc mandra de portar el que he decidit a la pràctica?, potser és que em costa perseverar?, o més aviat és que se'm fa difícil renunciar a res? ¿He pensat en algun moment com es deuen sentir els qui es van comprometre juntament amb mi a fer el que vam quedar que faríem?

Conec persones que, per por, s'estimen més no tenir responsabilitats. En canvi, jo recordo amb goig les primeres decisions ben meditades i sospesades, preses amb tot realisme, que em van obrir la porta de l'edat adulta. Por d'equivocar-nos? Por d'haver de respondre de les pròpies decisions? Em sembla que l'única cosa que ens hauria de fer por és obrar a la babalà. Una persona poc responsable és com un bastó corcat: sembla sòlid, però si t'hi repenges te'n vas fàcilment de nas a terra.

 

Què és valuós per a mi?

8. L'alegria

Ningú no negarà que l'alegria és important per a viure bé.

¿A qui li agrada conviure amb una persona aclaparada, pessimista, rondinaire, negativa, enfurismada o desanimada?

Hem de reconèixer, però, que hi ha molts succedanis de l'alegria autèntica. Hi ha l'eufòria, que moltes vegades podríem anomenar «alegria de got», amb què molts intenten entonar-se, per exemple, abans d'una trobada o una festeta (!)... Hi ha també els somriures d'anunci de dentífric, amb què alguns pretenen complaure exageradament els qui tenen al voltant com si fossin d'aquells botiguers del temps dels avis, que de tan complaents arribaven a ser llagoters... També hi ha la simulació, el «teatre» que alguns fan per semblar persones animades, perquè queda bé, perquè és benvist socialment...

L'alegria autèntica és tota una altra cosa: no és res de fora, sinó de dintre. Una vibració positiva de l'ànima que tendeix sempre a comunicar-se, amb més harmonia que soroll. Ho sé ben bé: no neix necessàriament d'un desig satisfet, sinó més aviat del sentit d'allò que faig i visc. M'explico. No sempre el que vivim i el que ens toca fer és fàcil, agradable i plaent, però l'alegria no ve pas de fer coses plaents. Ve de fer coses que tenen sentit, ve de viure amb sentit. Si sé per què soc al món, si he trobat la millor direcció que pot prendre la meva vida..., encara que passi per un tros de camí pedregós i costerut, no m'amenaça el caos, la meva vida té tot el sentit i sé que tot s'acabarà bé. És així que em brolla l'alegria: estic en pau i estic contenta.

I això no és pas cosa d'un moment, una estona o una temporada: és cosa de sempre. Quan he après a viure amb sentit, l'alegria brolla tota sola, amb més harmonia que soroll. Ser-ne conscients ens fa més forts, més resistents, més capaços, més autèntics i molt millors. Hi haurà pegues en la meva vida? Sí. Hi haurà dificultats i problemes? Sí, segur que sí, però l'alegria continuarà brollant de viure amb sentit, d'anar en la bona direcció.

 

Què és valuós per a mi?

7. L'agraïment, encara

L'agraïment denota bona vista,

és a dir, objectivitat, que no és pas poca cosa,

també per poc habitual.

Perquè, què tenim que no ho hàgim rebut?

És una actitud natural, la gratitud, i molt sensata. Ens fa més humans, més senzills i, sobretot, ens ajuda a ser més conscients del que som; i aquesta profunda humanitat de sentir-ho tot com un do, com un regal, ens decanta a ser més càlids, més afables. Tots som fruit d'un acte d'amor i al llarg de la vida rebem quantitats industrials d'amor, però sovint no ho sabem percebre, ens queixem que no som prou valorats i estimats i, amb això, el vel dels nostres ulls encara es va fent més i més espès i distorsionat... Tot és molt més positiu que no ens sembla, malgrat els discursos catastròfics tan estesos avui.

Hi ha persones que ens han aportat o ens aporten molt i a les quals estem o hauríem d'estar molt agraïts. Quantes coses no hem rebut d'una persona amb la qual potser no hem arribat ni a parlar mai, només amb la seva sola presència...! O bé d'una persona d'una època pretèrita de qui hem pogut llegir els pensaments i l'experiència, que ens han alimentat o ens han obert un camí...

També ens adonem del valor de la gratitud gràcies a algunes experiències en negatiu, quan trobem persones que no saben agrair. L'aforística recull una sentència popular molt expressiva: «De desagraïts, l'infern n'és ple». Els qui no saben agrair són dignes de llàstima. En ells la calidesa es converteix en fredor gèlida; la tendresa, en eixarreïment; la senzillesa, en urc i presumpció, com si la història comencés exactament amb la seva arribada... Una vida viscuda sense agraïment no és pas vida.

 

Què és valuós per a mi?

6. L'agraïment

Una de les paraules més maques per a dir

i per a escoltar

en totes les llengües és: 'Gràcies!'

La paraula 'gràcies' neix de reconèixer un bé rebut gratuïtament d'un altre i expressa un sentiment tendre, ple d'afecte i de reconeixença que vessa imparable com a resposta. Surt del cor i va al cor. Flueix amb alegria i es rep igualment amb goig. Reduir-la a una fórmula de bona educació seria un disbarat, perquè no parlem de res extern, sinó al revés, d'un sentiment de molt endintre.

L'agraïment és un dels millors sentiments humans, que mereix convertir-se en actitud estable. Si ho pensem bé, ¿no hem rebut una infinitat de regals que ens permeten, ells solets, arribar a ser unes grans persones? La vida, la família, amb totes les deficiències que pugui tenir, l'educació, els valors viscuts i transmesos, l'estimació i l'acompanyament, la capacitat de pensar, de conèixer, de créixer, els entorns constructius, en els quals hem descobert el conreu de la constància, de l'esperit crític, l'afany de superació, de resistir, de no rendir-se...

Segurament depèn d'aquest 'pensar-ho bé' que aquest sentiment magnífic de la gratitud, que hem experimentat amb força en molts moments puntuals, lluminosos i plens de significat, esdevingui una actitud valuosa i estable, tan estable que pugui configurar el nostre interior i sostenir la nostra vida, amb les seves pujades i baixades. Jo voldria que l'agraïment fos tan important en la meva vida que arribés a definir-la, i a això em dedico.