La simpatia i l'amabilitat 

Tinc la sort de conèixer persones molt simpàtiques,

que tenen un do natural indiscutible

de gràcia, d'agudesa en el parlar, 

que les fa agradables i molt atractives.

Em sembla que la simpatia és un do personal: n'hi ha que el tenen i n'hi ha que no. Alguns, sense esforçar-s'hi gaire, aconsegueixen que tothom es trenqui de riure explicant senzillament un acudit o una facècia. Altres, per més que ens hi esforcem, fem més aviat pena i ens hem de conformar rient sols. Podem concloure, doncs, que la simpatia no es compra ni es ven: és un do innat.

L'amabilitat és tota una altra cosa: tots la podem adquirir perquè és una qüestió d'actitud. Ser amable, segons diu la mateixa paraula, és fer-se digne de ser estimat per l'actitud afable i cordial, pel tracte senzill, deferent i afectuós. I això no depèn d'una gràcia natural, sinó de la nostra voluntat.

L'amabilitat és sempre balsàmica. Sense cridar gaire l'atenció, es revela com una actitud beneficiosa per a tothom. Com sempre, amb un gran avantatge per al qui la cultiva en ell mateix: constatar que puc ser amable en tota ocasió, només volent-ho, em dona un gran impuls vital i veure els beneficis que aporta als altres m'acaba d'alegrar del tot. Realment, els qui es mantenen tothora rasposos com el paper de vidre em sembla que no toquen ni quarts ni hores: no saben el que es perden, pobres...

Per un bon ús de la sinceritat 

A vegades només fem servir la sinceritat

a l'hora de fer una crítica dura.

Sovint, quan et diuen: "Et parlaré ben sincerament...",

no pots evitar de témer que et tocarà el rebre.

Però hi ha una millor manera de fer servir

això tan esplèndid que es diu sinceritat.

Ser sincers sempre és molt millor. I, sobretot, restituir a la sinceritat el caràcter afirmatiu, que no hauria hagut de perdre mai. ¿Per què convertir-la en una mena de xurriaques per a fuetejar els altres amb diatribes, si podem fer-la servir per a afirmar-los, subratllant tot el que té de bo cadascú, que és tant: dons, encerts, qualitats, capacitats...?

Hem de confessar que no en sabem gaire, de fer-ho així. Per tant, ens tocarà començar-nos a entrenar sense perdre temps, si de debò pensem que val la pena ser sincers i positius alhora. Intentar-ho una vegada i una altra, sense cansar-nos-en i llançar la tovallola tot just començar, ens durà a incorporar-ho d'una manera del tot natural.

Per a comprendre els beneficis que obtindrem aplicant la sinceritat no solament a les crítiques sinó sobretot a la valoració positiva de l'altre, no hi ha com recordar l'efecte que ha produït en nosaltres rebre una valoració positiva i sincera: "Quin sargit tan ben fet!"; "M'agrada que sempre estiguis de bon humor"; "Tu, que llegeixes molt bé, ens pots llegir aquest article en veu alta?"; "Que bona que t'ha quedat, la samfaina!"... Segur que ens hem sentit ben compresos, justament valorats, càlidament estimats i, per postres, amb més ganes de millorar. 

Elogi dels elogis sincers

Si els elogis no són veraços i sincers, 

ja han deixat de ser elogis i s'han tornat llagoteria,

de la qual farem bé de fugir com de la pesta.

Podríem dir, fent servir una senzilla imatge culinària, que la llagoteria o adulació embafa i enfita, però no alimenta; en canvi, els elogis sincers i sentits satisfan de veritat, donen força, coratge i alegria, i ens fan sentir reconeguts i estimats.

Observo que hi ha moltes persones que, tot i la seva capacitat de valorar i admirar les coses bones que tenen o fan els altres, no en gasten, d'elogis. Potser és per excés de discreció o per un temor exagerat a caure en l'ensabonada per interès o per càlcul, cosa que certament fa angúnia i fins i tot fàstic...

De tota manera, suprimir tots els elogis em sembla una decisió simplista i empobridora, presa amb ben poca intel·ligència. Una relació sense elogis ens fa tornar més egocèntrics, més eixuts i ens pot abocar fàcilment a ser cada cop més bròfecs. Davant d'aquest horitzó tan poc falaguer, em decanto decididament per elogiar les coses bones que fan els altres amb tota sinceritat, sense interès ni càlcul de cap mena, esperant que les meves paraules sempre veraces els afirmin i els facin sentir més valorats i estimats.

Anar interioritzant la finitud 

Cada dia s'acaba en el capvespre i la nit.

Cada etapa de la vida desemboca en la següent.

La mateixa vida en aquest món s'acaba:

en la meva agenda ja no hi ha ningú del segle XIX!

Tot s'acaba. Això és inqüestionable. I davant d'aquest fet que no es pot discutir, la gent adopta diverses actituds: n'hi ha pocs que s'ho miren serenament de cara i miren d'incorporar-ho en l'acció i el pensament; altres prefereixen no parlar-ne mai ni tan sols pensar-hi, en un intent inútil d'eradicar-ho... Com si dissimular una cosa aconseguís fer-la desaparèixer màgicament...

Però la cosa no desapareix, per més que alguns facin veure que sí. Si la veritat ens allibera, la dissimulació ens lliga a allò que més temem, i comencem una penosa i ridícula cursa per a intentar fugir d'allò que no ens agrada, sabent del cert que més tard o més d'hora ens barrarà el pas definitivament, ja no podrem dissimular més i, per postres, no estarem preparats per a encarar el que hi hagi darrere, que tothom sabia i jo no volia veure.

Em sembla una posició molt més intel·ligent i recomanable adaptar el pensament i l'acció a la realitat. La formulació sembla molt teòrica, però es pot traduir molt bé a la vida quotidiana: aprendre a acabar les coses sense deixar d'estar content (tornar de vacances, per exemple); recordar amb goig i agraïment tot allò fet; desprendre's de recances i nostàlgies; aprendre a llençar serenament totes aquelles coses que ja no hauré de fer servir més (com ara els apunts per a fer classes si ja m'he jubilat)...