Desengorronir-se

Tots tendim a l'engorroniment, almenys una mica, i no us penseu pas que penso només en termes de sofà. Ens engorronim fàcilment en la ment, en l'ànim, en el treball interior, en el propi creixement com a persones... Sobretot en allò que demana un cert esforç.

Però la veritat és que una persona engorronida no viu de debò. Només aconsegueix fer la viu-viu. I això ja sabem prou per experiència (que és la millor manera de saber les coses) que no arriba a ser viure: queda un bon tros per sota.

Què ens fa falta, doncs? Desengorronir-nos. És a dir, treure'ns la son de les orelles en tots els sentits, espolsar-nos la mandra i decidir-nos a fer aquell petit pas que veiem clar que hauríem de fer. L'impuls de fer-ho sovint ve dels altres, o d'un llibre que llegim, o d'una espurna que ens salta en el pensament... Fer el primer pas té un premi ja ben gros: ens adonem que no era pas tan difícil com ens semblava. En aquest sentit, recordo un refrany que diu: "El fred, el fang i la por són al portal de casa". La peresa fa el mateix que el fred, el fang (s'entén que vol dir la pluja) i la por: s'engrandeixen mentre no ens decidim a actuar; quan finalment actuem, veiem ben clar que no eren cap gran impediment: només ens ho semblaven.

Desengorronir-se és una tasca personal, ningú no la pot fer per mi. Potser no cal que sigui constant, o potser sí. Cadascú s'ho sap. O s'ho hauria de saber.

Ara i aquí

És tot el que tinc, perquè no puc pas tenir res més: no hi ha res més! I això m'ho he de repetir sovint: no hi ha res més! Dintre meu hi ha una part propensa a fugir d'estudi i a somiar truites. Però no; no hi ha res més que l'ara i l'aquí.

Si vull viure de debò, només puc fer-ho ara i aquí, amb totes les limitacions que cadascú se sap, però també amb totes les possibilitats que poden arribar a contenir aquestes dues paraules tan curtes i clares. Qualsevol altre plantejament és ben bé fum.

Tot allò que m'ajudi a estar aquí i a estar-hi ara serà benvingut: vet aquí la clau per a aconseguir viure cada dia amb sentit, perquè fora de la realitat no hi ha res. Em pot servir espolsar-me la polsosa rutina, fer les coses ben de cor, amb atenció, fer-ho tot com si fos l'única vegada, sentir en molts moments la mirada d'algú que m'estima molt... En fi, en tot això és necessària la investigació: provar, temptejar, observar, inventar... 

Conten que uns deixebles preguntaren un dia al seu mestre: "Mestre, què és la il·luminació?". I ell els va respondre simplement: "La il·luminació és estar aquí".

Sembla senzill, però no ho és tant com fa l'efecte al primer cop d'ull. Aquesta mena de cosa agafallosa que podríem anomenar insatisfacció i el dimoni de l'accídia (una gran manca d'interès per les coses espirituals, essencials, profundes...), que ja feia anar de corcoll els qui es retiraven al desert els primers segles, entre altres factors, intenten apartar-nos constantment de l'ara i l'aquí. No hi ha més, doncs: és qüestió de tornar-hi, i tornar-hi, i tornar-hi.

Viure el moment present

Ben pensat, el moment present és l'únic que tenim, perquè el passat, com el seu nom indica, ja ha passat i el futur encara ha de venir, si és que l'hem de veure, cosa que no sap ningú. Si el moment present és l'únic que tenim, segur que mereix tota la nostra atenció.

El que és molt curiós és que ens costi tant viure'l bé i a fons. És molt freqüent veure persones que viuen afeixugades pel passat, sense acabar de fer tot el procés d'aprendre tant dels encerts com dels errors comesos i rebuts. Això amarga la vida de molta gent i potser ja és hora que aprenguem a passar pàgina, de les coses nocives que hem hagut de suportar i també de les que els altres han hagut d'aguantar de nosaltres, probablement perquè tots plegats no en sabíem més. Al capdavall, el que ha passat, ja ha passat.

També és bastant freqüent veure persones que viuen encaterinades amb el futur. N'hi ha que somien truites esperant que vindrà alguna cosa que farà màgicament que tot vagi bé del tot; altres, en canvi, miren amb aprensió i fins i tot una gran por el que ha de venir.

Quan anem caminant, més val posar l'atenció allà on hem de posar els peus. Si mirem enrere o massa endavant és molt probable que ens clavem una gran patacada... I en la vida és el mateix. Només podem viure ara i aquí. La resta són imaginacions.